ETNOPOÈTICA I EDUCACIÓ. ELS CONTES EN L’EDUCACIÓ PRIMÀRIA I SECUNDÀRIA COM A EINA D’EXPRESSIÓ I CULTURA ORAL. UNA EXPERIÈNCIA A LA CIUTAT DE BARCELONA
Roser Ros i Vilanova
Associació Tantàgora
Universitat Ramon Llull
Explicar contes és un acte de comunicació artística (un art) que es produeix en el si d’un grup petit interactiu (no corporatiu) que comparteix símbols i que els diversifica dins del context.
- De la força dels contes
Segurament cap dels nostres avantpassats que explicaven contes a la vora del foc, o a la vora de la fresca, es podien imaginar que temps a venir allò que ells i elles feien de manera bonhomiosa i sense cap altre afany que el de passar una bona estona en grup transmetent allò que havien rebut, pel vell mètode de boca
a orella, aquesta eina de culturització i font de molts aprenentatges en el si de la vida col·lectiva, seria considerada temps a venir com un art que acabaria tenint cabuda en l’educació formal.
Tampoc no imaginaven que, fins i tot, hi hauria narradors que aspirarien a viure d’aquesta acció comunicativa, literària i cultural com si d’una professió es tractés. És clar que des de sempre, l’art dels qui han gaudit del do de la paraula ha tingut una gran acceptació per part de la comunitat escoltadora, molts dels quals ho recorden com una vivència inesborrable. I tot i que els temps han canviat molt, i malgrat que podria semblar que la transmissió oral de les rondalles i altres gèneres etnopoètics és vista com una
cosa del passat, és ben cert que aquest canal de comunicació i transmissió es manté viu i és capaç de captar l’atenció de la població escolaritzada. Només cal que allò que se’ls explica esdevingui un veritable acte de comunicació i els parli de coses que formin part dels seus interessos a través, això sí, del llenguatge de
l’oralitat.
1.1 Del desig d’escoltar…
Del desig d’escoltar en neix l’art d’explicar. I és que la vida d’un relat penja del fil de l’escolta, de l’interès d’aquella nena que s’emociona quan s’assabenta de segons què, de l’anhel d’aquell vailet que somia en convertir-se en el personatge del seu conte preferit. Però perquè això passi cal que algú expliqui el conte una
i altra vegada utilitzant els diferents canals de la comunicació (entre ells l’oral, fet de verb i de gest, de ritme, de silenci, de cos i d’emoció), per fer-lo arribar a un auditori que, potser, al seu torn esdevindrà narrador ell mateix.
El conte explicat és com un pont estès entre narrador i oient en la construcció
del qual hi estan compromesos tots dos. L’oient comunica al narrador com li agrada el conte, que bé que s’hi sent, com s’emociona, com desitjaria que no acabés mai la narració, i ho diu amb els ulls, amb l’expressió de la cara, amb la posició de tot el seu cos. A més, emet diferents senyals (sonors, gestuals, o altres)
que avisen que s’ha produït el reconeixement del sentit, que hi ha hagut una identificació, i, oi més, que l’oient s’atreveix a preveure mitjançant la seva experiència d’imaginació el que encara no ha rebut les seves orelles perquè no ha arribat el moment d’explicar-li-ho.
1.2 …a l’art d’explicar…
L’art d’explicar neix de l’escolta. El narrador escolta amb els ulls a qui l’escolta per, així informat, tractar de transmetre el relat de la millor manera amb ajuda de la veu. La veu, tan poderosa i tan fràgil. La veu, intangible i sòlida. La veu, aquest producte de la nostra respiració, de tot el nostre cos, de tot el nostre ésser. Aquest element sonor que en iniciar el seu inefable «vet aquí que una
vegada» sembla donar el tret de sortida que portarà, a oients i narrador, a l’altra banda del mirall, on un món de fantasies mentals, verbals i simbòliques, ens està esperant.
