Dues protagonistes de rondalla

Voldria presentar dues protagonistes femenines tretes de relats força antics –un de fonts escrites i l’altre de fonts orals– i que presenten un comportament molt més afí al que voldríem per a les dones del nostre segle XXI que no pas el de les versions dels segles XVII a XX. De tota manera, voldria encapçalar aquesta presentació amb unes breus reflexions de Carme Oriol (2010) que ajudaran a entendre millor els canvis soferts per aquests personatges ficticis… però no tant.

«Les rondalles són relats de ficció que es transmeten bàsicament de forma oral i que se situen en un temps indeterminat.[…] Tenen una estreta relació amb la realitat ja que permeten transmetre de manera simbòlica fets, experiències i emocions presents en la vida quotidiana de les persones. Aquesta forma indirecta de parlar sobre la realitat permet donar una resposta efectiva als problemes de maduració individual i social que es produeixen en les diferents etapes de la vida, des de la infància fins a l’edat adulta.

Les rondalles són des d’aquest punt de vista universals, ja que tracten temes que tenen a veure amb el creixement personal i la sociabilitat, uns aspectes que són inherents a la condició humana. Però parlar de la universalitat dels contes populars no significa que aquests mostrin desarrelament o inconcreció, sinó tot el contrari. Les rondalles tracten temes universals però els presenten en un marc conegut, que és el de la pròpia cultura. Així, els referents, els personatges i les escenes en les quals transcorren les accions dels contes tenen a veure amb l’entorn geogràfic, històric i cultural dels narradors i de les seves audiències. Des d’aquest punt de vista, els contes populars són també específics i particulars».

 

La primera protagonista, la fèmina anomenada Sor de Plaer, inicia el seu itinerari literari de fonts escrites catalanes i data del segle XIV. El seu perfil ha anat evolucionant al llarg dels temps. Es coneix el seu pas pel segle XVII gràcies a la ploma de l’italià Giambattista Basile que la va anomenar Talia i va titular el conte que protagonitza «Sole, Luna e Talía». A finals del mateix segle XVII, el francès modern Charles Perrault la va anomenar «La belle au bois dorment» i és amb aquest nom que es van donar a conèixer la noia i el conte per sempre més. Ja al segle XIX i amb el mateix títol, els germans Grimm en van recollir una versió a Alemanya que s’acaba amb el despertar de la princesa gràcies al petó de l’altre protagonista, el masculí. Les actualitzacions més conegudes realitzades al segle XX van ser a càrrec de l’americà Walt Disney i la seva factoria que la va versionar al cinema, i també de l’anglès Roal Dalh.             També al segle XX la poeta Anne Sexton va fer una versió poetitzada de l’argument que es troba en un llibre dedicat a transformar i, doncs, a versionar, els contes de Grimm. La rondalla figura al Catàleg Internacional ATU amb el número 410 i als països de parla catalana tan sols trobem una versió, «Sa jove de penya mabre», recollida per Andreu Ferrer i Ginard a Menorca.

La segona protagonista deu la seva existència a la tradició oral, per a la qual cosa no és possible certificar la data exacta de la seva aparició tot i que sí que ens podem permetre assegurar que va ser Charles Perrault a finals del segle XVII el primer que la va versionar per escrit a la manera moralitzant del seu temps i d’acord amb el seu entorn, i li va donar el patronímic de «Petit chaperon rouge» (Caputxeta vermella) que encara manté avui dia. La versió signada per Perrault va aparèixer formant part del mateix llibre on es va publicar l’anteriorment citada «Belle au bois dorment». Aquest conte de tradició oral ocupa el lloc 333 del Catàleg Internacional ATU (i no se’n coneix cap versió de fonts primàries a les terres de parla catalana; cap compilador no la va consignar entre les rondalles sentides de boca dels seus informants).

 

Sor de Plaer

Tot seguit, presento l’esquema, molt simplificat, de Sor de Plaer i Frare de Goig i hi aniré incloent literalment alguns dels paràgrafs del conte.

Els reis del reialme de Bon-seny-tinc tenen una filla, Sor-de-Plaer, que mor sobre la taula de menjar mentre escoltava els joglars i tenia servit un àpat suculent. Els pares es neguen a enterrar-la ja que com que manté intacte tota la seva bellesa creuen que es tracta d’una falsa mort. Així, la fan portar a un palauet comunicat amb el seu propi palau per un pont de vidre que només podran creuar ells durant la visita que li fan cada setmana. La noia es manté fresca i jove com si tingués vida. El fill del rei de Florianda, Frare de Goig, té notícia de la jove morta tancada al palauet i aconsegueix creuar el pont de vidre. Troba la noia i se n’enamora tot seguit:

 

