Diana
Feia tres dies que no parava de ploure i el riu baixava molt ple.
La força de l’aigua havia arrossegat el cos de Diana i també el seu cotxe.
El vehicle va ser trobat mesos després surant damunt el mar encalmat.
La dona, en canvi, va desaparèixer per sempre més enduta per la riuada.
– Si no trobem el seu cos per donar-li sepultura, l’esperit de Diana vagarà per sempre – es lamentava Berta.
El cos de Diana mai va poder ser enterrat.
En certa ocasió, a Berta li va semblar sentir el murmuri d’una veu llunyana i fosca.
– Ets l’esperit de Diana? – va preguntar Berta.
– En efecte, en això m’he convertit – es va lamentar la veu.
– Érem amigues…Puc fer res per tu?
– Per mi no, però pots ocupar-te de Zoè – va insinuar la veu.
– La teva filla?
– Tu ho has dit. Ha quedat ben sola. Et necessita.
– Una criatura genera moltes despeses i jo… – es va voler excusar Berta.
– No et preocupis pels diners. Zoè és rica. Ha heretat tots els meus bens. Una veritable fortuna.
Berta va adoptar Zoè.
En part per ajudar Diana, en part per ajudar-se.
Però no li fou gens fàcil.
La nena tenia un caràcter picant com el pebre, i a Berta no li agradaven gens les espècies fortes.
La mossa creixia al mateix temps que augmentaven les desavinences.
Zoè i Berta s’escridassaven sovint.
Més d’una vegada, una sabata havia sortit disparada seguida d’un un cop sec i una exclamació de dolor.
Temps després, Zoè va desaparèixer.
Els veïns es van quedar amb les ganes de preguntar. Però, qui s’atreviria?
Des que la nena vivia a aquella casa, Berta no es comunicava amb ningú.
Una nit…
– Toc, toc!
– Qui hi ha? – va preguntar Berta esporuguida.
– Sóc jo, Zoè
– És massa tard – es va disculpar Berta.
– Mai no ho és massa.
– Fas mala cara! – va criticar Berta amb l’ull a l’espiell.
– Els morts ens podrim aviat, no ho sabies?
– Calla! – va cridar Berta.
– No he vingut per tenir la boca tancada.
– Què vols? – va dir Berta provocativa.
– Recuperar el que és meu.
– Els morts no necessiteu diners – va fer Berta despectiva.
– No vinc pas a prendre-te’ls.
– Millor per a mi – va dir Berta alleugerida -. Aquests diners, ara, em pertanyen, són ben meus.
– Mal profit et facin!
-T’equivoques, nena!
– Ja no soc cap nena. Soc un esperit.
Quan un i altra es van trobar, peu i sabata junts van poder creuar finalment la ratlla que separa els dos móns i d’aquesta manera
Zoè va poder anar a la recerca de l’esperit de Diana.
Amb dos peus.
Amb dues sabates.
– Esperit o nena, tant li fa. Ara, gràcies a la teva fortuna, duc una vida regalada – digué Berta i, rient, va afegir –. No va ser idea meva sinó de l’esperit de la teva mare, la Diana, la qui em va ordenar: ocupa’t de Zoè i no et preocupis pels diners…Ha, ha! Per això, aquell matí …
– …sí, m’acabava de llevar i, enrabiada, et vaig tirar les sabates pel cap…- va continuar Zoè.
– Tipa d’aguantar aquella situació et vaig ficar dins del cotxe i en arribar al riu… – va rememorar Berta.
– La pedra que m’havies lligat al coll no em va permetre tenir una agonia gaire llarga.
– Què has vingut a fer?
– He tornat per recuperar el meu calçat. Sense sabates no puc creuar el riu que separa el món dels vius del món dels morts. La mare m’espera a l’altre costat…
– Ja n’hi ha prou! – va udolar Berta tancant la porta.
Però la dona no s’havia adonat que amb el seu gest violent arrossegava el peu de Zoè cap a dins de casa, deixant la resta del cos a fora.
I durant molts mesos aquell peu mutilat va recórrer el pis de Berta a la recerca de la sabata perduda.
I quan es varen trobar, peu i sabata, junts de nous, varen creuar finalment la ratlla que separa els dos mons i, d’aquesta manera, Zoè va poder anar a la recerca de l’esperit de Diana.
Amb dos peus.
Amb dues sabates
Il·lustracions de Sílvia Cabestany
