EL NEN, EL GOS EL MÒBIL I JO
EL NEN
Veig que em treuen a passeig;
diu que m’ha de tocar l’aire
prô em fiquen dins del cotxet.
M’acompanya el gos de casa,
camina sense lligar;
veges tu si és de fiar!
Dins la bossa he vist ficar
un iphone per si de cas.
El que és jo, estic prou content
tant, que fins faig un rotet;
trontolla una mica el mòbil
i de pas inquieta el gos.
EL GOS
Sóc fidel i un bon company,
tot i que no renuncio
al meu passeig quotidià.
Ell ho té ben decidit:
quan treu de casa el xiquet
és el meu torn, quin remei!
Ha arribat el meu moment.
Apa gos, amunt i fora!
a veure si fent un volt
descobreixo alguna gossa,
que el que és jo
en vaig força escàs.
L’IPHONE
Bit, bit, bit, tralirolà
El meu amo viu pendent
de la meva sintonia
(el faig anar de corcoll)
Bit, bit, bit, tralirolà
Quan sent aquest sorollet
em pren,
em prem,
parla i escolta,
i es connecta amb rapidesa,
conversa en text i en veu,
Bit, bit, bit, tralirolà
Crec que li sóc
IM-PRES-CIN-DI-BLE.
JO
He pensat d’anar a fer un volt
per airejar el nen i el gos.
Duc l’iphone per si un cas.
Poso el nen dins del cotxet,
prenc la corretja pel gos,
guardo l’iphone a la bossa.
I començo a passejar.
El nen, satisfet, fa un rotet,
el gos salta de content,
l’iphone es manté callat.
En ser al mig de la calçada
gos s’esvera de valent,
iphone comença a sonar ,
nen somica, què tindrà?
Per intentar calmar el nen
li faig fregues a la panxa;
per aturar els salts del gos
el lligo bé amb la corretja;
per fer callar el meu iphone
pitjo la tecla silenci.
Els vehicles s’impacienten,
jo m’espanto de debò.
Realment no sé què fer.
N’hi ha que volent-me ajudar
posen el gos dins la bossa,
li fan fregues a l’esmartfon;
algú vol fer callar el nen
dins el bolquer, on és la tecla?
Busquen l’on i pitgen l’off!
A mi em posen la corretja
com si fos jo l’animal!
Camí de casa és el gos
qui envia un watsap per dir
ja venim, ja som aquí
el nen, l’iphone i jo
i ell de cap d’expedició.
És el gos de la família,
jo hi confio plenament.
Però de cop ens abandona
i se’n va, el molt cap de trons!
a perseguir una gosseta
que passava pel carrer.
I quan el veí em veu
amb la corretja del gos
com si fos un collaret
“Quina pinta!” diu fluixet.
Desolat em miro el nen,
i, empipat li dic a l’iphone:
“Fes-te’n càrrec tu, caram!”
i em respon amb un bit, bit:
Ho sabia i t’ho vaig dir:
Sóc IM-PRES-CIN-DI-BLE.
A casa no hi havia ningú,
l’avís no el va rebre ni deu.
Epíleg
El nen va seguir passejant
vigilat, ai!, pel meu iphone
(l’aparell ho feia bé!).
Prô un dia la criatura
en veure’m m’escridassà:
“Estic tip que em cuidi això!
On s’és vist, sóc un nadó,
què caram, no pas un bit!”
I ara, quan fem un volt
no porto cap aparell
per imperatiu del nen
que m’ho va deixar ben clar:
quan sortim vol estar amb mi
que si l’iphone vol venir
cal que es busqui companyia
que si el gos ha trobat gossa
una màquina com ell
també es pot aparellar.
Sabeu què? El dia següent
el mòbil n’ava de bracet
d’una tauleta molt chic:
Feien tan bona parella
com la gossa i el meu gos.
Com fem el meu nen i jo.
Tot plegat, quan durarà?