Imaginem, ara, el procés de narració d’un conte qualsevol, allò que es coneix com la performance. La persona que explica se serveix de la seva competència lingüística per fer-se escoltar i de la comunicabilitat del seu cos per fer-se mirar. Tanmateix, li cal estar atenta a rebre els senyals enviats pel seu receptor o receptors,
i mostrarà les seves dots, el seu art, improvisant i introduint les variacions textuals, gestuals i rítmiques que exigeixin les necessitats comunicatives del moment. De la interacció existent entre emissor i receptor naixerà, per fi, la història explicada.
3. 1.3 …contes de boca a orella
Els contes sedueixen tant pel que expliquen com pels canals per on itineren. Per transmetre’ls oralment, de boca a orella, utilitzem una forma d’expressió que ens acosta i relaciona amb l’altre de forma immediata, directa. Així, mentre l’ull de l’oient es fixa en la persona que té al davant (en el moviment del seu cos), la seva oïda reté el so de la veu que l’ha sabut captivar. I, a poc a poc, l’ull que mirava aprèn a escoltar, i l’orella que estava atenta al so aprèn a contemplar.
L’harmonia que hi ha entre aquests dos sentits s’entremesclen amb la història explicada, generant en l’oient (i també en el narrador) un estat capaç d’emocionar, element imprescindible per a convertir un conte explicat en un record, en memòria, en bagatge cultural i literari.- El projecte «Mira què t’explico» i «De boca a orella»
2.1 Per començar «Contes de tots colors»
El projecte «Contes de tots colors» es va iniciar el 1994, moment en què Catalunya, especialment l’àrea metropolitana de Barcelona, començava a experimentar un gran augment de població immigrant procedent de fora de l’Estat Espanyol. Es va posar llavors de manifest la necessitat de dinamitzar estratègies i activitats per ajudar a una millor acollida i comprensió entre els nens i nenes en edat escolar que acudien a les aules.
L’Associació per a la Fundació Teresa Lleal «Per una cultura de la solidaritat
» va engegar l’esmentat projecte amb l’objectiu de materialitzar de forma positiva el tema de la interculturalitat. Per això, es va convidar un grup de quatre narradors de diferents procedències culturals a explicar contes als nois i noies de les escoles de Badalona, població propera a Barcelona. El punt de partida era, segons Joan Soler Amigó, responsable en aquell moment del Programa d’«atenció a la diversitat» de l’Institut Municipal d’Educació
de Badalona i gran coneixedor de la cultura popular, que la interculturalitat, lluny de ser viscuda com un problema, podia constituir un cúmul d’experiències, de vivències, valors i solidaritat, un enriquiment en la manera de veure el món, la vida i la mort, de percebre la humanitat d’una manera més plena i suggerent, de tots colors, com l’arc Sant Martí que apareix a l’escampar la pluja
i anunciar el bon temps, la justícia i la pau. Amb aquest ideari, es van muntar unes sessions de narració conegudes amb el nom de «Contes de tots colors» concebudes des dels seus inicis, no només com a entreteniment, sinó com una invitació, un anunci, una celebració.
«Kana ma kana», «Na Loidi o mboa poo», «Sas pe jekhi var», «Hi havia una vegada»… Així van començar a explicar els seus contes un narrador àrab, un narrador africà, una narradora gitana i una narradora catalana. I durant cinc setmanes, aquelles històries apreses per diferents canals, però sempre procedents de la tradició oral de la cultura de cadascú, van saber captivar una audiència
sorpresa que una proposta en aparença tan simple fos capaç de suscitar tanta emoció. Segons la composició dels oients congregats, variava el grup de narradors per adequar-se millor als seus coneixements i necessitats, encara que sempre s’ha mantingut la presència de la narració catalana, ja que la cultura del país d’acollida pot semblar tan exòtica i forana per els nouvinguts com els relats i tradicions d’altres cultures per als del país que els acull.
Des d’aquell remot 1994, el camí del projecte es va anar dilatant, recorrent tot tipus d’auditoris, reunint a petits i grans i, el que és més important, predisposant- los a escoltar els tresors verbals i simbòlics de les diferents cultures. Posteriorment, aquest projecte que havia iniciat els seus passos dins els territoris de l’oralitat, s’enriquia amb la publicació escrita dels contes de tradició
oral. Així, el 1999 naixia la col·lecció «Contes de tots colors», una coedició editorial entre Espasa Calpe i Rosa Sensat, formada per vuit volums els continguts dels quals s’agrupaven en diferents subgèneres: contes d’animals, dels orígens, de trampes i enginys, i de encanteris. Cada volum reunia una selecció de contes procedents de l’Àfrica negra, del Magrib, de l’Europa Mediterrània, de Llatinoamèrica, del poble gitano i del Japó, versionats a l’escrit per narradors de cadascuna d’aquestes cultures en un registre inequívocament oral.
