El rínxol rebec
Fa calor, molta calor.
Els rínxols de la Júlia han crescut molt, massa.
– Els haurem de tallar –sentencia la mare.
La tia pren la tisora.
– Raspall, raspallet,
desembulla’m la cabellera,
raspall, raspallet,
desembulla’m el cabellet – canta la Júlia tot pentinant-se.
Tica, taca, tica, taca,
la tisora talla i talla;
tica, taca, tica, taca,
la tisora mai s’encalla.
Un a un, tots els rínxols van caient.
Tica, tuca, tica tuca,
la tisora sent fretura;
tira, tuca, tica, tuca
la tisora mai s’atura.
– I ara, raspall, raspallet,
qui em desembullarà la cabellera?
I ara, raspall, raspallet,
qui em desembullarà el cabellet? – es lamenta la Júlia.
Ara, la Júlia té son.
– Non, fa la nena, non, non;
non, fa la nena, non, non
Tra, la, la, la, là,
tra, la, la, la, là – li canta la mare.
La Júlia dorm i comença a somniar.
– Veig, veig!
– Què veus?
-Veig un rínxol rinxolat
que s’enfila ,que s’enfila ;
veig un rínxol rinxolat
que s’enfila i…ja ha arribat!
– Truc, truc, qui hi ha?
– Sóc un rínxol de la Júlia!
– Jo sóc la cabellera de la seva mare.
– Cabellera de la mare, em voldria quedar aquí!
– Abans de donar-te el sí,
vull que m’expliquis com ets.
– Sóc bufó, sóc arrissat, sóc un rínxol rinxolat.
– Ho sento, els meus cabells són estirats,.
– Truc, truc, qui hi ha?
– Sóc un rínxol de la Júlia!
– Jo sóc la cabellera del seu pare.
– Cabellera del pare, em voldria quedar aquí!
– Abans de donar-te el sí,
vull que m’expliquis com ets.
– Sóc bufó, sóc arrissat, sóc un rínxol rinxolat
– Ho sento, ets massa curt per estar entre els meus rínxols.
– Truc, truc, qui hi ha?
– Sóc un rínxol de la Júlia!
– Jo sóc la cabellera de la seva tia.
– Cabellera de la tia, em voldria quedar aquí!
– Abans de donar-te el sí,
vull que m’expliquis com ets.
– Sóc bufó, sóc arrissat, sóc un rínxol rinxolat
– Mira rínxol, ni tinc els cabells arrissats ni som del mateix color. No et pots quedar.
– Truc, truc, qui hi ha?
– Sóc un rínxol de la Júlia!
– Jo sóc la cabellera de la seva àvia.
– Cabellera de l’àvia, em voldria quedar aquí!
– Abans de donar-te el sí,
vull que m’expliquis com ets.
– Sóc bufó, sóc arrissat, sóc un rínxol rinxolat
– Els meus cabells són blancs i negres però entre ells no hi un sol rull. Em sap greu!
– Truc, truc, qui hi ha?
– Sóc un rínxol de la Júlia!
– Jo sóc la calba del seu avi.
– Calba de l’avi, em voldria quedar aquí!
Sóc bufó, sóc arrissat, sóc un rínxol rinxolat
– Ja m’agrades, ja però t’avorriries al meu cap.
– Ningú no em vol! – es lamenta el rínxol de la Júlia .
Un mànec sol i abandonat veu el rínxol i salta de content.
– Oh! quin rínxol tan bufó, arrissat, i rinxolat. Si volguessis venir amb mi, faríem bona parella.
– Tu i jo? Bona parella?
– Sí, junts podríem formar un pinzell.
– Però si jo no sé pintar…
– Ni jo! Però sempre se’n pot aprendre, saps?
I així és com , després de cert temps, el rínxol i el mànec van convertir-se en un pinzell de molta anomenada.
El somni de la Júlia s’ha acabat.
En despertar-se, no recorda res.
Què s’ha fet dels seus rínxols?
L’àvia li explica que els seus rínxols havien crescut molt, massa
– Els haurem de tallar – va sentenciar la mare.
I la Júlia escolta el conte que li explica l’àvia i després és ella la que li parla del seu somni.
– Veig, veig!
– Què veus?
-Veig un rínxol rinxolat
que s’enfila ,que s’enfila ;
veig un rínxol rinxolat
que s’enfila i…ja ha arribat!