LA CARBASSA, LA POMA I EL PÈSOL, TRES VEGETALS…MOLT FEMENINS!
Pesolera
La carbassa, la poma i el pèsol, estan estretament relacionats amb tres protagonistes joves d’uns relats, la Ventafocs, la Blancaneu, la princesa del pèsol, que formen part de l’anomenat cicle de contes adreçats a les noies adolescents quan havien de sortir de casa.
Com? Existeix tot un cicle destinat a les noies adolescents que havien de sortir de casa?
I tant! Tot indica que aquesta mena de relats hauria nascut de la necessitat d’aculturar les noies de carn i ossos en el seu procés d’entrada cap a una nova cultura, la dels adults; un període complicat de la vida per la seva alta conflictivitat i que amb l’ajut de certes rondalles (per llegir o escoltar), a la manera dels rituals de pas, les haurien d’alliçonar sobre com actuar elles mateixes en el moment crucial d’abandonar casa seva (de grat o per força)[i]. En efecte, el pas de l’adolescència a l’adultesa és un moment crucial del creixement de l’individu que es transforma física, moral i intel·lectualment, un període que genera un conflicte amb els adults que veuen amenaçades les seves prerrogatives. Per facilitar, doncs, la transformació dels joves, les societats tradicionals varen instituir uns rituals que marcaven el pas d’un estatus a l’altre i que, òbviament, eren diferents per als nois i per a les noies. I era creença molt estesa que a les noies de bon de veres les podrien ajudar aquestes rondalles protagonitzades per personatges que, encara que filles de la ficció, tenien aproximadament la seva edat i gènere, i eren d’origen noble o potser plebeu…
Sí, esclar, però…
Què tenen a veure aquests relats tan antics amb l’actual segle XXI? Per què n’hem de seguir parlant? Doncs perquè els contes són formes estètiques sotmeses a una organització complexa de motius i característiques que, tot i haver estat configurats molt temps enrere, han demostrat ser ben capaces de perviure durant un cert temps, fins i tot quan les idees que transporten no tenen ja gran cosa a veure amb el moment actual. Els tres relats en els que ens fixem ara (i molts d’altres) varen néixer fa molt i molt de temps, en el si de societats organitzades de manera molt diferent a les actuals, més tradicionals que les nostres (tot i que aquest segell encara és aplicable a molts contextos socials, fins i tot a aquells que es vanten de ser avançats o progressistes), en els que les noies no tenien (o no tenen) altra sortida que passar de la tutela del pare a la del marit (sovint escollit per la família amb l’objectiu d’obtenir un bon negoci en el bescanvi). Per això moltes de les rondalles (sobretot les que ens arriben en una versió fixada per l’escriptura o el cinema) ens han acostumat a acceptar que al final, el trofeu més preciós per a l’heroïna és el matrimoni amb un príncep.
No obstant i això, ningú no ens obliga a respectar aquest desenllaç. No oblidem que els contes no són formes narratives nascudes per ser guardades en formol, sinó que existeixen per ser explicats i per explicar-nos. I que les societats evolucionen malgrat tot, inclosos els obstacles i impediments que es poden trobar pel camí. Vegeu, sinó, com la poeta Anne Sexton (Masachussetts 1928- Boston 1974) va contravenir la tradició tot atorgant aquest final a la seva Cinderella en versió poètica! Heus-ne ací els versos finals:
Cinderella and the prince
lived, they say, happily ever after,
like two dolls in a museum case
never bothered by diapers or dust,
never arguing over the timing of an egg,
never telling the same story twice,
never getting a middle-aged spread,
their darling smiles pasted on for eternity.
Regular Bobbsey Twins.
That story[ii].
La Ventafocs i el príncep
van viure, diuen, feliços per sempre,
com dos ninots en un vitrina de museu
mai preocupats pels bolquers o per la pols,
mai discutint sobre el temps que cal per coure un ou,
mai explicant la mateixa història dues vegades,
mai confessant la seva veritable edat,
amb els seus somriures enganxats per tota l’eternitat.
