EN JOE MANTEGA, UN CICLISTA DE PRIMERA

Hola a tothom. Sóc en Joe Mantega, un ciclista de primera

Alguns coneguts meus, amics de la broma, quan em veuen diuen “Joe  Mantega, ets un ciclista de pega!”. I per fer-me enrabiar, es posen a cantar

Una vegada un ciclista de pega mastega.

En un revolt, fa caure al fang

I se’n va fer un gran forat en el paner

que se’l tapava amb un paper

i en el paper hi deia això:

Una vegada un ciclista de pega, mastega

I tornen a començar, com la cançó de l’enfadós!

I, és clar, jo m’enrabio moltíssim quan els sento. En un tres i no res, em planto davant seu, i, bufetada va, bufetada ve! I ells s’hi tornen i llavors  jo em pego amb ells i ells es peguen amb mi i també es venten alguna bufa entre ells!  Embolica que fa fort!

Tal dia farà un any, mentre ens estàvem apallissant, va passar per allà l’avi Julià i ens va obligar a aturar-nos mentre ens deia:

• Nois! Que no sabeu aquell refrany que diu que QUAN UN NO VOL, DOS NO ES BARALLEN?

Nosaltres, és clar, ens vam quedar una mica desconcertats amb aquelles paraules. I va semblar que se’ns acabaven les ganes de clavar-nos plantofades. No és que els meus amics i jo haguéssim fet les paus, no; és que l’avi Julià ens desarma, perquè sempre en té alguna per dir a la punta de la llengua.

Jo, en Joe Mantega, que a més de ser un ciclista de primera (no pas un ciclista de pega, com diuen els meus amics), sóc també un tafaner amb mala memòria, d’ençà d’aquest dia, sempre duc a sobre una llibreteta on apunto les coses  que diu la gent com l’avi Julià i que per res del món no voldria oblidar.

Veureu, jo treballo per una botiga que es diu “Del forn a la boca”. Hi faig una mica de tot. Com que aquest nom m’agrada molt, el tinc apuntat a la llibreteta.  La  mestressa del forn és una dona xerraire, llarga de llengua, que diuen. A ella li he sentit dir moltes vegades allò de QUI LLENGUA TÉ, A ROMA VA. Hi he pensat moltes vegades en el significat d’aquesta sentència  i penso que vol dir que PARLANT, LA GENT S’ENTÉN. Vaja, que quan estàs enrabiat per alguna cosa, més et val enraonar-ho que no pas fer servir la força dels punys.

A sí! A la llibreta també hi tinc apuntades algunes de les coses que diu. La dona assegura als seus clients que fa “els millors pans per a la seva panxa” i que té “els millors preus per a la seva butxaca”. Sempre els fa un bon paper i els rep amb un somriure d’orella a orella.  Deu ser per això que ve molta gent a la botiga, a comprar i a xerrar.

És dilluns al matí. La Maria Sabidilles m’envia a dur el pa a casa de la família Maneu. En aquesta casa tothom mana i ningú no creu.

el pare, llarg i prim, parent d’en Bufa

Magarrufes, la mare

la noia gran, de nom Teresa, que té aires de marquesa

la segona, la Marta, que sempre està farta

el tercer, conegut com a Nano Petarrell, que la camisa no li toca a la pell

i la Menuda, la més petita.

Ràpid com el vent, m’enfilo dalt la bici, m’aturo davant un pas zebra. I què veig? Una vella, tan velleta que el nas li toca a la barbeta, tractant de creuar el carrer.

Avorrit d’esperar,  miro atentament el pas zebra. No us ho creureu! Damunt una de les ratlles pintades a terra amb color blanc hi diu: QUI S’ESPERA ES DESESPERA. “Quanta raó tenen aquestes paraules!”  penso.

Recordant-me de la meva mala memòria copio la sentència a la meva llibreta.

Aquest és en Bernat Xinxola que sempre fa tabola

Du pressa i creua el pas zebra a tota pastilla. Massa ràpid, xaval! No veus que aniràs a parar de nassos a terra?.

Sento una veueta que remuga: QUI MOLT CORRE, SEMPRE VE QUE CAU.  Vaja! És la velleta del pas zebra que parla amb tanta saviesa!

Joe Mantega – m’he dit – ja cal que ho apuntis això!

Així que tanco la llibreta, llegeixo el que hi ha escrit en una de les pàgines. PENSA, QUAN VEUS CAURE ALGÚ, QUE PODRIES CAURE TU. Tindrà raó la sentència?

Poso el peu al pedal de la bici i, en efecte,  alguna cosa falla i xaaafff! Jo i bici caiem al mig del fang. I amb mi, els pans i la coca,  tota la càrrega que duia.  Ai, ai, ai!