L’Associació Tantàgora, present de manera activa en el projecte «Contes de tots colors» des dels seus inicis, hi va posar una nova pedra amb la producció d’un CD que inclou les veus de narradors de l’Àfrica negra, del Magrib, de Catalunya, de Llatinoamèrica i Japó. S’hi expliquen oralment contes significatius de les seves terres, integrats en les propostes musicals que per a cadascuna
de les històries van compondre i van interpretar integrants del grup Cabo San Roque.
2.2 El projecte entra a escoles de primària i secundària de Barcelona amb el nom de
«Mira què t’explico» i «De boca a orella»
Però, com diu la vella cançó, els temps estan canviant… i més enllà de la preocupació per donar acollida a la diversitat de cultures orals dels alumnes, des del curs 2001-2002 Tantàgora va posar en marxa un projecte que donava pas a l’oralitat al cor de l’educació primària («Mira què t’explico») i secundària («De boca a orella»). Des d’aleshores ençà, diversos narradors es planten a les aule anyalment i expliquen contes de viva veu.
2.2.1 Objectius del projecte
L’objectiu principal del projecte «Mira què t’explico» i «De boca a orella» és tan senzill i alhora tan complex com el seu antecessor: que els nois i noies dels dos darrers cursos de primària i de l’ESO (d’edats compreses entre els nou i els catorze anys) aprenguin a escoltar, assaborint el conte que surt de la boca del narrador, sense més actants que la veu, la respiració, el silenci, el cos, el gest. I
això dins del marc escolar. El projecte ha anat creixent pas a pas, curs a curs; a mesura que el professorat en veia la necessitat i l’alumnat s’anava fascinant amb les propostes dels narradors, anàvem oferint nous gèneres de relats resseguint
l’edat dels oients. Actualment podem dir que hem okupat des del cicle superior de primària fins a tota l’ESO amb una oferta narrativa que s’adequa a les diferents
edats del alumnes que, any rere any, progressen en la seva capacitat
d’escoltar, cosa que els permet degustar el poder de la paraula i els seus matisos segons qui en fa ús i depenent de què s’explica.
Durant els primers anys d’implantació del projecte i, prèviament a la realització de les sessions a les aules, els mestres i professors implicats han estat convocats per donar-los a conèixer els objectius del projecte i les explicacions necessàries per dur a bon port l’activitat, que en són ben poques:
no fer cap explicació abans de l’arribada dels narradors a l’aula
tenir les aules preparades, evitant la col·locació dels nois darrera les taules
(es desestimen els gimnasos, sales multiusos, sales d’actes, per la seva mala acústica i poca concentració que ofereixen)
preparar aigua abundant perquè els narradors beguin
rebre per la via oral una pinzellada de les narracions que s’explicaran
obtenir una bibliografia on trobar relats semblants als que s’escoltaran
2.2.2 Narradors col·laboradors
Els narradors col·laboradors han estat Anna Gabernet, Martha Escudero, Inongo- vi-Makomé, Yoshihira Hioki, Ignasi Potrony, Patrícia Mcgill, Catherine Favret, William Aratunegui, Iván Cepeda, Esther Subías, Monica Klose, Catherine Favret, Mariona Trenchs, Regina Martí, Raimon Carreras, Elisenda Llansana, Magalí Homs i Roser Ros.
2.2.3 Escoles participants
Centres participants de primària: La Concepció, Auró, Joan Miró, Mallorca,
Els Llorers, Tabor, Diputació, Ramon Llull i Carlit
Centres participants de secundària: IES Ernest Lluch, Fort Pius, Balmes,
Maragall, Escola del Bosc, XXVa Olimpíada, Escola Sant Medir, Escola Mare
de Déu del Roser, Salesians de Rocafort i Escola Pia Sant Antoni
2.2.4 Sessions de contes proposades
2.2.4.1 Curs 2001/2002
Cinquè i sisè de Primària: «Contes de tots colors», tres narradors d’orígens diferents expliquen contes de la tradició oral de les seves terres.