Com dos bessons Bobbsey[iii].
Aquesta història.
Quina noia (o noi) desitjaria un final d’aventura tan avorrit?
Però no només és permès fer canvis en els finals dels arguments més estesos i coneguts, ans també modificar-ne els motius (seqüències) del seu interior , tal com va fer Ana Juan en la seva versió de Blancaneu; a l’àlbum que va titular Snow White, Juan va suprimir els elements propis del gènere de rondalla meravellosa al qual pertany la Blancaneu (amb la fada padrina de rigor i objectes màgics com a coadjutors). El resultat és trencador i alhora esfereïdor: la protagonista, havent perdut tota la protecció que el gènere meravellós atorgava a la seva predecessora, sobreviu exercint la prostitució i drogant-se[iv]. Res de nou en el camp literari. Daniel Defoe ja va descriure un destí semblant per a la protagonista femenina de la seva novel·la Moll Flanders.
Però si les rondalles són fruit de temps passats, per què es continuen difonent? ens podríem preguntar. Potser perquè el seu interior és ple de símbols, fets, elements a qui els humans hem atorgat el poder de representar-ne d’altres. I aquesta és una capacitat que fem servir perquè podem raonar, una acció que no s’atura mai, o sigui que ens permet seguir creant nous símbols o canviant el significat dels ja existents..
Ara, us proposem creuar la porta que acabeu d’entreobrir i fer un cop d’ull pel significat simbòlic dels tres vegetals que hem escollit i els fragments d’algunes de les rondalles on apareixen, per tal de conèixer-ne les interioritats.
LA CARBASSA
La carbassa és el fruit de la carbassera (Cucurbita màxima, C. pepo i altres espècies del gènere Cucurbita). Les carbasseres són plantes freqüents als nostres horts d’ençà que ens van arribar d’Amèrica el segle XVI i se n’han anat seleccionant varietats. Les carbasseres se sembren a la primavera, floreixen a l’estiu i les carbasses maduren i es cullen a la tardor, si bé es poden conservar força mesos en espais secs.
La carbassa vinatera, fruit de l’espècie Lagenaria cireraria, originària de les regions tropicals d’Àfrica i Àsia ja era coneguda des de l’antiguitat i conreada a les regions temperades del Vell Món i molt especialment a la Mediterrània, on s’ha usat com a recipient per a líquids. És la carbassa de pelegrí, tan present en la iconografia del Camí de Sant Jaume.
El seu significat simbòlic té a veure amb el rebuig. Generalment, si algú et don carbassa, és que no vol saber res de tu. Antigament, s’encoratjava a marxar a algú mostrant-li una carbassa. A pagès, si el segon dia que un fadrí anava a casa d’una mossa, la mare d’ella el rebia amb un plat de carbassa, més li valia no tornar. Una parèmia també ens instrueix en aquest sentit: “si el festeig dura massa, sol acabar amb carbassa”. Suspendre un examen, per exemple, vol dir tenir carbassa, i n’hi ha que en tenen un hort sencer…
Diferents cultures atribueixen a la carbassa un caràcter màgic i al seu interior hi pot passar de tot, com es demostra a la rondalla “Qui tot ho vol…”.[v]
Semblaria que la carbassa del conte de Perrault seria la que en francès es coneix amb el nom de “citrouille”, que és el fruit de Cucurbita pepo.(cf. l’entrada “citrouille” a la Wikipedia francesa).
LA RONDALLA (FRAGMENT)
-Qui sou, doncs? -preguntà la Ventafocs.
-Sóc la teva padrina -contestà la vella-. /…/ Quan he entrat estaves plorant-. Digues-me què et passa.
-No era res – féu la Ventafocs, un xic avergonyida de les seves llàgrimes -. Desitjava, desitjava…
-Desitjaves anar al ball, oi?
-Sí -contestà la Ventafocs, sospirant.
-Si ets bona minyona i fas el que et diré, i no preguntes res, hi aniràs. Tens una carbassa a l’hort?
-Oh, sí!