Així que em poso dret, sento la veu d’en Bernat Xinxola que em mira burleta, tot cantant i fent tabola.

Una vegada un ciclista de pega mastega.

En un revolt, fa caure al fang

I se’n va fer un gran forat en el paner

que se’l tapava amb un paper

i en el paper hi deia això:

Una vegada un ciclista de pega, mastega

– Vols que  torni a començar? – m’ha preguntat el molt ximplet.

Jo que sí que m’acosto a ell i quan estic a punt de clavar-li una cleca, penso: – Joe, recorda’t que PARLANT LA GENT S’ENTÉN!

Però, estic tan cremat que no tinc ganes de parlar amb ningú, i menys amb el pesat d’en Xinxola. Llavors, faig com qui sent ploure,

Una mica masegat i molt empipat per la caiguda, torno a la botiga i prenc uns altres pans i més coca. Jo no volia que la mestressa em veiés, però ella m’ha clissat i ha exclamat:

• Ai, Joe Mantega, ets un ciclista de pega!

(Aquesta sentència no me l’apunto, me la repeteixen tantes i tantes vegades que no crec que pugui oblidar-la).

– Els de can Maneu  ja han telefonat, reclamant la seva comanda – m’ha avisat la mestressa que estava de molt mal humor per la meva falta de puntualitat –. O sigui que ja et pots espavilar.

I jo m’he quedat plantat al mig de la botiga. No sabia si començar per carregar de nou la bici, si comprovar els seus desperfectes després de la caiguda o anar a la farmaciola a curar-me les rascades que m’havia fet.

– Brillo, Joe! que no m’escoltes? Els Maneu estan molt enfadats!

Però es veu que la meva mestressa m’ha notat alguna estranya a la cara perquè m’ha agafat per la barbeta i molt seriosa m’ha recordat – .És que no saps que UNS MANEN I ALTRES CREUEN?

• MANA GOS, MANA GAT, FES’HO TU QUE HO HAS MANAT – he pensat jo per dins però no m’he atrevit a dir res. La Marisabililles m’hauria clavat una bona estirada d’orelles…

Els apunto tots dos per no oblidar-me’n.

En veure el meu estat, la Marisabidilles m’ha ajudat a curar-me les esgarrinxades i les ferides al genoll. Llavors, he tornat a carregar la bici i he marxat d’estampida. Però encara he tingut temps de sentir la veu de la mestressa que em cridava:

• Ei, Joe,  quan tornis passarem comptes. M’hauràs de pagar el pa que t’ha caigut al mig del fang!

• A sobre! – m’he lamentat jo -. Potser sí que sóc un ciclista de pega…

Ni mai que ho hagués dit!  Algú s’apropa i, badant, badant, s’estavella contra el manillar de la meva bici.

–  Mira que n’ets! – dic al badoc que havia topat amb mi. I ja li anava a ventar un clatellot als morros quan, jo que me’l miro i reconec el meu amic.

És en Joan del Cotiflan que enlloc de tornar-me el cop, m’ha saludat amb una abraçada.

– Ho veieu? – ha dit l’avi Julià  que passava per allà -. Si ja ho dic jo  QUAN UN NO VOL, DOS NO ES BARALLEN!

L’avi Julià sempre sap quan ha de parlar.

– Un moment! – he cridat jo a mitja abraçada. En Joan del Cotiflant s’ha pensat que li anava a clavar el calbot. Però ca!, el que jo volia era apuntar a la meva llibreta el que acabava de dir l’avi Julià!  No era la primera vegada que ho sentia, però jo, m’ho escric per si de cas.

Que no veieu que tinc tan mala memòria?

La  Jana-ja-ho-faré s’estava al balcó sense fer re. Tot ho ha vist i ho ha sentit i ha exclamat:

– CERQUEU LA PAU, NO LA GUERRA  CAR TALLA MÉS QUE NO SERRA. En sentir-la, he corregut a obrir la llibreta i fer-li un dibuix i apuntar la seva màxima.

Aquesta dona és una rata sàvia!

Quan he tancat la llibreta he vist en Papa Mosques i en Papa Nates que sempre van junts. Semblen en Patacot i en Mandongo. (Dibuix d’en Papa Mosques i en Papa Nates). Mireu-los quina fila fan!

Casualment he alçat els ulls i he vist  que des de dalt del balcó de casa de la Jana-ja-ho-faré, algú estava a punt de jugar-los una mala passada.

No podien ser sinó la Feli i en Feliu, que de bromes en saben un niu.  Si amb la cara paguen!

Aquest parell de bromistes havien enganxat un bitllet de 100 euros en un cap d’un fil de pescar i l’l’havien deixat caure al mig del carrer. Quan en Papa Mosques i en Papa Nates han vist el bitllet, han mirat a totes bandes Ara sí que tindrem MÉS DINERS QUE CAP GAT PUCES – diu l’un a l’altre i s’ afanyen a collir-lo..

