NOTES BREUS SOBRE LA CRONOLOGIA DE LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL
foto de Tristán Pérez
El concepte de literatura infantil i juvenil neix del binomi adult-autor/infant-lector i la gènesi d’algunes de les obres escrites més conegudes en donen fe: el 1865 Lewis Carrol va inventar la seva Alícia per a una nena de carn i ossos anomenada, el 1906 Barrie va crear per als cinc germans Llewelyn Davies el seu llibre Peter Pan, el 1926 l’ós Winnie-the-Pooh sortia de la ploma de Milne que e va dedicar al seu fill Christopher Robin, el 1931 es publicava la història de Babar, el primer elefant de paper fruit de la correspondència entre Jean de Brunhoff i el seu fill, en 1979 es van donar a conèixer en castellà les Aventures de Bombeta escrites per Günter Herburger i il.lustrades pel seu fill Daniel.
El terme literatura infantil i juvenil (LIJ) apareix al llarg del segle XIX, abans del qual no existia pràcticament obra literària escrita expressament per als infants. El seu accés a la lectura es feia a través d’obres literàries que, tot i ésser destinades al públic adult, es consideraven prou aptes per a l’objectiu proposat. Malgrat tot i afortunadament, tot i l’estricte control al qual eren sotmeses per biblioteques familiars o públiques, els joves varen fer-se seves un cert nombre d’obres, que els adults benintencionats mai no haurien posat al seu abast.
La creixent escolarització que va experimentar el segle XIX (lluny encara de la seva obligatorietat) va fer augmentar la demanda de materials capaços de fer accessible la lletra impresa als que havien d’aprendre de lletra. Però res d’això hagués estat possible si no s’hagués produït a mitjan segle XVIII un canvi en la concepció de la infància. En efecte, el segle XVIII, també anomenat de les llums, es van crear els fonaments ideològics de les societats occidentals contemporànies amb les aportacions de pensadors, filòsofs, pedagogs de la talla de Locke, Fénelon, La Salle, Pestalozzi, Baldiri Reixach. D’entre totes les obres escrites destacarem un tractat pedagògic escrit per Rousseau qui, curiosament, prescriu per a l’educació del seu Emili un total allunyament de la literatura per entendre que la fantasia que l’impregnava era contraproduent.
Malgrat la seva joventut, la literatura infantil i juvenil ha fet gastar litres de saliva i córrer rius de tinta. Alguns experts neguen la seva especificitat, argumentant que només hi ha dues classes de literatura, la bona i la dolenta. A l’altre extrem hi ha els que creuen que la LIJ ha de ser entesa com una cosa diferent, almenys des del punt de vista de l’autor doncs, diuen, no és el mateix escriure per a lectors adults que fer-ho per a un públic infantil o jove.
Més enllà de qualsevol altra consideració, si un receptor -tingui l’edat que tingui- enfrontat a l’obra imaginada per un emissor, és capaç de realitzar les tres principals funcions de la lectura, és a dir, desconnectar el cervell de l’escolta externa i activar el llenguatge intern per dedicar-se a reconèixer, identificar i imaginar, no hi ha cap dubte que s’està relacionant amb bona literatura. Aquella que, segons G. Janer Manila, comporta en si mateixa el compromís amb el temps que hem viscut, amb la història, amb la nostàlgia d’aquells paradisos que tan sols van existir en un fosc lloc de la nostra ment.
I si bé és cert que tenir accés a la bona literatura ha estat, és i serà la millor dieta per als lectors de totes les edats, també ho és el fet que per a que certes obres puguin interessar a lectors joves o molt joves, cal que aquesta art verbal s’adeqüi als seus interessos (entenent com a tals les expectatives de creixement i maduració, capacitats i competències en desenvolupament) sense, per això, renunciar a la seva universalitat. És així com cal entendre l’existència de llibres que, no havent estat escrits per a nens, han passat a formar part de les seves lectures més preuades, ja que ningú millor que ells han sabut transmetre el plaer d’immiscir-se en l’interior de la trama fonent-se amb el protagonista, viatjant amb ell a través dels arguments, participant en la construcció dels quals participen activament al costat dels autors.
La funció
Entenem per literatura l’art que utilitza la paraula parlada o escrita com a mitjà d’expressió. La comesa de la literatura i per tant, el de la LIJ, és educar la sensibilitat dels seus receptors per ajudar-los a percebre i gaudir d’aquest art (estètica i èticament) oferint-los les claus que els permetin interpretar mentalment, a través de sons o imatges, les creacions literàries. Tot receptor pot accedir a la literatura: sentint, llegint, veient o imaginant allò que només existeix al cap del creador de l’obra.
