EL LLIBRE I LA LECTURA

(aquest escrit està basat en un article meu publicat a la revista Guix titulat Any del llibre i la lectura, sempre fos el 2005!)

I

AQUELLA TARDA

Estava completament ficada entre les dues tapes del meu llibre. Res m’interessava tant com llegir. Però un soroll procedent del jardí em va impedir acabar el capítol VII d’Alícia en terra de meravelles de Lewis Carrollanomenat  “Un te de bojos”.

El brogit procedia del jardí. Les meves set tietes solien prendre-hi  te i pastes en les bonançoses tardes de maig, sota l’escalf d’una amigable conversa. No volent interrompre-les, vaig preferir escoltar-me-les sense deixar-me veure. –

Jo crec – deia la tieta Karen[i]  – que si a mi m’agrada la lectura és perquè he passat moltes hores fent treballar les orelles. -Saps com es deia la germana petita de Xahrazah? – va proferir, tot d’una, la tieta Mercè[ii].

–  Des de ben petita vaig escoltar contes – va seguir dient la tieta Karen, sense fer cap cas de la pregunta que li havien fet –, i gràcies a ells vaig conèixer personatges, imaginant escenaris i proeses que altrament no hauria somniat mai.

– Sí dona, Duniahzad!– va respondre resignada la tieta Mercè davant el poc cas que li feia la interrogada -. És que, saps?, sou pastades! Tu, com ella, vas en busca d’una bona història per acabar de passar la vetllada ben distretament, i acabaràs escoltant-ne mil i una! 

– Quina gràcia! – va riure la tieta Karen.

– Moltes persones, famosos, lletraferits mediàtics o desconeguts, i també ciutadans anònims, se les donen d’oients! – va interrompre la tieta Louise May[iii].

– Mira´m a mi – va dir la tieta Toni[iv] -. Jo, com molts, sóc filla de la literatura oral i de la literatura escrita. Per a mi, la lectura és una passió a cavall entre llegir i escoltar.  I tot i que reconec que aquestes són dues accions ben diferenciades, crec que tant la una com l’altra ens permeten imaginar que som allò que voldríem ser. 

– Anem a pams  que no tot és bufar i fer ampolles! – va saltar la tieta Fatema[v] -.Per tal que els efectes d’aquests dos verbs transitius siguin, han d’anar acompanyats d’altres.

– Què vols dir? – va preguntar la tieta Lola[vi] que fins ara no havia badat boca, però no havia perdut ni una sola paraula del que es deia.

– Res més senzill – va  aclarir la tieta Fatema -. Ningú no escoltaria si no ho veiés fer; ningú no ho practicaria si no tingués exemples a seguir; ningú no n’aprendria si no en volgués saber.

– El mateix que passa amb el llegir! Per aprendre’n cal veure-ho fer, poder-ho practicar, voler-ne, i saber-ne. Heus ací els quatre  secrets per accedir a la lectura! – es va afanyar a afegir la tieta  Mercè. 

– Llegint bona literatura s’enriqueix considerablement el  llenguatge oral.– va afirmar la tieta Selma[vii], prescindint del que deien les altres -. Conten que Xahrazad era una experimentada lectora que havia llegit un gran nombre de llibres d’històries, biografies dels reis antics, cròniques de civilitzacions remotes i poesies, moltes poesies. 

– Ai senyor! Xahrazad és la mena narradora preferida – va sospirar la tieta Karen.

– Tu sí que estàs feta una bona Duniahzad! – va exclamar la tieta Mercè mirant-se-la.

– Sabeu què vaig llegir aquest dia? – esclatà la tieta Selma  -. Doncs que al principi fou la paraula i que els llibres eren com partitures musicals per a ser escoltats, no pas desxifrats en silenci.

– Doncs jo estic convençuda que des que naixem, aprenem a llegir el món que ens envolta amb les orelles, amb els ulls, amb tot el cos – sermonejava la tieta Mercè -. Molt abans de convertir-nos en lectors de signes gràfics, ens llancem a l’aventura de descobrir l’entorn, disposats a imaginar, moguts pel desig d’identificar-nos amb algú o amb alguna cosa, per poder-nos-hi reconèixer.

Incapaç de concentrar-me, vaig deixar de llegir per seguir amb interès tot el que es deia allà. I si bé és cert que mentre era dins del llibre no em costava identificar-me adesiara amb els seus personatges i accions, ara, escoltant les opinions d’aquelles dames, m’imaginava que em convertia en cadascuna d’elles. “Potser sí que els efectes de llegir i d’escoltar són semblants!” em vaig dir a mi mateixa. Tot i així, no n’estava del tot segura.

Tot d’una vaig veure com les tietes s’alçaven de la cadira i canviaven de lloc. Llavors va ser quan vaig ser conscient de que damunt la taula hi havia més plats i tasses que dones.

I també em vaig adonar que aquell escenari amb una taula i set conversadores prenent el te i el capítol que jo maldava per acabar de llegir sense èxit s’assemblaven cada vegada més.