2.2.4.2 Curs 2002/2003
Cinquè i sisè de Primària: «Contes a dues veus, contes a dues llengües», dues narradores expliquen contes de dones fetilleres de la tradició oral i literaris.
Primer d’ESO: «Contes de tots colors», tres narradors d’orígens diferents expliquen contes de la tradició oral de les seves terres.
2.2.4.3 Curs 2003/2004:
Cinquè i sisè de Primària: «Animalades a dues veus», dos narradors expliquen contes protagonitzats per animals.
Primer d’ESO: «Contes de tots colors», tres narradors d’orígens diferents expliquen contes de la tradició oral de les seves terres.
Segon d’ESO: «Històries de veïnat», dos narradors expliquen llegendes urbanes i històries extraordinàries.
2.2.4.4 Curs 2004/2005
Cinquè i sisè de Primària: «L’elixir del sol», dues narradors expliquen un conte d’autor, que engloba diferents gèneres (història, mite, rondalla, coneixement de la ciutat) creat per Roser Ros.
Primer d’ESO: «Contes de tots colors», tres narradors d’orígens diferents expliquen contes de la tradició oral de les seves terres.
Segon d’ESO: «Històries de veïnat», dos narradors expliquen llegendes urbanes i històries extraordinàries.
Tercer d’ESO: «El conte i el seu autor», un sol narrador s’encarrega
d’explicar contes d’autor.
2.2.4.5 Curs 2005/2006
Cinquè i sisè de Primària: «Contes de mel i de fel», a càrrec de dos narradors
Primer d’ESO: «Contes de tots colors», tres narradors d’orígens diferents expliquen contes de la tradició oral de les seves terres.
Segon d’ESO: «Històries de veïnat», dos narradors expliquen llegendes urbanes i històries extraordinàries.
Tercer d’ESO: «El conte i el seu autor», un sol narrador s’encarrega
d’explicar contes d’autor.
Quart d’ESO: «Tast literari de contes d’autors catalans», un sol narrador
s’encarrega d’explicar contes d’autor català.
2.2.4.6 Curs 2006-2007
Cinquè i sisè de Primària: «Tutti colori», a càrrec de dos narradors, ell japonès i ella catalana. Una bona oportunitat per degustar el so del català parlat per dues persones que mantenen una relació tan diferent amb aquesta llengua.
ESO: sense canvis
2.2.4.7 Curs 2007-2008
Cinquè i sisè de Primària: «Conte ve, mentida va», a càrrec de dues narradores que conviden a escoltar el conte del vestit nou de l’emperador donant la paraula als diferents personatges que desfilen dins la narració, posant en evidència que cadascun d’ells té la seva part de raó.
ESO: sense canvis
2.2.4.8 Curs 2008-2009
Cinquè i sisè de Primària: «Contes de bruixes», a càrrec de dues narradores
ESO: igual que el curs anterior
Després de 7 anys de dur a terme el projecte, arriben les primeres crítiques
que, per descomptat, produeixen canvis en allò que no funciona prou bé. Des de l’Escola Mare de Déu del Roser ens fan arribar el següent comentari: Impressions que van tenir els nois i noies que van assistir a les narracions i també els professors/res. Pel que fa als narradors i narradores van quedar molt impactats pel pro86
tagonisme que adquireix el cos i la veu quan es narra. Van destacar l’habilitat que mostraven els narradors en trobar el gest i la modulació de la veu adequada al moment narratiu.
Per tant excel·lent l’impacte. Cal afegir que els nois de primer i segon van destacar el fet que cada narrador tenia un estil diferent però tots els estils eren igual de bons. Quant a les narracions els alumnes van gaudir molt i tan sols els de primer d’ESO
(Contes de tots colors) van queixar-se de tres contes en concret per trobar-los massa infantils. Tothom vol repetir l’experiència i ampliar-la per primària a Batxillerat. Les crítiques dels oients coincideixen amb les d’una narradora participant al
projecte.