Així doncs, la va besar dolçament, i després va mirar la seva cara gentil i li va semblar que li feia un dolç somriure, i que n’estava satisfeta; i la va tornar a besar, sí, més de cent vegades abans d’apartar la boca. Va alçar a poc a poc el cobertor, que era de gran valor i fet amb or, cosit de manera estranya, i va veure el cos gentil en una camisa, brodada amb fil d’or i de plata; semblava que se l’hagués posada per agradar al seu amic. I és que en cap ocasió, us ho dic com a cosa certa, un home no havia vist un cos tan harmoniosament format, tan esvelt, tan molsut i tan delicat. Va ser fet calculadament i amb mesura; mai més de forma natural no es va generar un cos tan agradable i tan bell. (p. 120)

Es produeixen els prescriptius canvis d’anells:

 

I tenia al dit un anell escrit amb lletres que deien a qui les sabés llegir: Sóc l’anell de Sor de Plaer: qui em tingui podrà obtenir el seu amor. Després de satisfer el seu ardent desig amb el plaer més viu del món, va prendre-li l’anell. Aleshores llegeix el seu on també hi havia unes lletres que deien el nom del seu possessor: Sóc l’anell de Frare de Goig, que estimarà a aquella que el porti, no pas com un pagès, sinó com un noble fill de rei. (p. 120)

La mare veu admirada com progressa l’embaràs de la seva filla i es pregunta si ha estat obra d’un ocell. Al cap de nou mesos la noia pareix un infant. Poc després se li presenta un gaig enviat (és el missatger del pare de la criatura) amb una herba remeiera que la desperta mentre l’ocell li explica què ha passat.

Ella es dol de com ha succeït tot:

 

No hi ha al món una dona tan baixa que algú pugui prendre ni tocar cap cosa seva sense demanar-li permís. Aquests assumptes, fets per força, no aprofiten. […] Entre els enamorats fidels no hi ha cap do comparable al de l’amor: el do que s’atorga sense requesta té un valor superior al que es concedeix perquè ha estat demanat. Però el lliurament de l’amor no produeix cap plaer ni té cap valor si es pren sense sol·licitar-lo. Cap home gentil ni cortès no ha de tocar una dama sense demanar-li permís. Una dama gentil i de mèrit no es deixa tocar sense haver estat requerida. Ningú no es pot comptar entre els enamorats fidels si no és capaç d’esperar per amor. […] Em va robar el poncellatge que tant estimava! Perd completament tot el valor que tenia si és pres, robat, o arrabassat per força o venut per diners. Només val si es concedeix per dret d’amor. (p. 124-125)

L’ocell convenç la noia que ha d’estimar el príncep que l’ha embarassada. Ella es fa explicar qui és ell. L’ocell li fa descobrir que ja el coneix puix porta el seu anell al dit. Tot prenent consciència de l’home, la noia n’esdevé amorosa i sent gran desfici per tenir-lo entre els seus braços. El gaig demana a la noia que s’esperi mentre ell el va a cercar. I després de moltes vicissituds, finalment els dos joves es troben i tot acaba bé. L’infant fruit de la incontinència d’ell és batejat amb el nom de Goig de Plaer.

 

La noia i el llop

El guió de l’argument d’aquest conte de tradició oral que ocupa el lloc 333 del Catàleg Internacional ATU és el següent:

Una noia acaba l’estada a la casa que l’ha tinguda una temporada aprenent de cosir sota el mestratge d’una dona, bona coneixedora de les arts de l’agulla i que li haurà proporcionat els coneixements bàsics per exercir algunes de les tasques domèstiques. De tornada a casa, la noia es troba el llop, que li demana on va i quin camí prendrà. Ella li indica que va a casa de l’àvia i pel que fa al camí triarà el de les agulles de cap (símbol que encara se sent nena i té ganes de jugar); davant de la seva resposta, el llop pren el camí de les agulles de cosir (símbol de les feines que tota dona adulta havia d’assumir en el si de les societats tradicionals)[1] ja que per a ell l’important és anar a casa de la vella per haver-la a ella i després la noia. Quan l’animal arriba a la casa cuita a menjar-se l’estadant però té cura de reservar una part de la seva carn, de la seva sang i fins i tot dels ossos. Fet això, la bèstia es fica dins del llit fent-se passar per la vella. Arriba la noia i entra a la casa i com que ve amb gana l’àvia/llop li proposa de coure i menjar allò que li ha reservat. Mentre la noia cuina, un ocellet li xerra la procedència d’aquells aliments, però ella no li’n fa cap cas i s’ho menja tot sense sospitar res. Després de l’àpat li ve la son pròpia de la digestió i, amb tota naturalitat, l’àvia/llop la convida a ficar-se dins el seu llit. La noia es va desprenent de totes les peces de roba i per consell de l’àvia/llop les llença totes al foc. Quan finalment el llop l’abraça amb la intenció de menjar-se-la, ella se’n desempallega amb l’excusa que té pipí. El llop, desconcertat per aquella sortida inesperada, la deixa anar a fer les necessitats a fora la casa, com era costum en les societats rurals, però abans li lliga un cordill al peu per impedir que fugi. Tanmateix, la noia aconsegueix deslligar-se i s’escapa. Arriba al riu i troba unes bugaderes que feinejaven per allà i que sense cap pregunta, a la vista de l’estat de la noia, l’ajuden a creuar a l’altra banda. Quan poc després arriba el llop, són les mateixes bugaderes les qui el conviden a passar el riu, però quan aquest és al mig del corrent deixen anar el llençol i l’animal es precipita aigua avall. Finalment, la noia arriba a casa de la seva mare, i davant de les preguntes de la dona ella respon: tot bé, m’he menjat l’àvia i he dormit amb el llop.

