Contar a veus plenes

 Què difícil és exercir d’oient en la societat actual, tan sorollosa i més pendent de la imatge que no la paraula pura i dura! Però que sigui difícil no significa que sigui una tasca impossible. De fet, el narrador posseeix una arma imponent per aconseguir el que busca: la veu que li permet contar a veus plenes.

De veus

En efecte, la veu exerceix un paper fonamental a l’hora d’explicar. Ella ens pot donar idea de l’efímer de la narració (mai dues accions narratives seran iguals), però també per la seva mediació el conte contat es pot convertir en alguna cosa digna de recordar. Ella és la responsable de l’atmosfera creada, ella donarà calidesa i solidesa a uns fets, d’ella en depèn la rapidesa o la lentitud del relat, ella ajudarà a reconèixer el to intimista, tràgic, còmic o èpic del conte en qüestió. La veu, tan poderosa i tan fràgil. La veu, intangible i sòlida. La veu, aquest producte de la nostra respiració, de tot el nostre cos, de tot el nostre ésser. Aquest element sonor que en iniciar la seva inefable “vet aquí que una vegada…” donarà el tret de partida per fer el salt que ens portarà, a oients i narrador, a l’altra banda del mirall, on un món de fantasies mentals, verbals ens espera.

D’oïdes

Perquè els contes ocupin el lloc que els correspon, comptem amb l’acció dels narradors, entre les habilitats dels quals hi ha la de saber explicar de forma adequada, obrint-se pas a través dels diferents canals de la comunicació oral (feta de verb i de gest, de ritme, de silenci, de cos i d’emoció), per tal de fer-les arribar al seu veritable destinatari: l’oient.
En una societat tan sorollosa com l’actual, no és poca cosa voler arribar a un subjecte a través de l’oïda. I, no obstant, el veritable motor de l’art d’explicar contes és el desig de sentir, d’escoltar. El factor principal de la seva difusió, recau precisament en què es doni una escolta atenta, com a única garantia que aquell conte serà molt probablement contat de nou, amb la intenció de fer reviure en l’altre l’emoció sentida per un mateix en rebre un relat per la via de l’escolta.

De contar

 

Per exercir la seva funció comunicadora, el narrador posseeix, a més d’un bon domini de la paraula, una mirada curiosa i distant, que li permet formar part i, alhora, allunyar-se una mica del que passa al seu voltant. Però no cal oblidar que parlem d’una classe molt concreta de narrador, el que conta de viva veu i que molt probablement no és autor de la història que explica, però que accepta amb gust el paper d’intèrpret. La seva responsabilitat consisteix fonamentalment en fer arribar el conte a un o diversos oients de carn i ossos, amb els que tindrà ocasió d’establir llaços de comunicació i, a través de les reaccions,  podrà conèixer de primera mà si aquest vincle s’ha arribat a crear o no. Si no existeix, el narrador podrà corregir immediatament les seves estratègies comunicatives per aconseguir el seu objectiu: crear vincles afectius, estar en companyia amb l’oient.

De fantasies

Gràcies a l’existència de la fantasia, els humans tenim la capacitat d’inventar imatges inexistents mitjançant la nostra activitat mental. Els contes són fantasies, ficcions, i els expressem de manera verbal i simbòlica. La seva presència és necessària per fer-se un lloc en la realitat. Quan parlem de contes, la capacitat de fabular se centra en la literatura, que, com tot l’art d’expressió verbal, consisteix a donar forma poètica a la mentida a través de la paraula. Però la ficció, la fantasia neixen de la realitat, d’ella s’alimenten, i hi tornen, retornant-li amb escreix el que els va permetre ser i existir. En altres paraules: el conte recrea fets ficticis sorgits de la vida mateixa o del desig que un dia siguin possibles.