II

INCAPAÇ DE MANTENIR-ME AL MARGE

Vaig abandonar el meu amagatall. Les tietes, encantades de la meva presència, em van fer seure al costat d’una d’elles, crec que era la tieta Louise May. Sé que, en adonar-se que jo duia un llibre a les mans, va exclamar melangiosa:

– Quan et veig, recordo la meva infància. Vaig créixer literalment envoltada de llibres. N’hi havia a casa, a l’escola, a la biblioteca, a les llibreries. I és aquesta proximitat la que ha provocat que entre els llibres i jo es creés una relació corporal.

– Era tal l’estimació que jo sentia pels llibres que tothora era amb ells. Els guardava, els mirava, els olorava, els transportava, els tocava i els acariciava, ai! – va sospirar la tieta Karen.

– Doncs jo – va afegir la tieta Selma – encara ho faig ara, tot això!

– Voleu dir, tietes, que no esteu oblidant que els llibres també són útils per a ser llegits? – vaig preguntar jo tímidament.

– Aquí llegeix tothom! – em va tallar la tieta Fatema mig enfadada -. Si fins i tot l’escriptor que crea el text, l’editor que el materialitza, el llibreter que el difon i el ven, i el bibliotecari que el presta es declaren lectors!

– Diuen que el llibre és un vehicle de cultura – va afirmar Lola.

– Sí, un mediador espiritual –va afegir Mercè.

– Que transmet idees i coneixements – va insistir Louise May.

– Si te’l llegeixes, és clar! – va cloure Karen divertida.

III

FASCINADA PER  LA CONVERSA DE LES SET DAMES

Fins aquell moment no m’havia atrevit a fer-los cap pregunta directament. Havia de passar a l’acció. O ara o mai.

– Què és per a vosaltres la lectura? – vaig demanar-los amb veu fina i insegura.

– Un moment, nena, que hem de canviar de cadira – va dir la tieta Fatema. I van repetir el ritual amb molta cerimònia. Un cop instal·lades al seu nou lloc, van anar responent, cadascuna al seu aire.

– Entre moltes altres coses, crec que és un instrument d’integració sociolaboral i d’autonomia indispensable per inserir-nos en la societat on vivim – va opinar la tieta Mercè.

– Jo diria que és com una conversa amb els homes i dones més savis i més interessants que els que podem tenir ocasió de conèixer al nostre voltant i que, contràriament a la conversa… – va començar a dir la tieta Selma.

– Ep, què n’has de dir de la conversa? – la va interrompre, queixosa, la tieta Lola.    

– No hi tinc res en contra, esclar, – es va afanyar a aclarir la tieta Selma

-. Altrament, no seria aquí, amb vosaltres. Però la lectura consisteix a rebre comunicació d’un altre pensament,  però estant sol, és a dir, gaudint del poder intel·lectual que hom té en la soledat i que la conversa dissipa immediatament.

En sentir aquelles paraules, vaig pensar que aquella tieta parlava com un llibre!

-.La lectura és un pont al món de la ment, de la intel·ligència, la imaginació i el llenguatge – va afegir la tieta Karen. 

– Per a mi, la lectura, és una odissea, mental i intel·lectual, gràcies a la qual ens adonem que som vius. La seva pràctica ens permet conèixer escenaris, personatges i les seves accions i els codis ètics que perfilen els seus comportaments  i una manera d’explicar tot això, és a dir un estil d’escriptura – va argumentar la tieta Toni.

– Ni el més valent d’entre els valents, Ulisses, va emprendre el retorn a Itaca tot sol. Durant el viatge va gaudir de la companyia d’altres aventurers que com ell es batien per arribar al seu destí. Tampoc és recomanable llançar-se a l’aventura de la lectura en la més estricta soledat – va explicar amb passió la tieta Louise May

– Jo diria que per viatjar pel món de la lectura és bo comptar amb companys de viatge que t’ajudin a fomentar la passió lectora. Hi ha qui sap donar bons consells als nous lectors, hi ha qui és capaç de comentar un llibre per motivar-ne la lectura; d’altres no tenen manies a ficar-se amb el nou lector d’una obra, cosa que sovint ajuda a treure el millor partit; però també n’hi ha que podem ajudar explicant contes, compartint els dubtes que genera la lectura, mirant de donar una orientació quan no se sap què llegir o cap a on continuar llegint – va declamar la tieta Lola amb passió.

IV

JO LES ESCOLTAVA EMBADALIDA 

Per això no m’adonava de les mirades de complicitat que creuaven la taula, fins que vaig interceptar més d’un riure escapant-se per sota el nas.

La tieta Mercè va ser l’encarregada d’apretar el botó del minidisc i tot seguit pels altaveus col·locats damunt la taula va sonar una cançó: 

Fa una nit clara i tranquil·la.

Hi ha la lluna que fa llum

Els convidats van arribant

i van omplint tota la casa

de color i de perfums.

