El mujic Pakhom. Romanço basat en un conte de Tolstoi
Il·lustració Joan Junceda
Diu que una vegada
el mujic Pakhom
somiava ser amo,
sí, tot un senyor.
Per tal d’haver terres
prometé lliurar
l’ànima al diable.
Aquest, disfressat
va trucar a la porta
del nostre granger
i amb gran eloqüència
així li parlà:
– Busqueu bona terra?,
Al Volga heu d’anar!
el conreu és fàcil,
millor indret no hi ha!
La terra és fecunda;
el blat s’hi fa bé.
De primer madura
i després, cap al sac!
Ni dues vegades
s’ho pensà Pakhom.
Prengué fills i dona
i allí se’n va anar.
Una gran fortuna
va poder reunir,
fins que la visita
d’un ric mercader,
si serà el diable?,
tot ho va canviar.
– Conec unes terres
que són dels baixkirs.
Si les voleu heure,
aneu als Urals!
De nou el nostre home
es deixà emportar
per la gran quimera
de fer-se més ric.
Vengué dona i casa,
terres, camps i fills
per anar a les terres
dels ignots baixkirs.
El cap de la tribu,
cofat d’un capell,
li parla dels tractes
i tanquen el preu.
– Te’n faràs mil rubles
del tros trepitjat
en un sol jornal.
Prô en acabar el dia
hauràs de tornar
al punt de partida.
Si no acompleixes,
la condició
perderàs la terra
i també els diners.
– Sia! – accepta l’home
el tracte em convé
I lliura sens recança
el diner acordat.
Camina, camina…
sota el sol que cau.
Terra que trepitja
tros que vol comprar.
Li cal aturar-se,
no troba el moment;
la calor apreta,
els peus li fan mal.
El dia s’acaba,
Pakhom guanyarà?
Què lluny és la fita!
No hi podrà arribar!
De genolls en terra
esgotat, vençut,
la mort el visita,
Pahkom s’ha acabat!
El baixkir barbota
un crit horrorós.
No serà el diable
que riu victoriós?