-Ves-hi tot seguit i porta’m la carbassa més grossa que trobis. No em preguntis per què, fes el que et dic i aviat sabràs la raó d’això.
La Ventafocs anà a l’hort corrent i aviat tornà amb una bonica carbassa, que donà a la seva padrina tot preguntant-se quina relació podia tenir una cosa com aquella amb anar al ball.
-Ara dóna’m un ganivet.
La Ventafocs li portà el ganivet amb el qual la padrina escapçà la carbassa.
Després la buidà fins que només quedà la closca.
La padrina agafà la closca, la va dur al pati i la tocà amb la seva vareta. La carbassa es convertí immediatament en una magnífica carrossa, amb sostre de cristall i adornament d’or.
La Ventafocs va comprendre que la seva padrina era una fada i per això la seva sorpresa i delícia foren majors.
La Ventafocs contada per Agustí Bartra Aymà 1975 p. 52-53
És, doncs, a aquest francès il·lustre de nom Charles a qui correspon l’haver introduït una vella fada padrina amb poders per transformar una humil carbassa en un vehicle fora de sèrie, gràcies al qual la jove protagonista hauria arribat al ball i seria l’escollida nit rere nit, fins a tres. Quin bell joc de transmutació! Allò que significava no-et-vull va passar a ser l’artífex del et-trio-a-tu per mor de la intuïció de l’insigne acadèmic francès. Vet aquí com un símbol arriba a infiltrar-se a l’interior d’una rondalla!
Ben diferent de la versió que dos segles més tard varen transcriure els germans Grimm, on l’element màgic i simbòlic era l’avellaner i el seu fruit i la fada totalment absent.
Sigui, però, quina sigui la versió escollida, la moral d’aquesta rondalla podria molt ben ser, obeeix els adults que t’aprecien i hi sortiràs guanyant. Aquest detall ens podria ajudar a reflexionar sobre el paper de l’obediència i el seu contrari, la desobediència, necessària també per avançar en la vida..
LA POMA
La poma és el fruit de la pomera (Malus domestica), un arbre de la família de les rosàcies originari de les regions muntanyoses d’una àrea que s’estén d’Anatòlia al nord-oest de la Xina però de molt antic s’ha estès per conreu primer per Euràsia i més tard arreu de les regions temperades del món.
En general la poma és una fruita de tardor però es conserva bé força mesos i, a més, hi ha varietats que maduren en altres èpoques de l’any. Actualment tot l’any es troben pomes d’una o altra varietat al mercat.
Pel que sembla, la poma és un fruit tan ric de significats simbòlics, com bo pel benestar corporal dels humans (estic més sa que una poma ens diu la paremiologia).
La poma simbolitza:
- Discòrdia; a causa seva s’inicia la guerra de Troia provocada per Paris en atorgar a Helena la poma triada per Venus la qual devia fer cara de pomes agres en conèixer la tria del jove troià.
- Immortalitat; al jardí de les Hespèrides hi havia l’arbre de la vida amb les pomes daurades.
- Coneixement; Adam mossega la poma que li ofereix Eva. Aquesta acció denota intel·ligència per conèixer el mal, sensibilitat per desitjar-lo i llibertat per executar-lo.
- Puresa, amor, fidelitat, sexualitat.
Qui sap quin d’aquests significats van inspirar Steve Jobs quan va donar el nom d’Apple (amb la icona de la poma mossegada) als seus productes; uns estris que si bé ens conviden a entrar en el terreny del coneixement, no estan exempts d’un innegable estil “sexy”, com la poma…
FRAGMENT DE LA RONDALLA DE LA BLANCANEU:
La reina es va posar davant del mirallet i va dir:
-Mirallet, mirallet,
digues una cosa:
¿qui d’aquests topants,
és la més formosa?
I el mirall va respondre com l’altra vegada:
-Reina i senyora
vós la més formosa
sou d’aquests topants.
Però Blancaneu
encara ho es més
a la casa dels nans.
Quan ho va sentir es va posar a tremolar de ràbia.
-Blancaneu ha de morir -va cridar – encara que em costi la vida a mi.
