Maremar i Mareterra

-Maremar, tinc gana – va dir fa molt de temps l’habitant d’un poblat de les costes que rebien la salada carícia de les aigües del mar.

-No et preocupis, fill – li va contestar maternalment la mar -, llença les teves xarxes i et donaré aliment.

Maremar va complir la seva promesa i aquell home llençava les seves xarxes amb el mateix amor amb què Maremar li brindava seus millors fruits.

I durant moltes llunes, al llarg de milers de milers de llunes, Maremar i l’home d’aquell poblat es van  respectar mútuament.

Però l’home cada vegada volia més i més sense pensar que les riqueses naturals s’esgoten si un no en té cura.

Un dia, l’habitant d’aquell poblat va gosar reclamar menjar a Maremar amb  molta exigència.

Maremar li va contestar:

– Ai, fill, què més voldria jo que seguir-te alimentant! Prova de tirar les teves xarxes, però no estic gens segura de poder-te oferir res. Els meus aigües s’estan convertint en desert.

I aquell home va tirar de nou les xarxes. Però aquest cop no va pescar res.

-Maremar, no m’has donat res – es va queixar l’home.

-Fill, t’he avisat: ja no tinc res per oferir-te.

Llavors, impulsat per la fam, aquell home va anar a implorar a la seva altra protectora, Mareterra, perquè el nodrís amb els seus fruits.

– Ai, fill meu, què més voldria jo que alimentar-te – va ser la resposta de Mareterra -. Però ben poques collites podràs treure de les meves entranyes. Les sequeres han empobrit les terres que en altre temps foren tan riques.

I llavors, aquell home va veure que les paraules de Maremar i els laments de Mareterra eren certs.

I va haver de buscar una solució per no morir de fam.