Contes poca-soltes Ombra i O

OMBRA i O. Sembla el títol d’una obra d’art contemporània. Però no, jo no soc sinó una humil ombra que acompanya aquesta lletra.

Si la sentíssiu parlar, la O! Jo, que l’acompanyo (sempre que la llum té la delicadesa de permetre la meva aparició) la sento com es vanta de ser el primer so de paraules tan concretes com olla, oca, obús o ocell. Però també es vanagloria d’encapçala-ne d’altres més abstractes o grandiloqüents com ocàs, Orient o odi…

Sembla estrany, però mai no assenyala que jo, l’ombra, també començo amb la O. És que, si us he de ser sincera, penso que aquesta lletra és un punt massa creguda.

Ignora que el meu imperi és molt més vast que el seu. Jo, l’ombra, soc arreu…(sempre, com he dit , que la direcció de la llum m’ho permeti).

Quès dius, O? Que m’estic mostrant un punt massa creguda? I és clar! Per això apareixem juntes!