I se’n va a anar en una habitació amagada i solitària, on no podia entrar ningú i va prendre una poma enverinada. Per fora tenia un aspecte enlluernador, amb un tros blanc i un de vermell, de tal manera que a tothom que la veiés li vindrien ganes de menjar-se-la, però així que l’hagués tastada es moriria. Quan va tenir la poma preparada, es va pintar la cara i es va disfressar de camperola i, a través dels set turons, se’n va anar a la casa dels set nans. Va trucar i Blancaneu, que va treure el cap per la finestra, va dir:
-No puc deixar entrar ningú, els nans m’ho han prohibit.-Em sembla molt bé – va dir la camperola-, però jo et vull donar una de les meves pomes. Té, te’n regalaré una.
-No – va dir Blancaneu -. No puc agafar res.
-No tens pas por que estigui enverinada? – va dir la vella -. Mira – la a tallar en dos trossos -, tu en menges el tros vermell i jo el tros blanc.
La poma estava tan ben preparada que només el tros vermell estava enverinat. A la Blancaneu li va venir de gust, i quan va veure que la camperola en menjava, no va poder resistir la temptació molta estona, va treure la mà i va agafar la meitat enverinada. Tot just l’havia tastat, que va caure morta a terra. La reina la va mirar amb una mirada esgarrifosa i, rient en veu alta, va dir:
-Blanca com la neu, vermella com la sang i negra com la caoba, aquest cop els nans no et podran despertar.
I de tornada a palau, va preguntar al mirall:
-Mirallet, mirallet,
digues una cosa:
¿qui d’aquests topants,
és la més formosa?
I, finalment, el mirall li va respondre:
-Reina i senyora,
vós d’aquests topants
sou la més formosa.
Blancaneu Traducció d’Albert Jané a: Les millors rondalles de Grimm Combel 2007 p. 136-138
L’aparició de la poma enverinada és un dels motius (o seqüències) més coneguts d’aquesta rondalla. Aquest fruit emmetzinat apareix com la negació de tots els significats simbòlics esmentats més amunt. Amb l’enverinament de la protagonista, la seva adversària creu manllevar-li la bellesa, la puresa, la immortalitat. Però res passa com havia previst. L’heroi masculí cavalca per salvar la noia!
Avui dia, però, qui ens impedeix pensar que per salvar la mossa no ens caldria un mascle? Fins i tot podríem imaginar que ella tota sola hauria pogut evitar caure en el parany de la reina.
EL PÈSOL
El pèsol és en principi la llavor de la pesolera (Pisum sativum) si bé, de vegades, també s’aplica el nom de la llavor a tota la planta.
És una de les plantes conreades de més antic a l’anomenat Creixent Fèrtil, des d’on el conreu es va disseminar, ja en el Neolític, cap a l’Europa meridional i cap a l’Índia.
Els pèsols se sembren a la tardor (en els llocs més freds a començaments d’hivern) i es cullen a la primavera. Les varietats cultivades al Maresme (pèsol garrofal o pèsol de Llavaneres) són particularment apreciades.
Aquesta llavor molt apreciada a la cuina és també valorada per la paremiologia, que la converteix en un dels paradigmes de l’enginy (“ésser més eixerit que un pèsol” ens diu l’aforisme).
Andersen va tenir l’encert de servir-se del pèsol per emfasitzar l’enorme valor de la petitesa per descobrir allò valuós. En el cas del seu conte es tractava, ni més ni menys, que de la descoberta del veritable pedigrí de la protagonista jove a qui ningú no creia que fos, com ella mateixa afirmava, “una princesa de bo de bo”. O sigui, l’escriptor danès converteix el pèsol en símbol de l’excel·lència de la petitesa. I ens recorda, així, que la petitesa és senyal de superioritat (“en el pot petit hi ha la bona confitura”, assegura la paremiologia).
Tanmateix, cal tenir present que durant molts segles els pèsols només es consumien secs (sencers o en forma de farina), cosa que explica la versemblança (relativa) del conte d’Andersen; si s’hagués tractat d’un pèsol verd hauria quedat aixafat pel pes dels matalassos.