I jo m’he afanyat a apuntar el refrany

Però la Feli, ràpida com una centella, ha estirat l’altre cap de fil amunt amunt deixant en Papa Mosques i en Papa Nates…ben mosques.

Llavors ha intervingut en Joan d’en Cotiflan. Com si fos en Superman, ha estirat el braç, i ha enxampat el bitllet al vol. En Feliu i la Feli s’han quedat de pedra. D’enganyadors han passat a ser enganyats!

En Joan del Cotiflan ha donat el bitllet  a en Papa Mosques que l’ha agafat tot agraint-li el detall, mentre en Papa Nates deia  TAL FARÀS, TAL TROBARÀS.

No us mogueu que això es mereix ser apuntat! -. Dit i fet, ells quiets i jo fent la feina.

Agraïts per aquest generós gest, en Papa Mosques i en Papa Nates han volgut celebrar l’arribada inesperada d’aquells diners. Han convidat a en Joan del Cotiflan a prendre alguna cosa. I com que jo no m’he mogut d’allà, també me n’he aprofitat. Prou sé que m’espera la feina, però què carat!, tinc gana, jo!

• AMB LA PANXA BUIDA NO HI HA ALEGRIA – assegura en Papa Nates.

-I és clar! – afegeix en Papa Mosques – SENSE MENJAR NO ES POT VIURE!

De cop, s’ha aixecat una ràfega de vent. Tots quatre hem mirat el cel. Estava ben ennuvolat.. El temps amenaçava pluja. Jo no sé que han pensat els altres, però jo de seguida m’he dit:

– Què faràs Mantega, si se’t mulla els pans que portes a la família Maneu?  A veure si a més de dir-te que ets un ciclista de pega, seràs un ciclista passat per aigua?

I mentre em compadia de mi mateix, l’he vist. Era el Senyor Comptagotes, que sempre està pendent del temps que farà. (Dibuix del Senyor Comptagotes)

No m’equivocava, no. L’he vist tantes vegades! El Senyor Comptagotes provava d’obrir un paraigua  tan llarg com el badall de’n Feliu, que va obrir la boca a l’hivern i la va tancar a l’estiu. El vent el li tombava i el nostre home treia foc pels queixals. Ho sabíeu que MARÇ VENTÓS I ABRIL PLUJÓS, TORNEN L’HOME RABIÓS?

Ho duc apuntat a la llibreta.

Per sort, no han caigut més que quatre gotes. He seguit el meu camí. He vist passar un gosset amb un llacet al cap i una jerseiet al cos i tot arrissadet. No semblava gaire content. Jo que trec la llibreta i obro per la pàgina que diu: QUI VOL PRESUMIR HA DE PATIR. L’he llegit amb veu alta perquè em sentís el gos.

Ell no ho sé, però qui m’ha sentit ha estat la dona que el duia lligat amb la corretja i que se li assemblava força. Caminava amb aires de gran dama. – QUI PRESUM TÉ EL CAP PLE DE FUM – ha dit algú. Caram! – m’he dit jo.-. Aquest tampoc el sabia

. I he corregut a apuntar-lo.

Qui ha dit aquest refrany era en Quimet i el seu gos que passejaven tots dos. En veure que el seu quisso es mirava el gosset amb ulls amorosos, en Quimet ha exclamat SEMBLES L’ASE D’EN MORA, DEL QUE VEU S’ENAMORA!

El quisso ha llençat un lladruc ple de melangia i ha seguit el seu amo.

Jo he pres el llapis i m’he posat a escriure i a dibuixar.

He mirat el rellotge: – Ostres, s’ha fet tard!  Els Maneu deuen estar esperant el pa!  – Mantega – m’he dit – demostra´ls que ets un ciclista de primera!

–Ding, dong! – he trucat en ser a dalt el pis. Estava sense alè per la correguda . A veure si arribaria a temps…

Tot d’una s’ha obert la porta i he vist la Marta que sortia de casa fent uns morros d’aquí a allà.

Una vegada dins, he sentit la Magarrufes, la mare de can Maneu que deia tot mirant cap a la seva filla: – Ai, Marta, Marta, que no saps que LA GANA VE MENJANT?

• Si no hi ha pa, no vull menjar! -rondinava la mossa.

• Ja el teniu aquí, el vostre pa – he exclamat jo tot allargant-los-el -. Però si em disculpeu un moment.

Copiaré aquest refrany per a la meva col.lecció

Un cop a l’interior de la casa m’he quedat palplantat en un racó sense saber què fer. Ningú no s’adonava que jo era allà. Què havia de fer? El pare dels Maneu deia a la Menuda, QUI CANTA A LA TAULA I ES PIXA AL LLIT NO TÉ EL SENY GAIRE EIXERIT.

