UNA MERLA QUE TOT HO PERD

Montserrat Soldevila i Roser Ros

Que la literatura educa la sensibilitat dels receptors i els ajuda a percebre i gaudir estèticament i ètica ho hem dit i redit, escrit i reescrit, llegit i rellegit.  L’infant interessat en un llibre reconeix, identifica i imagina, i aquestes tres accions no són pas gaire diferents de les que realitzem quan exercim de lectors adults.

Aquest llibre de Bruno Munari  és una bona mostra del dit anteriorment. Fons i forma, text i imatge, música i silencis, convoquen els sentits de manera indestriable, els estimula a entrar en la fruïció de la descoberta fins a convertir el llibre en un objecte estimat i estimable.

Munari, Bruno (2001) Il merlo ha perso il beco Mantova: Corraini

Dins d’unes cobertes de cartolina de qualitat i ben agafades per una espiral hi ha 10 fulls apaïsats (35×10 centímetres,) de plàstic transparent amb les puntes romes (per evitar fer-se mal) amb la imatge d’una merla impresa en negre i groc, deixant el rosa i el vermell per al final.  La merla sencera només és possible veure-la ajuntant 10 pàgines. Per separat s’hi veu el bec, l’ull, l’ala i una pota,l’altra pota,  la cua,el cap, el cos, el pulmó, el cor.

Hem proposat el llibre a un grup d’infants de 6 anys que al començar a passar els fulls hi han vist la merla pare (el plomatge negre i el bec groc) i  a mida que passaven les pàgines i l’ocell s’anava descomponent hi ha trobat una merla mare!

Deien així “…primer és un pare i es va fent un altre,van girant les pàgines i es va fent la mare quan arriben al final, que hi ha el cor…”

I quan passaven les pàgines del final al principi deien ” …i es va fent la mare… …es va fent el pare……es va fent pare…….es va fent pare…”

Verbalitzaven així la descomposició “…primer   un bec,després  un ull, una pota, una altra pota, per on respira i el cor !…”

El text (en italià i en anglès) imprès damunt un rectangle de fons blanc amb lletra negra prové d’una cançó popular italiana. A casa nostra, hi ja una cançó semblant  i comença així: la merla n’ha perdut el bec (bis); cantarà pas pus la merla que ha perdut el bec.  Nosaltres l’hem trobada a Amades, J. (1982) Folklore de Catalunya. Cançoner Barcelona: Selecta, p. 193. Proveu de cantar-la al mateix temps que passeu les pàgines i funciona!