Éssers diminuts i fabulosos
Des de temps immemorials, els homes i les dones han cregut que les forces de la natura –el foc, les aigües, les neus, el mar, el vent, l’eco, els llamps, les pedres i les muntanyes, les coves, els boscos i els prats i fins i tots les bèsties–, eren genis, esperits, o divinitats, els uns bons, els altres dolents, segons la seva concepció dramàtica de la natura i de la vida. Se’ls considera genis o divinitats locals, i alguns estudiosos els anomenen “fauna espiritual”.
Les principals fonts de coneixement que tenim sobre aquests éssers procedeixen de les descripcions i narracions de tradició oral – amb un gran predomini de fonts celtes o preromanes de gran importància en l’univers de les creences i els mites -. Altres camps artístics com les arts visuals i plàstiques, la música, etc., també han contribuït a adobar la seva imatge. Però, potser és la narració de viva veu l’art més capaç de crear variacions sobre un mateix tema, fent gairebé impossible la seva repetició, a no ser que es perpetuï per mitjans tecnològics. En efecte, quan explica un relat (mitològic o no) el narrador demostra la qualitat del seu tremp artístic transmetent-lo a la seva peculiar manera, mostrant que la força del seu món (cosa que afecta tant la forma com el fons) és superior a la fidelitat envers l’argument que vol comunicar. I és que versionar (una mena d’acció que practica qualsevol art en menor o major escala) implica interpretació, canvi, transformació.
Tot això podria fer pensar i fins i tot concloure que tot el que es presenta aquí és poc creïble, mancat de veritat. Però que ningú no s’enganyi, aquesta mena de la creences i els relats fabulosos i poètics que se’n deriven han alimentat la manera de pensar de la humanitat i ens han estat llegats com una de les formes més arrodonides per expressar, de manera simbòlica, qui i què som i on anem. Mitologies que nosaltres, els homes i les dones d’avui, rebem transmutades i actualitzades per seguir servir-nos-en, disposats a transformar-les per continuar sentint que disposem de mites que ens forneixen el pensament i ens guien l’acció.
Com és natural, la mitologia catalana és plena d’éssers eteris, incorporis, impalpables, la naturalesa dels quals es creu que els permet aparèixer, desaparèixer, i també transformar-se. Enguany ens hem interessat per cinc tipologies amb un denominador comú: la seva petitesa. Es tracta del follet, el minairó, el dimoni boiet, la petita dama, i el perot i la caterineta.
Els presentem sota els següents epígrafs: nom i altres denominacions, com és, os se’l pot trobar i diuen que; una tria de relats o exemples expliquen les seves relacions el gènere humà.
Tots ells són d’origen mitològic, fabulós, molt petits i un bon tros entremaliadots.. Els seus noms així ho indiquen, especialment el del follet, que ve de foll, o el de dimoni boiet o boget de comportament irracional, un punt enderiat.
Alguns d’ells, com els minairons (o menairons), els perots i les caterinetes, fins i tot els follets, tenen una fal·lera tal per treballar que moltes vegades pot arribar a ser incòmode! Se sap de gent que els ha hagut d’encomanar tasques impossibles per treure-se’ls de sobre! I fins es conten casos de famílies que es van veure obligades a canviar de casa per fugir del follet que hi tenien i que ni així se’n varen poder arribar a desempallegar.
Són éssers casolans (especialment els follets), encara que n’hi ha que prefereixen viure en plena natura (com les petites dames), però tant als perots i a les catarinetes com als minairons els agrada viure amuntegats; tan és així que prefereixen l’estretor d’un canut d’agulles o d’una capsa abans que un prat verd i assolellat, tal com s’estimen més d’habitar les fades o alguns follets.
D’altres són ben particulars, com el dimoni boiet ja que només fa el seu efecte benèfic si qui l’ha rebut el manté a tocar de pell o dins d’una bossa de pell especialment la de gat amb el pèl a la part de dins. Esclar que aquest comportament un pèl estrambòtic no ens ha d’estranyar gens ja que es creu que el seu únic proveïdor és ni més ni menys que el diable en persona i que el cedeix per un temps determinat als qui pacten amb ell.
Tots ells tenen una antigor que es compta per segles, ja que sabem de bona tinta que procedeixen d’antics ritus pagans i que degut al seu enorme arrelament entre la gent van superar la censura tot camuflant el seu aspecte (que no les seves característiques i propietats). En són una prova fefaent la mutació dels antics lars romans en follets, o la transformació de les petites dames en marededéus trobades.
I si algú es pregunta que a què treu cap parlar, avui, d’aquestes velles creences en un segle tan descregut com el nostre, vet aquí algunes contra-preguntes que potser no li serveixin de resposta, però que permeten reflexionar un xic sobre si les nostres actuals maneres de pensar i creure no tenen un si és no és de base mitològica..
A tall d’exemple, quants de nosaltres davant la presència de faltes d’ortografia o mala composició de textos, hem exclamat (i potser cregut) que la fallada és deguda al follet de l’ordinador? Qui no ha pensat mai que aquells individus que fan més feina que ningú no es beneficien d’un munt d’invisibles ajudants (versió moderna dels minairons)? I, finalment, davant de la bona marxa dels afers personals o professionals d’una persona, qui no ha estat temptat de creure en l’apadrinament d’una petita dama?.
Però que ningú no s’escandalitzi al descobrir aquestes restes d’arrel mitològica al nostre pensament contemporani. No és en va que al començament ens hem referit al fet que aquesta manera de pensar ha estat una de les formes més arrodonides per expressar, de manera simbòlica, qui i què som i on anem. És potser per això que no podem (ni hi volem) pas renunciar a aquesta fauna espiritual, oi?