Valoració de la sessió de «Contes de tots colors» a primer d’ESO. En poques paraules: un plaer! En general ens reben molt bé els profes i més bé encara els nanos. Ens ho passem en gran i a mi m’agrada molt quan tenim cinc minuts després per comentar… qualsevol cosa! L’única cosa que he notat és que al final els contes d’origen no funcionen tant per a 1r d’Eso: els agraden però son precisament els contes que ells troben infantils. Els fan gràcia però no es queden encantats, bocabadats. Jo crec que és per l’edat… són
contes que funcionen molt bé fins als 8-9 anys i no tornen a funcionar fins als 17 anys i és endavant. En quant a l’aspecte d’explicar a tres és un plaer, siguin quins siguin els components dels trios. És divertit veure com vas «jugant» amb el que explica l’altre…- 2.2.4.9 Curs 2009-2010
Cinquè i sisè de Primària: «Contes d’animals i altres bestieses», a càrrec de dos narradors
Primer d’ESO: «Contes de tots colors», dos narradors d’orígens diferents, entre els quals un de català, expliquen contes de la tradició oral de les seves terres. Es proposa eliminar, doncs, els contes dels orígens per d’altres. Els
iniciàtics són molt ben rebuts, s’adeqüen bé als interessos dels oients.
Resta de l’ESO: sense canvis
2.2.4.10 Curs 2010-2011
Cinquè i sisè de Primària: «Contes de reis», a càrrec de dos narradors
ESO: sense canvis
2.2.4.11 Curs 2011-2012
Cinquè i sisè de Primària: «Qui menja sopes se les pensa totes», a càrrec de dues narradores
ESO: sense canvis
2.2.4.12 Curs 2012-2013
Cinquè i sisè de Primària: «Contes de Grimm a la nostra manera», sessió
dedicada a donar a conèixer contes com els que varen recollir els Grimm però
en les versions compilades als Països Catalans. A càrrec d’una narradora
ESO: sense canvis- A tall d’epíleg
Per part de Tantàgora es valoren tres aspectes:
El fet que el projecte transcorri de manera idèntica (tan sols es canvia el repertori i el nombre de narradors) en el marc de dos cicles educatius diferents, Primària i Secundària i que tenen dos ritmes curriculars tan diferents.
El fet que en algunes sessions es puguin ajuntar dos o tres narradors diferents és una bona manera d’entrenar l’oïda i l’atenció de nois i noies però també una bona escola de formació de narradors, que d’aquesta manera poden descobrir en viu i en directe els efectes que produeixen les maneres d’explicar d’un altre narrador. Permet trobar el propi estil i d’aprendre de l’altre, dels altres.
El fet els nois i noies retrobin amb plaer narradors que ja havien escoltat amb anterioritat fa suposar que l’activitat és rebuda amb interès per part seva.
I, per acabar, transcric literalment l’escrit que gentilment ha redactat, a tall de valoració, la professora Carme Muñoz, l’Institut de la qual és en el projecte des del curs 2002-2003.
Els contes cal sentir-los. De vegades, no n’hi ha prou amb la paraula més la paraula. Gosaria dir que cal recórrer a la imatge per descriure la eficàcia de la paraula mateixa. I és a partir d’una imatge fixa o en moviment com explicaré la meva experiència amb el relat oral. Des del primer dia que van entrar els narradors a les aules de l’institut em vénen al cap de forma alternativa dues imatges: la d’un adult conduint els seus gestos i la seva veu i la
d’un grapat d’adolescents seguint el vol de la fantasia, atònits davant el poder de la paraula i la manera de dir-la.
Any rere any i ja en fa deu!, des que va començar aquesta aventura, es repeteix inevitablement l’escena, ja es tracti dels contes de tradició oral dels racons més amagats del planeta o els d’aquí a la vora; ja siguin les històries de la modernitat que anomenem
urbanes, ja les dels llegendaris cavallers de l’èpica i les primeres novel·les, ja la senzilla anècdota quotidiana. S’observen les mateixes cares bocabadades, els mateixos gestos d’incredulitat, es repeteix la galta recolzada al palmell de la mà, els ulls clavats en els gestos del narrador, les mirades que segueixen la modulació de la veu o la impassibilitat dels cossos davant la tensió i la intriga del relat. Any rere any, em sorprèn la repetició de la mateixa circumstància.