Al compàs de la música totes les tietes van tornar a canviar de cadira i em van convidar a fer-ho. Per sorpresa meva, els llocs que fins ara s’havien mantingut buits van començar a omplir-se amb nous convidats. Eren els Sis Joans, en Massagran i la Carmesina seguida de la seva donzella Plaerdemavida . Peter Pan i Mary Poppins arribaven de bracet. També vaig veure Emili i els detectius, Nils Olgersson, la petita venedora de llumins, la Bibi, en Pinotxo, en Babar, en Tintín seguit de Dupond i Dupont, tots ells amb tota aquella mirada una mica cansada dels que acaben de baixar d’un avió. El minidisc seguia vomitant la seva cançó:

Benvinguts passeu, passeu

De les tristors en farem fum.

A casa meva és casa nostra

si és que hi ha cases d’algú.

Vaig presenciar com les ratetes i els porquets, les guineus i els llops de tota la vida compartien taula amb animals tan poc animals com l’Elmer, la talpeta, la Ratona, la Maisy, la Rita, en Bibundé, la Xola, la Olívia. En Pere sense por s’asseia al costat d’un seu  parent de còmic que en companyia d’en Quisso, presumia de tenir tan poca por com ell. La Jamela, la Farafina, la niña bonita, Matilda, les tres bessones es van asseure polidament al costat  de protagonistes femenines com la Caputxeta Vermella, la Ventafocs, la Margarida, la Ditona. Fins i tot Alícia pul·lulava per allà la qual, en veure que jo duia el seu llibre sota el braç, em va mirar fixament i em va dir: ”I tu, què en penses de la lectura?”

Jo, que no m’espera una cosa així, i menys venint d’aquella nena que devia tenir la meva edat, vaig balbucejar:

– Jo, bé, no sé, a mi m’agraden les teves aventures i les de tots els altres que heu vingut. Llegir-vos em fa ser amiga vostra.    

Llavors, en Pinotxo va fer dringar la cullereta de te sobre el dors de la seva tassa i prenent la paraula en nom de tots va dir amb un to força solemne:

– Bé has parlat, petita, i no has dit mentida com ho demostra que el nas no t’ha crescut.

– Així m’agrada –  va dir la tieta Mercè a qui no va agradar gens que un personatge de ficció li hagués passat al davant  – que estimis els herois de paper. …

– I de tinta – la va interrompre la tieta Toni.

– Com nosaltres hem fet des que érem menudes– va acabar de completar la tieta Louise May.

– I et reconeixeràs en ells – va voler afirmar la tieta Selma. 

– Perquè t’hi identificaràs – va tancar la tieta Karen. 

Com que no vaig entendre gaire què em volien dir, vaig fer el que acostumo en aquestes ocasions:  ficar-me de ple entre les dues tapes del meu llibre. Encara que lliurada totalment a la lectura,  vaig sentir com la tieta Lola deia a cau d’orella de la tieta Fatema: 

– No hi ha cap espectacle més bonic que la mirada d’una nena que llegeix!

A un dels Dupond li va faltar temps per dir: “jo diria més,no hi ha cap espectacle més bonic que la mirada d’una nena que llegeix!”

Bibliografia

• AAVV. (2005): Personatge a la vista! Llibres que fan lectors. Barcelona. Generalitat de Catalunya
• Canals, R; Esteban, M. (2003): “Què és llegir?” a  Faristol 47, p.3-6.
• Colomer, T. ed. (2002): “La literatura infantil i juvenil catalana: un segle de canvis”. Barcelona. Institut de Ciències de l’Educació.
• Delahaie, P. (1998) Cómo habituar al niño a leer. Barcelona. Medici. .

• Duran, T; Luna, M (2002): Un i un i un …fan cent. Barcelona. La Galera
• Duran, T.; Ros, R. (1995): Primeres literatures. Llegir abans de saber llegir. Barcelona. Pirene.

·   Janer Manila, G. (2002): Infancia soñada y otros ensayos. Madrid.  Fundación Germán Sánchez Ruipérez.

·    Lurie, A.  (1998): No se lo cuentes a los mayores. Madrid. Fundación Germán Sánchez Ruipérez.

·    Montes, G. (2001 ): El corral de la infancia.México. Fondo de Cultura Económica.

• Proust, M. (1988): Sur la lecture. Arles. Actes du Sud.
• Pujol, J. M.(2005): “Libros, librejos y libroides” a Cultures 144,

·         Portell, J. ed. (2004) M’agrada llegir. Barcelona. ARA. 

·         Reyes, L. (2004) Vivir la lectura en casa. Barcelona. Juventud.

---

[i] Em refereixo a Karen Michaelis

[ii] Em refereixo a Mercè Llimona

[iii] Em refereixo a Louise May Alcott

[iv] Em refereixo a Toni Morrisson

[v] Em refereixo a Fatema Mernissi

[vi] Em refereixo a Lola Anglada

[vii] Em refereixo a Selma Lagerloff