Granollers, entre el blau i el blanc

Vet aquí que en aquell temps que de la palla en feien fems i de la terra rajols, dues dones es trobaven a la Porxada de Granollers comprant. Però no us penseu que eren dues dones qualsevol, no!, que si l’una era la mare del millor rajoler de la contrada, l’altra era la dona del rajoler de la bòvila de més anomenada. Cadascuna duia agafat de la mà un bordegàs. Però no us penseu que eren dos bordegassos qualsevol, que si l’un era el nét del millor rajoler de la contrada, l’altre era el fill del rajoler de més anomenada. Estem parlant, ja us ho podeu afigurar, d’en Pep Bonet de mal nom El Llampec que tenia la bòvila al camí vell del Caputxins i de l’hereu Maynou que la tenia al camí de Cardedeu.

Les dones anaven de parada en parada, comprant tot allò que els calia i arrossegaven els dos vailets amb el seu anar i venir. Tan aviat s’aturaven al taulell de les olives, com esperaven el torn a la cansaladeria. I tot això, sota un sol de justícia capaç d’estavellar fins i tot les pedres de la Porxada. Avorrits i suats, els marrecs entretenien l’espera com podien. Tot d’una, un va fer un bot més alt del compte i, suposem que sense voler, va clavar patacada a l’altre, i ja hi vam ser! El receptor de l’estocada s’hi va tornar.

“Totxo!” va insultar-lo en Pep, fent servir una de les paraules que més vegades havia sentit a casa. Per alguna cosa era el fill d’en Pep Bonet, de mal nom El Llampec que tenia la bòvila al camí vell del Caputxins, i era, de totes, totes, el millor rajoler de la contrada!

“Maó, més que maó!” s’hi va tornar ràpidament en Joan utilitzant un dels mots que més vegades havia escoltat en boca del seu pare, l’hereu Maynou que tenia la bòvila al camí de Cardedeu i que era el rajoler de més anomenada!

“Cap de pitxolí!” “Tros de carquinyoli!” “Cairó!” “Rajol!” es deien en Pep i en Joan mentre s’estomacaven de valent.

“Ei!” va exclamar l’àvia d’en Pep escridassant a la mare d’en Joan “el vostre nano ha tractat de pitxolí i de cairó el meu nét! A veure si vigileu aquesta llengua!”

“Que no teniu orelles, bona dona?” va saltar l’altra “o és que no heu sentit que el meu fill ha estat tractat de carquinyoli i de cairó per part del vostre nét!

“Sapigueu que el tracte és més una floreta que no pas un insult, que cap dels rajols que fa el vostre fill no té ni tindrà mai la categoria dels pitxolins que cou el meu fill, el Llampec!”

“Caram de vella!” va respondre la dona de l’hereu Maynou amb to burleta “si parlem de categoria, cal que sapigueu, senyora mia, que cap dels rajols, cairons, carquinyolis o pitxolins del vostre fill no es poden comparar amb els que fa el meu home. Tinc o no tinc raó?”

Això ho deia la dona de l’hereu Maynou en veu alta i amb un to que es deixava sentir arreu. I, esclar, a poc a poc es va formar un rodal de gent que envoltava les dues dones i seguia la seva disputa amb tanta afició que ben poc van trigar a participar-hi activament. Fins i tot els dos marrecs havien aturat les baralles, sorpresos pel tombant que havia pres la discussió.

Cadascú hi deia la seva. Escolteu-los sinó, que mentre uns deien:

“En Tal és millor que en Qual” els altres responien “Que t’has begut l’enteniment? És en Qual que és millor que en Tal”

Allò era un no parar “Que si és millor l’un” “Que no, que és millor l’altre”, “Que si calla que no saps el que et dius”, “Que si això no m’ho tornes a dir”, “Que si tomba”, “Que si gira”.

El xivarri va sorprendre els dos rajolers en plena feina, que fer rajoles en porta molta! Que si agafar la terra, que si mullar-la per fer-la fang, que si remullar el motlle, que si allisar-la amb el rengle, que si desformar-la per, finalment posar-la  a assecar. Ah, i sempre sota l’amenaça de la pluja! Que tot i que la terra argilosa de Granollers és de molt bona qualitat, calia estar alerta i al primer xim, xim, arrencar a córrer, no fos cas que l’aiguat els fes malbé la cuita, lleçant per la borda tantes i tantes hores treballades.

Com us deia, tant l’un com l’altre es van veure assaltats per una corrua de partidaris que tant si volien com si no, els obligava a mostrar les seves rajoles als qui tenien dubtes sobre quines eren les millors! La juguesca ho deia ben clar: per demostrar la vàlua de tantes peces de fang calia que els dos rajolers en duguessin una mostra fins la Porxada.

Ja podeu pensar…La mare d’en Pep Bonet, de malnom el Llampec, no volia pas que son fill quedés malament i tampoc que ningú confongués la seva producció amb la de l’hereu Maynou. És per això que li va aconsellar que donés un toc de blau als rajols, carquinyolis, cairons i altres productes de la seva bòvila.

Per la seva banda, la dona d’en Maynou desitjosa de que els rajols, carquinyolis, cairons i altres manufactures produïdes pel seu home fossin inconfusibles, va aconsellar al seu home que els donés un toc de blanc.

En un tres i no res, la Porxada es va omplir de rajols, uns tirant al blanc, altres tirant a blau. I per tal de fer més fàcil el recompte de partidaris de cada rajoler, algú va aconsellar a la gent que es posés un mocador al coll del color de les rajoles que preferien. Així, argüien, seria més fàcil fer el recompte i proclamar el guanyador de la juguesca. La podeu pensar qui es va col·locar al capdavant de cada mostra: per un costat, la dona d’en Maynou no deixava de petja la feina del seu home, i per l’altre, la mare del Llampec vigilava com una lloba tot el que el fill havia dut..

I mentre els vilatans es decantaven cap als rajols blancs de l’un o cap als rajols blaus de l’altre, en Joan i en Pep  es miraven a cua d’ull. Sí, sí. Ells havien iniciat involuntàriament tot aquell sarau, però, tanmateix, estaven d’acord en que la gent gran n’havien fet un gra massa. A més, a l’altre costat de la plaça, en Pep Bonet, de malnom el Llampec i l’hereu Maynou, mantenien una conversa que mostrava a les clares que no tenien cap intenció d’enemistar-se a conseqüència d’aquella disputa. Oi més! Ara se n’anaven xino-xano cap a la carnisseria a encarregar un parell de xais, que un cop escorxats, van torrar a la foguera i van convidar a tothom a fer-ne un tastet i a remullar-lo amb vi de la bóta del racó.

Que què celebraven? Doncs que finalment i gràcies a la juguesca de les dues dones, havien trobat la manera de distingir els rajols de cada bòvila: blaus serien els del Llampec i blancs sortirien els de la bòvila de l’hereu Maynou. I tot això, sense necessitat de discutir-ne la qualitat.

I després del tiberi van venir les ballades. Fins que la gent, cansada de tanta gresca se’n va anar cap a casa. I un cop a dins, es van treure els mocadors, tant li feia si eren blancs o blaus, i els van guardar. Qui sap si…?

I és d’ençà de llavors que Granollers s’omple de blaus i de blancs amb ganes de fer festa i de platxèria, i recorda els fets que es varen originar gràcies a una juguesca que va portar molta cua. I qui no s’ho vulgui creure que ho vagi a veure.