La Teresa m’ha passat pel costat.  Ni s’ha adonat de la meva presència. En canvi jo, ben bé que l’he vista. La trobo una mica pedant, la veritat, amb els seus aires de marquesa.

El seu germà, el Nano Petarrell se la mirava amb ulls de qui pensa que té una germana tocada del bolet, mentre exclamava:

• QUI T’ENTENGUI QUE ET COMPRI

• Calla tu, tap de bassa! Li ha dit la Teresa.

• DINS EL POT PETIT HI HA LA BONA CONFITURA – ha contestat el noi.

Quan la Teresa ha passat per davant de sa mare, aquesta ha exclamat:   GÈNIT I FIGURA, FINS A LA SEPULTURA..

El Nano Petarrell ja havia arribat a la cuina i com que no ha vist el pa, s’ha preparat un esmorzar sense. Sa mare se’l mira i exclama: QUI MENJA SOPES SE LES PENSA TOTES.

Finalment, el pare dels Maneu em veu i exclama:

• Ja era hora, Joe Mantega!

M’he tapat les orelles per no sentir la continuació i no sé dir-vos si ha continuat amb allò de: ets un ciclista de pega!

Surto de casa dels Maneu pensat en la bronca que em caurà quan arribi a la botiga. Des del carrer estant puc sentir els crits de la Maria Sabidilles…

Però, sabeu què us dic? QUI NO S’ARRISCA NO PISCA, diu la meva llibreta. M’assec damunt la bici i abans d’emprendre la marxa, obro el meu quadern i començo a apuntar els refranys que he sentit. A veure, com anava tot això?

QUI MENJA SOPES NO TÉ EL SENY GAIRE EIXERIT

QUI CANTA A LA TAULA QUE ET COMPRI

QUI NO TÉ SENY ES PIXA AL LLIT

DINS EL POT PETIT HI HA EL FRED

QUI MENJA SOPES NO TÉ EL SENY GAIRE EIXERIT

Mareta meva! Em sembla que m’he fet un gran embolic. Em voleu ajudar a arreglar-lo?

QUI MENJA SOPES…

QUI CANTA A LA TAULA…

QUI NO TÉ SENY…

DINS EL POT PETIT…

QUI T’ENTENGUI …

Jo anava encaboriat a causa de l’enredo dels refranys, quan he sentit que algú deia

– Aquí tenim en Joe Mantega, un ciclista de pega! -. I s’han posat a cantar

Una vegada un ciclista de pega mastega.

En un revolt, fa caure al fang

I se’n va fer un gran forat en el paner

que se’l tapava amb un paper

i en el paper hi deia això:

Una vegada un ciclista de pega, mastega

Hi havia en Joan del Cotiflan, la rata sàvia de la Jana-ja-ho-faré, la Feli i en Feliu, i en Bernat Xinxola que dirigia la tabola.

Només em faltaven ells! Sense pensar-m’hi gens, m’he abalançat contra en Bernat Xinxola que és l’instigador de les burles. Però llavors han arribat en Papa Nates i en Papa Mosques i l’avi Julià.

Els dos primers ens escarnien dient-nos:

• CONTES LLARGS, BARALLES SEGURES.

Però l’avi Julià, com sempre, ha impedit que ens les tinguéssim, posant-se entre mig dels dos bàndols i ha exclamat ben alt perquè tots el poguéssim sentir::

• QUAN UN NO VOL,

Tots nosaltres hem contestat:

-DOS NO ES BARALLEN.-. Com sempre, ens ha estroncat les ganes de pegar-nos.

Quan he arribat a la botiga i he vist la cara de pomes agres de la mestressa, he pensat que m’ho tenia ben merescut.

-T’ESPERAVA AMB CANDELETES, Joe Mantega – ha dit. Jo m’he tapat les orelles per no sentir la continuació. La sabeu vosaltres?

Si voleu la podeu apuntar aquí. Prometo no enfadar-me.

11. Jo li hauria volgut contestar: QUI S’ESPERA ES DESESPERA, però, la veritat no he gosat… I si encara s’enfadava més?

12. La Maria Sabidilles m’ha clavat un bon escàndol. – ENTRE POC I MASSA, LA MESURA PASSA, eh, Joe?

13. – Ostres, aquesta tampoc la sabia! – m’he dit..

14. (Dibuix del refrany) He tret la llibreta i l’he escrit

15. -Què és aquesta llibreta, Joe? – m’ha preguntat la mestressa.

-És la meva llibreta de refranys – he dit jo una mica avergonyit.

I la Maria Sabidilles, tota encuriosida, me l’ha pres de les mans i ha començat a llegir-la!