Encara avui, als Països Escandinaus, la sopa de pèsols (un plat tradicional que remunta a l’època del víkings) és molt apreciada i, encara que avui es tendeix a fer-la amb pèsols verds congelats, la recepta tradicional és amb pèsols secs.
La princesa del pèsol, una peça tan xica com el pèsol que entronitza i tan garrida com la princesa que permet identificar, sembla voler-nos dir: la veritable naturalesa de les coses només es pot descobrir amb l’ajut de quelcom petit, que en el seu cas és el pèsol.
RONDALLA:
Una vegada hi havia un príncep i li calia una princesa de bo de bo. Ell va donar ben bé la volta al món per trobar-ne una, però sempre tenien un sis o un as. Hi havia abundor de princeses, però ell trobava gran dificultat a descobrir les princeses de bo de bo; sempre reparava alguna cosa que no li acabava de fer el pes. Així és que a la fi se’n va tornar a casa seva i estava molt tristoi perquè li calia de mala manera una princesa de bo de bo.
Un vespre hi ha haver una tempesta que feia feredat: tronava i llampegava, i l’aigua queia a bots i barrals;; tanmateix era una nit que esgarrifava.
Al mig de la tempesta, algú trucà a la porta de la ciutat; i el rei pare, ell mateix, anà a obrir-la.
Era una princesa dreta al defora, però malmesa una cosa de no dir per la pluja i la tempesta. Rajava un doll d’aigua del seu cabell i el seu vestit, l’aigua entrava pel cim de les seves sabates i sortia pels talons; però ella va dir que era una princesa de bo de bo.
“Aviat veurem si això és veritat”, pensà la vella reina; però no va badar boca. Se n’anà cap al dormitori, tragué tots els llençols, i deixà un pèsol damunt les posts travesseres. Aleshores, ella que sí que agafà vint matalassos de llana i els posà damunt el pèsol, i després vint matalassos de ploma i els posà damunt els matalassos de llana. I allí hi havia de dormir aquella nit la princesa. L’endemà li demanaren com havia dormit.
-Oh! Terriblement! – digué la princesa -. ¡Amb prou feines he tancat els ulls en tota la nit! Déu sap què hi havia, al llit. Hauria dit que jeia damunt alguna cosa dura, i tinc tot el cos blau i negre, aquest matí. És terrible!
Tot seguit veieren que devia ser una princesa de bo de bo, quan havia sentit el pèsol a través de vint matalassos de llana i vint matalassos de ploma. Ningú sinó una princesa de bo de bo no podia tenir una pell tan delicada.
Així, doncs, el príncep la prengué per muller, perquè aleshores sí que va estar segur que havia troba una princesa de bo de bo; i el pèsol fou posat la Museu, on hom encara pot veure’l, si ningú no l’ha robat.
I aquesta historia és de bo de bo.
“La princesa i el pèsol” a: Rondalles d’Andersen Editorial Joventut 1968 p. 154-155.[vi]
No és pas la primera vegada que les rondalles se serveixen de vegetals petits per mostrar la veritable naturalesa d’alguns dels seus protagonistes: les cireres es converteixen en una pista per descobrir l’origen principesc de l’oriolet, aquell ocell cantador que fins va fer morir el rei que es va atrevir a enfrontar-se-li[vii]; o aquell heroi amb nom i talla de llegum minúscul, en Cigronet, que va mostrar tant d’enginy malgrat ser tan xic que va arribar a vèncer aquell gegant desmanyotat que se’l volia cruspir[viii] .