 

El conte resultant és una versió que he fet de l’argument provinent de l’escrit d’Yvonne Verdier.

Com es pot comprovar, es tracta d’una història de dones que explica el pas de noia a dona jove, a l’adultesa i, posteriorment, a la vellesa, en el transcurs de la qual el llop no és més que l’element que permet fer aquest passatge. Observeu la total absència de nom propi de la protagonista (el de Petit Chaperon Rouge li va ser atorgat per Charles Perrault), com també de la inexistència del llenyataire que apareix a la versió dels germans Grimm.           L’important aquí és la presència de les dones i el seu rol: la cosidora que acull la protagonista amb l’objectiu de fer-ne una experta en costura; l’àvia, representant de la vellesa que té com a única missió marxar d’aquest món per deixar pas a altres generacions més joves; la mare, destinada a ocupar el lloc que deixarà vacant l’àvia amb la seva desaparició; la noia, que ja comença a estar preparada per assolir la maternitat, segurament després de la desaparició de l’àvia de qui ha s’ha empeltat en l’acte d’engolir-ne una part i, posteriorment, haver entaulat relació amb el llop i haver estat a punt de compartir-hi jaç (l’animal podria representar l’element masculí que farà possible la procreació); les bugaderes que, com les parques, tenen a les seves mans el fil de la vida, i que amb el seu comportament tenen l’enorme poder de facilitat el pas cap a la vida (cosa que fan amb la noia) o enviar a la mort (tal com ocorre amb el llop).

Els rols dels personatges de conte (ja siguin literaris com Sor de Plaer, ja siguin de tradició oral com la nena que va confraternitzar amb el llop; ja siguin masculins o femenins) segueixen els usos i costums del context sociocultural que els ha fet néixer però són susceptibles d’evolucionar, de transformar-se, sempre que l’explicació (escrita, oral o visual) de les seves aventures continuïn essent útils i interessants per als membres de la comunitat, oferint-los dosis de distracció, d’evasió, de somieig, d’ensenyaments morals i ètics, de pautes culturals etc.

Com a oients i com a lectors tenim el dret a seguir gaudint d’aquests relats plens d’utopies i que gairebé sempre acaben amb la celebració del triomf de la intel·ligència i de l’astúcia, del dolor i del valor.

Com a oients i com a lectors tenim el deure de no deixar-nos enganyar amb versions caricaturesques que violen el veritable sentit de les rondalles les quals, recordem-ho, són ficcions estretament relacionades amb la realitat i permeten transmetre de manera simbòlica fets, experiències i emocions. En la seva diversitat són molt capaces de donar respostes efectives als problemes de maduració individual i social que s’esdevenen en les diferents etapes de la vida.

 

 

Bibliografia

 

Badia, Lola. (2003). «Sor de Plaer i Frare de Goig» dins Tres contes meravellosos del segle XIV. Barcelona: Quaderns Crema.

 

Basile, Giambattista. (1994). «Sol, Luna y Talía» dins El cuento de los cuentos. Madrid: Siruela, volum 2.

Dalh, Roalh; Blake, Quentin. (1997). Cuentos en verso para niños perversos Madrid: Alfaguara.

Ferrer i Ginard, Andreu. (1984). «Sa jove de penya mabre» dins Rondaies de Menorca. Menorca: Edicions Nura, volum 2.

 

Jané, Albert; Joma. (2007). Les millors rondalles dels germans Grimm Barcelona, Combel.

Oriol, Carme. (2010). «El carácter universal y particular de los cuentos populares» dins Revista Tantágora, n.11, p. 1014. Barcelona.

 

Perrault, Charles. (1991). Contes. París: Bordas.

Sexton, Anne. (1981).Transformations. Boston, Nova York: Houghton Mifflin Company.

Valriu, Caterina. (2012). «Todo está en los cuentos» dins Revista Tantágora n.11, p32-33. Barcelona.

Varela, Julia. (2011). Mujeres con voz propia. Madrid: Morata.

 

Verdier, Yvonne. «Grands mères, si vous saviez…» dins Le petit Chaperon rouge dans la tradition orale (http://expositions.bnf.fr/contes/verdier.htm).

 

Aquest article forma part del llibre Dona i folklore que es pot consultar a www.tantagora.net