Literatura per sentir: la força de la paraula
Per començar parlarem de la tradició oral que és un patrimoni cultural immaterial que tenen totes les comunitats humanes transmès de generació en generació. Recreat permanentment pels col • lectius i grups en funció del seu medi, de la seva interacció amb la natura i la seva història, procura un sentiment d’identitat, contribuint així a promoure el respecte per la diversitat cultural i la creativitat humana. La Convenció de la Unesco, considera patrimoni cultural immaterial tot allò que està d’acord amb els instruments internacionals existents relatius als drets de l’home, així com a l’exigència del respecte mutu entre comunitats, grups i individus, i d’un desenvolupament durador. Es tracta d’un repertori extensíssim format per mites, faules, llegendes, narracions (entre elles els contes d’animals, els contes meravellosos -molt apreciats pel públic jove pel seu caràcter iniciàtic- , els religiosos, els d’enginy, els del gegant ximple, contes formulístics) i creences de tota mena, a més de cançons, dites, endevinalles, acudits, etc. La pervivència d’aquest vastíssim material va ser confiada des de temps immemorials a l’oralitat però també, a l’escriptura, al llibre (textos i imatges) i, més modernament, també a la ràdio i la telemàtica. Tot aquest repertori, la fantasia ancorada en les pors, les ansietats els desitjos reals dels grans i dels petits, ha alimentat l’imaginari de generacions i generacions, grups, comunitats culturals i lingüístiques, també ètniques. Els homes i les dones, però també els llibres i altres objectes i suports són, actualment, els dipositaris de tanta saviesa.
Durant molts segles, el canal escrit, incapaç de retenir la riquesa de l’expressivitat de l’oralitat, hauria servit per guardar la memòria, mentre que l’oral hauria estat el millor canal per a difondre-la, multiplicant moltes vegades les seves versions i formes d’expressió. Tal com assegura Ramón Menéndez Pidal la millor publicitat d’una obra medieval no l’hi donava l’amanuense que executava una còpia esmerçant-hi i molt de temps sinó el cant del joglar, les dots del qual, exercides de forma errant el van convertir en el més eficaç editor d’una obra poètica.
A l’edat mitjana nens i joves accedien a la literatura a través de la poesia, els contes i les obres tantes vegades escoltades, molt poques o gairebé cap llegides, però mai escrites pensant en ells. La llista d’obres a les que tenien accés a l’època podria estar formada per: l’Orbis Pictus d’Amos Comenius, els llibres de cavalleries (especialment del cicle artúric), els Lais, els Fabliaux, els contes populars procedents del Pachantantra, del Calila i Dimna (alguns dels seus contes i faules van passar a formar part del Llibre de les bèsties de Ramon Llull), la Llegenda Áurea, El Conde Lucanor o Llibre de Patroni, el cançoner, el romancer, les glosses, els catecismes rimats, el Roman de Renart, les Faules d’Isop, Les Metamorfosis o L’Ase d’Or d’Apuleu, etc.
Des de sempre, els més joves han disposat d’una molt agradable porta d’entrada a la literatura a través de la poesia, un gènere essencialment oral, si més no en els seus orígens, que M. Louise Téneze qualifica de petita literatura oral fixa. Petita perquè les seves peces solen ser curtes. Literatura perquè intenta comunicar alguna cosa estèticament i, per tant, s’allunya del llenguatge verbal convencional. Oral perquè aquest és el seu vehicle preferit a l’hora d’acostar-se a les orelles dels més joves. Fixa perquè la seva forma rimada i ritmada no s’adiu a canvis ni transformacions, encara que sí a versions. Formen part de la poesia peces procedents del folklore i també de la literatura culta o d’autor. Es tracta de petites peces ben sonants, sovint sense argument i cap sentit (el sentit està en el joc, en el ritme), acompanyades per melodies, cantarelles i altres formes musicals populars que acompanyen cançons de bressol, jocs de rotllana, endevinalles i altres produccions procedents del folklore, sovint anònimes, encara que no exclou que hagin nascut d’un autor. La seva primerenca aparició contribueix a fixar i organitzar les estructures lingüístiques bàsiques dels seus receptors. Feliçment, la poesia ha recuperat l’oralitat com a forma de difusió, ja que són freqüents els recitals de poesia que convoquen a tot tipus de públic, també als joves.