Els Grimm al ring: El round de la bella dorment

La Redacció – L’argument d’una princesa que es desperta després d’un son centenari és conegut de molt antic en els annals de la literatura. Si ens remuntem al segle XIV ja apareix dins de la novel·la anònima catalana Fayre-de-joy e Sor-de-plaser i també en una segona titulada Feits et Gestes du Roi Perceforest et des Chevaliers du Franc Palais del mateix segle.

Giambattista Basile – En el segle XVII jo vaig incloure aquest argument en el meu llibre Pentamerone (publicat entre el 1634 i el 1636, després de la meva mort) i, explicant-lo a la meva particular manera, el vaig titular Sole, Luna e Talia.

Charles Perrault – A finals del segle XVII, vaig recrear (com era costum en mi) aquest vell i bell argument donant el nom de Bella dorment (o més exactament Belle au bois dorment en francès) a la protagonista femenina.

Germans Grimm  – Al segle XIX vàrem incloure una versió protagonitzada per una princesa que dormí 100 anys al nostre famós recull de contes,

Walt Disney – Versió que vaig utilitzar per crear una de les pel·lícules més conegudes de la història del cinema d’animació del segle XX.

La Redacció – Una de les pel·lícules més roses i llepades, gosaríem dir,  de la història del cinema d’animació del segle XX.

Walt Disney – Quina barra!

La Redacció – Tanmateix, en el món de les lletres és força comú trobar obres anònimes o d’autor inspirades en relats que ja existien anteriorment.

Walt Disney – I tant! Jo em vaig basar en Grimm per fer el meu film.

Germans Grimm – Gairebé podríem afirmar que els nostres informants haurien rebut la rondalla pel procediment del boca-orella que, partint de la versió escrita de Perrault hauria travessat fronteres espacials, temporals i socio-culturals (de França a Alemanya, del barroc segle XVII al positivista segle XIX, de la cort a la ruralia).

Charles Perrault –  Jo, de fet, vaig partir del relat de Basile per confegir la meva versió.

Giambattista Basile – Probablement vaig tenir coneixement de les dues novel·les del segle XIV ja citades.

La Redacció – Però senyors, hi ha uns quants punts en comú i algunes divergències entre les versions de la Bella dorment degudes a Perrault i als germans Grimm.

Perrault – I tant! Jo vaig convocar 7 fades a donar els seus dons a la nou-nada

Germans Grimm – En canvi, a nosaltres, ens van explicar que 12 eren les fades a convidar.

Charles Perrault – Però hi ha quelcom més! Després de la punxada amb el fus que porta com a conseqüència el son centenari que afecta a la princesa i a tot el palau, jo vaig decidir que la fada expulsava de palau els reis, cosa que aquests obeien ben a contra cor, ja que tenien la certesa que no reveurien mai més la seva filleta estimada (el fet té, com veurem, les seves conseqüències)

Germans Grimm – Segons ens varen contar, la reial parella es va  adormir juntament amb el servei  i tot el parament de palau.

La Redacció – Però una de les diferències més grans d’aquestes dues rondalles és la seqüència del petó.

Germans Grimm  – Per descomptat! Segons nosaltres, la princesa i tot el palau són desvetllats per l’acció del príncep que hi acut 100 anys després, fet que ens porta a acabar la rondalla casant els dos protagonistes.

Walt Disney –  I així mateix ho vaig explicar jo a la meva pel·lícula.

Charles Perrault – En canvi, a la meva versió, deutora del conte de Basile, tot és més complex. El jove príncep no s’acontenta de besar la bella centenària que té al davant, sinó que, seduït per la seva bellesa, la desflora allà mateix, motivant el despertar de la noia i de tot el palau. Com que els pares de la noia no es troben a palau (acomiadats, recordem-ho, per la fada), els joves enamorats conviuen a cor què vols i ho fan el temps suficient per engendrar una nena i un nen, Aurora i Dia.

La Redacció – Fills il·legítims?

Charles Perrault – No! El príncep era un jove solter que durant un temps va poder dur una doble vida, fins que sa mare, la reina, s’ho ensuma.

La Redacció – I com actua?

Charles Perrault – La vaig adornar amb uns trets propis d’ogressa així que vaig decidir que es faria dur els seus néts a palau i se’ls menjar amb salsa Robert.

Germans Grimm – Senyor meu, vàreu utilitzar el mateix motiu de la rondalla de la Blancaneu.

Charles Perrault – No té res d’estrany. Jo sóc un bon coneixedor d’aquesta rondalla que vaig versionar per escrit molt abans que vosaltres. Doncs bé, igual que la madrastra, l’àvia ogressa ordena matar les criatures que tanta nosa li fan; però els botxins, horroritzats davant d’aquella barbàrie, lluny de matar-los amaguen els petits i l’aventura acaba feliçment. La sobtada però oportuna arribada del príncep al final de la rondalla impedeix que la seva jove esposa mori, mentre que la vella és víctima del càstig que ella mateixa tenia preparat per a la forastera. Com és prescriptiu en tots els contes de fades, l’amor i la veritat triomfen.

Germans Grimm – La nostra versió (la Bella dorment va despertar després del bes del jove príncep) és la més coneguda, contada i editada.

La Redacció – I es continua editant i reproduint. N’hi ha prou en fer una ullada al mercat editorial actual per adonar-se del seu arrelament. I això no seria en absolut un mal, si no fos que algunes de les versions curtes són adjudicades, erròniament, a Perrault, com per exemple la de Warja Lavater.

 

FI DEL ROUND