PARAULES QUE ALIMENTEN o com fer salivera a través de la literatura
Molts de nosaltres som capaços de parlar d’aliments, dels llocs on es conreen, els indrets on es venen i els compren, de maneres de cuinar-los, de taules parades per acollir els àpats que fem cada dia o els d’esdeveniments especials; en una paraula, coneixem tantes coses referents al menjar que només de pensar-hi ens ve salivera, mentre evoquem el gust, l’olor, la textura, el color dels menjars que ens agraden i se’ns desboca la imaginació només de pensar a compartir un tec amb amics, parents o coneguts.
Però per si de cas no en guardéssim memòria, o no sabéssim gaire coses sobre el menjar o volguéssim rememorar el que ja hem viscut o sentit, sempre podem recórrer a la literatura la qual, amb l’art de la paraula que li és propi, ens podrà ajudar a evocar les vivències a redós d’una cuina (ben proveïda o no), o al voltant d’una taula parada (amb aliments bàsics o d’alta gastronomia) o ens donarà a conèixer situacions encara ignotes. En efecte, les rondalles, les novel·les, la poesia, els refranys, les endevinalles, els receptaris i manuals de cuina i del parament de la taula i de la cuina, les històries i aventures passades pels herois de paper (que és una manera de dir que viuen als llibres) reflecteixen les arts del menjar.
Mai se us ha fet la boca aigua llegint, escoltant o contemplant una peça literària? Hi ha autors que són capaços de descriure amb gran mestratge fets o situacions que ens obren la gana sense ni tan sols demanar-nos permís..
Novel·les per a adults com El festín de Babette de Karen Blixen o Como agua para chocolate de Laura Esquivel (totes dues convertides en clamoroses pel·lícules) ho demostren abastament.
Però la Literatura Infantil i Juvenil no es queda curta a l’hora de relacionar personatges i teca. De moment, amb uns quants exemples en tindrem prou per adonar-nos que la cosa va de veritat:
- a Allà on viuen els monstres de Maurice Sendak, el petit Max finalitza la seva aventura amb un suculent plat de sopa de la seva mare;
- a El gegant de Zeralda de Tomi Ungerer l’heroïna aconsegueix el favor del gegant a base de sofregits.;
- a La merienda en el bosque d’Akiko Miyakoshi apareixen un nombre impactant de pastissos que seran compartits pels nombrosos convidats al berenar;
- a Charlie i la fàbrica de xocolata De Roald Dalh especialment, però també a d’altres llibres seus la literatura fa olor dels menjars que evoca;
- al suculent recull de rondalles titulat Cuentos rellenos d’Asun Balzola i Alicia Ríos hi podem trobar receptes de la cuina tradicional per a tots els gustos i de procedències ben variades.
Qui té fam somia pa, fa la dita, i això feia en Carpanta, l’inefable personatge de Pulgarcito, un còmic de l’època en què aquest gènere s’anomenava encara tebeo. I allà on es mostren amb més cruesa els efectes de la gana és a les rondalles d’animals, on es recrea amb agudesa literària la lluita de les bèsties (racionals i irracionals) per disposar del quotidià aliment. La literatura, viu reflex de la realitat, ens recorda que no hi ha res més viu que la fam i que la gana no té llei, per tant, convé ser més murri que fort si no hi vols deixar la pell.
En el món dels éssers gegantins fabulosos destaquen per la seva fam forassenyada els ogres i dels ciclops. Aquests fills de Gea van pel món recordant a tothom que tenen gana, molta gana i que es menjaran qualsevol mos que faci olor de carn humana. És el cas del ciclop Polifem, per exemple, que es menja una bona part dels homes del seguici d’Ulisses en un dels capítols de l’Odissea. O de la rondalla de l’ogre que posseïa les bótes de set llegües. Més endavant, el geni literari de Rabelais va crear una família gegantina, els anomenats Gargantúa i Pantagruel. El cas de les bruixes dels contes i les rondalles és també ben conegut arreu.
Aquesta fam tel·lúrica que professen animals i éssers gegantins no sol ser presentada de manera tan ferotge en la literatura que pretén reflectir el món dels humans. Des de la poma d’Eva fins a la poma de la Blancaneu; des de la cistella de menges que una nena porta a la seva àvia desvalguda fins als plaers de la taula que acompanyen l’inici del son centenari de la bella adormida (segons la versió de la novel·la Frare de Goig i Sor de Plaer del segle XIV), la literatura compta amb multitud de relats que com dèiem, ens fan venir més o menys salivera segons si ens remet a la taula dels pobres o a les taulades dels rics o si els aliments que s’hi exposen són del nostre gust.
Són platades de paraules que ens recorden, per una banda, que les persones es construeixen tot menjant i, per l’altra, que la imaginació juga un paper essencial en les conductes i creacions alimentàries. Perquè convé no oblidar que els aliments (siguin d’origen vegetal o bé animal) no tan sols atenen les necessitats fisiològiques dels éssers vius, ans també són a l’origen de símbols que donen fe de la major part de les pràctiques socials que regeixen els comportaments alimentaris i culinaris. I que qualsevol referència al menjar gairebé mai no deixa indiferent. I és que l’alimentació és lloc de privilegi de les relacions reciproques entre les societats i el seu entorn natural. I la literatura no és pas aliena a aquesta xarxa de relacions que els autors saben teixir com ningú mot a mot. Valgui com a exemple aquest fragment del Quixot “pues los gustos están ahechos (como se dice) a los manjares que tienen en costumbre, y de la costumbre nace la semejanza, y de la semejanza la amistad y mayor saboreamiento”[i].
[i] PLASENCIA, P. Cartografía gastronómica de Don Miguel de Cervantes Madrid: Miraguano Ediciones 2016 p. 36