EL CORB I LA GUINEU (1)

Al peu d’una muntanya i prop de la riba d’un riu s’obre, riallera, la verda extensió d’una prada. És un indret deliciós i poc fressat. Allí, un arbre d’acollidores branques sembla voler oferir la seva bella copa al cel.

Vet aquí la guineu. La bèstia que, aneu a saber per quina raó passejava per aquests topants, va creuar el riu, va donar un volt d’inspecció per tal d’assegurar-se que no ni ha res d’interessant ni d’inquietant per allí, i sense més dilació se’n va anar al peu de l’arbre. Ja feia estona que la gana li esgarrapava les entranyes sense contemplacions.

-Ah! si aconseguís ficar-me quelcom al ventrell!-

I amb aquell bell pensament ballant-li pel cap, s’estirà damunt l’herba fresca disposada a esperar que se li presentés alguna ocasió per tal que el seu conegut enginy i la seva reconeguda murrieria poguessin posar-se en marxa.

I a fe que es presentà l’ocasió! Escolteu com va anar:

El corb no havia aconseguit menjar res des de feia dies. Esperonat per la gana, va sortir volant, disposat a trobar qualsevol cosa que es deixés picotejar.

I vet aquí que una estesa de formatges que una jaia acaba de posar a assecar al sol el va fer baixar en picat.

-Cras! Cras!- cridava l’ocellot mentre en prenia un de ben rodó entre les seves unglotes.

La jaia, en veure’l, tot era tirar-li pedres i a fer-li crits:

-Pic de corb! Fuig d’aquí ocellot que ets més negre que la gana!

Però cap de les pedres va fer punteria.

-Cras! Cras!- feia l’ocell començant ja a emprendre el vol. Abans, però, no s’oblidà d’escarnir a la pobra jaia:

-Gràcies per la teca, mestressa!- i afegí, burleta- I la propera vegada, vigileu millor els vostres formatges no sigui que algú se us els endugui!

-A tu se t’hauria d’endur el diable, ocell de mal averany!- es queixà amargament la jaia.

I ja me’n teniu el corb vola que volaràs, buscant un lloc adequat per menjar a pleret la bella, tendra i blanca menja que acabava de robar.

Finalment, volant, volant, descobrí un indret que, a parer seu, reunia totes les condicions que ell cercava. Era un paratge deliciós i poc fressat, al peu d’una muntanya i prop de la riba d’un riu. Allí mateix s’obria, riallera, la verda extensió d’una prada. A més a més, un arbre de bella copa semblava oferir una de les seves branques al corb. Sense dubtar-ho ni un moment, el corb s’hi va instal·lar. Justament dessota seu hi havia la guineu.

I així, mentre un animal es preparava per al gran banquet, l’altre no feia sinó badallar i badallar de gana.

De primer, el corb decidí començar es seu àpat clavant, de manera incisiva, el bec damunt el formatge. Tan concentrat estava en la feina que no es va adonar com una engruna  de la  bella, tendra i blanca menja queia suaument i silenciosa damunt un punt determinat de la verda extensió de la prada.

L’egruna tingué la bella pensada d’anar a caure prou a prop de la guineu. Aquesta, tot i el seu estat somnolent, s’adonà de la seva presència no pas per la imatge concreta que ofreria l’engruna caient arbre avall, sinó per la flaire que deixava anar aquella petita representació de formatge. I, és clar, la guineu, en sentir aquella oloreta que enamorava, alça la testa i què veu? El corb que es prepara per menjar. I què pensa? “Ja ho veurem qui és que se’l menjarà aquest formatge!”

I disposada a acabar amb el rau-rau de gana que corria pels seus budells, prengué el to més fi de veu que pogué i digué amb un to melifluós:

-Com? Vos per aquí, Misser Corb? Us feia assajant per al concert pro Patronat del Liceu!

-Cras!-  botzinà més que no digué el corb, per tota salutació.

-Oh! És clar, com puc haver estat tan indelicada?- reprengué la guineu, múrria com ella sola-. Si vós sou dels qui no necessiteu assajar! Oh, noble compare, si tinguéssiu la delicadesa de cantar per a mi tota sola alguna de les peces que vos tan bé sabeu interpretar…

El corb, s’ho escoltava i no s’ho creia. Però davant d’aquella pluja d’elogis, no es va poder estar de fer amb la seva veu esquerdada:

-Cras! Craaas!

I en badar el bec per deixar sentir el soroll de la seva veu que més aviat semblava el soroll d’un xerrac, li va caure el formatge.

I, és clar, la guineu no es pogué estar de saludar aquella caiguda amb un entusiàstic:

-Bravo, Mísser Corb! D’això sí que se’n diu saber badar el bec!

El corb, estarrufat com estava per les festes que li dedicava la guineu, no es va adonar de res fins al cap d’una estoneta.

Mentrestant, el formatge no tingué ni temps de caure a terra, car la guineu ja l’esperava de baix estant amb la boca oberta i allí mateix se’l va cruspir.

I així fou com el corb es quedà sense formatge. Ell que amb tanta il·lusió havia buscat un lloc adequat per menjar a pleret la bella, tendra i blanca menja que acabava de robar.

-Tinc la sort més negra que les meves pròpies plomes!- no es pogué estar de dir amargament el corb.

 

LA VENJANÇA DEL CORB

Una nit de lluna plena, el corb s’instal·la damunt la branca d’un arbre fent semblant de menjar-se la lluna

Situant-se  de perfil mirant fit a fit la lluna amb el bec una mica obert.

La guineu creu que és un formatge de bo de bo.

S’acosta al  corb per fer-lo parlar.

El corb no bada bec.

La guineu insisteix

Després de moltes intents, el corb fa com aquell que es deixa convèncer i obre el bec.

La guineu fa un salt i la força de la lluna que aquella fa el ple se l’endú a munt amunt

Aquella nit una silueta enfosquia la cara ample de la lluna. Era la guineu.

El corb està feliç, finalment s’ha pogut burlar de la guineu sense arriscar ni una de les seves plomes en l’empresa.

– Riu bé qui riu darrer – diu filosòficament.

 

 

Versió del conte feta a partir de:

El corb i el renard

La Fontaine, Jean

“Faules”

Traducció poètica de Xavier Benguerel

Barcelona. Alpha, 1969

 

Es corb i sa raboa

Racó, Jordi d’es

“Rondaies mallorquines”

Tom XIV, pp.54-55

Palma: Moll, 1984

 

El corb i la guineu

Eiximenis, Francesc

“Contes i faules”

Barcelona: Barcino, 1925

pp.144-145

 

Renard et Tiélecin le corbeau

“Le roman de renard”

Vol. 1

Paris. Flammarion, 1985

pp.251-257