ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES, ENCARA
Ana Barrios i Roser Ros
Els llibres, com diu Pennac, estan fets per ser explicats, per ser llegits, no per ser comentats. Acabar una lectura demana aquell silenci necessari per deixar reposar el que hem consumit, per pair-ho, per deixar que s’organitzi tot plegat… És similar al que ens passa després d’una bona pel·lícula, quan en sortir del cine ens pregunten que què tal i no sabem què contestar, perquè tot s’està situant. Més tard, quan ningú no ens pregunta res, les coses van sortint, lentament, o no…, potser reapareixeran molt més tard, quan ja haurem oblidat del tot l’argument. Però en tot cas, tenim el dret al silenci després de llegir, perquè el territori de la lectura és en l’espai de la nostra intimitat. Provarem d’explicar-ho a través d’un llibre àlbum, un gran clàssic de la literatura infantil.
Sendak, M. (2000), Allà on viuen els monstres. Pontevedra: Kalandraka.
Aquest àlbum il·lustrat, realitzat per Maurice Sendak l’any 1963, no deixa de robar el cor de petits i grans gràcies a la unitat que formen totes les seves parts. Passen els anys i es continua reeditant com si l’haguessin escrit expressament per al lector que el té a les mans en aquell moment. Els temes són prou universals, prou intemporals: el nostre monstre interior, la nostra necessitat d’afecte. La tesi de la narració: cal trobar la manera de fer-nos amics del monstre que els altres diuen que som i, un cop aconseguit, un cop superada la por, voldrem recuperar la calidesa amb les persones que ens estimen i que ja ens estan esperant…
La combinació entre el text i la imatge per explicar-nos conjuntament la història, sense trepitjar-se, és excel·lent, començant per la força poètica del text curt situat a la pàgina esquerra envoltat d’un silenci expressat pel blanc del full, i que et porta a seguir llegint la imatge de la dreta, que amplia el text concretant-lo, que el complementa mostrant emocions i provocant-les; una imatge que es va eixamplant a mida que es passen les pàgines i la selva va creixent, fins a dominar tota la pàgina; una imatge que salta en part a la pàgina esquerra en el camí entre l’habitació i el lloc on viuen els monstres i que acaba dominant la doble pàgina, primer en combinació amb el text, fins acabar fent-lo desaparèixer durant la festa salvatge. A partir d’aquí, anem cap al final en l’ordre invers pel que fa a la combinació imatge-text fins arribar a l’última frase de la narració, una línia de text a la pàgina esquerra envoltada de silenci a doble pàgina.
Però aquesta combinació perfecta d’imatge i text no ho podria ser sense la qualitat de cadascun dels elements que la formen. D’una banda, la calidesa de les imatges, la força expressiva i comunicativa dels rostres, dels gestos, dels petits detalls, com aquella lluna que es veu des de la finestra de l’habitació, present i central al lloc on viuen els monstres i que es transforma en lluna plena, la calidesa dels colors i la seva harmonia, que es mostra en ple en les palmeres de les guardes amb el pes de l’ombrejat en tinta negra. I de l’altra, un text veritablement literari, que juga amb l’efecte que provoquen les paraules, que juga amb el temps, que juga amb els ritmes i les repeticions.