ESCOLTEM I RECORDEM PER EXPLICAR
Article previst de publicar a la Revista Viure en Família
Als éssers humans ens agraden les històries, també quan ens les expliquen. És un fet sabut. Ens quedaríem astorats si féssim recompte de tot el que som capaços de fer per tal de calmar la nostra voracitat escoltadora. Quan la gana d’històries ens persegueix persistentment fem mans i mànigues per trobar relats de la mena que sigui, allà on calgui: n’escoltem de viva veu (adreçats directament a nosaltres o caçats al vol al metro, al bus, fent cua a les botigues, etc.), els cerquem o ens els trobem als media (amb imatges o transmesos tan sols amb les veus i altres sons), en llegim (il·lustrats o no), n’imaginem (acció que s’assembla molt a inventar-ne). I, ens preguntem, què en fem de tot allò que han caçat les nostres oïdes? Doncs, sovint, ens venen ganes de traspassar als altres allò que hem escoltat.
Les nostres oïdes i el nostres ulls -amb l’inestimable ajut de la memòria-, són els millors atrapa-relats que tenim, i la seva acció fidel ens permet disposar d’un important assortit de coses per explicar, que no és altra cosa que compartir. I llavors, i només llavors, arriba el gran moment de la veu. Perquè si la feina de percaça d’espècies verbals ha estat més aviat silenciosa, per aconseguir oïdors que ens vulguin escoltar hem de disposar d’un grapat d’habilitats, com ara:
a) una veu que harmonitzi amb allò que vol dir (decidida, o autoritària, o xiuxiuejada, o dubitativa, o apagada, o suggeridora, o reconfortant, o…)
b) una bona parla (rica, que s’acomodi a allò que volem dir, adient en funció del tipus de llengua que volem emprar)
c) unes peces per explicar (llargues, curtes o mitjanes, tristes o alegres, de quilòmetre zero o vingudes de lluny)
d) una capacitat per comunicar allò que volem transmetre (to adequat, manera i moment oportuns per deixar anar el missatge)
e) un coneixement del tipus i grup de persones a qui adrecem el nostre missatge verbal (que sempre va acompanyat del cos, encara que ens comuniquem a través de les pantalles, com ens passa ara)
Els elements que acabo d’enumerar i alguns que potser s’han quedat enganxats al teclat, com ara la voluntat de fer-ho artísticament (sovint n’hi ha prou fent un petit esforç en l’ús de la bona parla, en la cerca del to adequat, en el capteniment de la llargada) són els responsables de que es produeixi un acte de comunicació verbal digne de ser considerat com a tal.
Situem tot això que acabo d’exposar en el marc familiar. Generalment, som els adults els que més coses sabem, per mor de l’edat recordem més fets viscuts i/o escoltats. Això ens confereix un estatus superior al dels infants i joves a qui procurem de fer ben créixer, ja que ens fa posseïdors d’un més gran cabal de coses per transmetre amb una llengua (suposadament) més ben travada que la seva (suposadament) més incipient. Tanmateix, aquesta superioritat com a adults ens confereix una gran responsabilitat: la de fer-ho bé, esmerçant les nostres bones dots comunicatives i la nostra sensibilitat envers aquells a qui regalem les històries de vida, recrods, trifulgues, contes, cantarelles, endevinalles, entrebancallengües, i altres espècies verbals que hem anat caçant amb el pas del temps.
Escoltem i recordem per PODER-NOS BEN explicar.