De vegades, les històries poc canvien i fins i tot poden ser les mateixes, tot i que se les canvia de to o d’orientació però sempre, sempre, l’escena és una còpia gairebé literal. I si ens dediquéssim a repassar-les totes, una per una, com en una projecció, les distingiríem entre si pel canvi de les modes: el model d’ulleres, el curt de la faldilla, l’amplada dels pantalons, els dibuixos de les samarretes, els talls de cabell dels nois o el pentinat de les
noies. Per no allargar-me, resumiré: la narració oral atreu,invariablement, als nostres alumnes i els ha impactat al llarg d’una dècada. I abans de la sessió no els parlem del què vindrà. Submergim als nois en el relat sense cap avís, els amaguem tota mena d’informació sobre el que vindrà l’endemà. Així estem
ben segurs que els portarem fins el relat innocents, els posarem davant del text nu, el gest exacte i l’expressió més encertada. I no els hem portat de la mà, esperant que descobreixin per si mateixos l’espectacle total en el què ells i el narrador són els agents
d’un moment excepcional. A l’aula, després de la sessió, s’hi produeix, inevitablement, el miracle: els adolescents
han descobert el valor de la paraula, la seva textura, la seva incapacitat de volar sola i la necessitat que té del gest i del misteri. Han analitzat al detall cadascun dels moments viscuts, cada instant que el narrador havia planificat sense ells saber-ho, cada segon de
les improvisacions. I fins i tot s’han atrevit a narrar, o escriure algun paràgraf que es narrarà davant els companys a l’aula. Han fet servir la paraula, sense més, per tal d’explicar-se un a un els impactes que per ells ha suposat estar al davant d’un relat ben
conduït, ben articulat. I, el que és més important, han perdut la por a la paraula, a la paraula dita en veu alta.
Perquè els contes cal sentir-los, tot i que ja els coneguem. Això no importa perquè en arribar-nos a través de la vista i l’oïda, adquireixen un nou matís, un renovat interès,
una inesperada vitalitat. I què més dir de la vida dels contes a l’escola? Que -com molt bé expressava el poeta León Felipe- la vida de l’home la bressolen els contes. (Carme Muñoz Gimeno. IES
Ernest Lluch. Barcelona)
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES - Lectures proposades als cursos de cinquè i sisè de Primària:
DIVERSOS AUTORS (2005): Riu bé qui riu darrer. Contes divertits per riure, CD [Enregistrament
sonor], Barcelona, Tantàgora.
BOUIA, B. et al. (2000): Contes sobre els orígens, Madrid/Barcelona, Espasa Calpe/Rosa Sensat
[Col·lecció Contes de Tots Colors].
— (2000): Contes d’animals, Madrid/Barcelona, Espasa Calpe/Rosa Sensat, Col·lecció Contes
de Tots Colors.
— (2000): Contes d’encantaments, Madrid/Barcelona, Espasa Calpe/Rosa Sensat, Col·lecció
Contes de Tots Colors.
ROS, R. (2004): L’elixir del sol, Barcelona, La Galera.
Lectures proposades als cursos de Secundària:
DIVERSOS AUTORS (2002): Todos los cuentos. Antología universal del relato breve, Barcelona,
Planeta, 2 vol.
BRUNVAND, J. H.(2002-2003): El fabuloso libro de las leyendas urbanas: demasiado bueno para
ser cierto, Barcelona, Alba, 2 vol.
GRUP DE RECERCA FOLKÒRICA D’OSONA; PUJOL, J. M. (2002): Benvingut/da al club de la
SIDA i altres rumors d’actualitat, Barcelona, Generalitat de Catalunya. [Col·lecció Temes
d’Etnologia de Catalunya, 5].
MARTÍNEZ-GIL, V. (2004): Els altres mons de la literatura catalana: antologia de narrativa
fantàstica i especulativa, Barcelona, Galaxia Guttemberg.
PLANELLES, A; VERNET, F. (2002) Contologia, Barcelona, La Magrana.