BIBLIOGRAFIA
Sobre carbasses
RONDALLES
PERRAULT, Ch.; FRANCOIS, M. La Ventafocs La Galera
PERRAULT, Ch.; PAKOWSKA, K. La Ventafocs Kókinos
PERRAULT, Ch.; INNOCENTI, R. La Ventafocs Barcanova
La Ventafocs Versió d0Una ma de contes https://www.youtube.com/watch?v=Gn-3–ys0q0
HISTÒRIES CONTEMPORÀNIES
COOPER, H. Sopa de carbassa Joventut
Sobre pomes
RONDALLES
DESCLOT, M.; BLANCH, I. Blancaneu. La Galera
POOLE, J.; BARRET, A. Blancanieves Kókinos
HISTÒRIES CONTEMPORÀNIES
DREYFUS, C. Pomme Pomme Pomme Thierry Magnier
LÖÖF, J. La historia de la manzana roja Kalandraka
MARI, I. El globito rojo Kalandraka
ROLDÁN, G. Eriçó Thule
Sobre pèsols
RONDALLES
ANDERSEN, H.C.; ESTRADA, P. La princesa del pèsol La Galera
ANDERSEN, H. C.; ODRIOZOLA, E. La Princesa del pèsol Barcanova
HISTÒRIES CONTEMPORÀNIES
ARJONA; J.; ARAYA, R. Una historia verdadera A buen paso
Assortit DE RONDALLES
ANDERSEN, H. D.; RACKHAM, A. Rondalles d’Andersen Traducció de Marià Manent i Carles Riba Joventut
ANDERSEN, H. C.; A.V. Cuentos de Andersen Anaya
DAHL, R. Versos perversos Traducció catalana de Miquel Desclot Empúries
DANIEL, N. Ed. Los cuentos de los hermanos Grimm Taschen
DESCLOT, M.; LÓPEZ, M. Pallufet i Ventaflocs Cruïlla
GRIMM; A.V. Cuentos de Grimm Anaya
JANÉ, A traductor.; VILA DELCLÓS Les Millors rondalles de Hans Christian Andersen Combel,
JANÉ, A traductor; JOMA Les Millors rondalles dels germans Grimm Combel
RIBA, C. traductor; RACKHAM, A Rondalles de Grimm Joventut, DL 2013
Assortit DE VEGETALS
CARLE, E. L’Erugueta goluda. Eric Cale. Kokinos
LIONNI, L. Frederick. Leo Lionni. Kalandraka
MCCLOSKEY, R. Arándanos para Sal Corimbo
MCGUIRE, R. Orange book Corraini
NESQUENS, D.; LORENZO, F. Mermelada de fresa Anaya
POESIES
CASAS, L.: VALVERDE, A. Poemes i cançons de les quatre estacions Publicacions de l’Abadia de Montserrat
DESCLOT, M; GALÍ, M. Poesies amb suc La Galera
RECEPTES AMB VEGETALS
SERRES, A.; XAU Una cocina tan grande como un huerto. Kókinos
[i] CALAME-GRIAULE, G. Les chemins de l’autre monde a: Cahiers de litterature orale . 39-40, p. 29-30.
[ii] http://www.units.miamioh.edu/technologyandhumanities/sexton.htm
[iii] Els bessons Bobbsey, expressió que neix dels personatges centrals d’una sèrie de llibres per a nens de Laura Lee Hope , pseudònim d’un sindicat literari ; alguns dels llibres s’atribueixen a l’autor EUA Lillian C. Garis (1873-1954)
http://www.dictionary.com/browse/bobbsey-twins
[iv] JUAN, A. Snow White Edicions de Ponent 2001
[v] Un home que ha cobrat una herència torna cap a casa. Per evitar que els lladres l’assaltin es disfressa de pelegrí i amaga els diners a la carbassa que penja del bastó. Quan els lladres el veuen li demanen diners, però ell fa veure que és pobre i els demana caritat. El capità dels lladres li dóna un ral, però ell en vol més i, com que no li’n donen, els pega amb el bastó. A la tercera bastonada es trenca la carbassa i cauen tots els diners. Els lladres els agafen i l’home es maleeix a si mateix per ser tan avar
[vi] http://www.geocosmos.es/la-princesa-del-guisante-silvia-tarrago/
[vii] file:///C:/Users/Roser/Downloads/l_ocell_daurat.pdf
[viii] “El Cigronet” explicat per Blai Senabre a: Quins uns els gegants!” Tantàgora 2009