La Bella dorment: una rondalla més que centenària

L’argument d’aquesta rondalla es pot resumir succintament així: . Uns reis no podien tenir fills però finalment veuen el seu desig acomplert amb l’arribada d’una nena. Per celebrar el feliç esdeveniment, s’organitza un banquet on hi són convidades les fades del regne que, sense fer-se pregar, hi acudeixen per apadrinar a la nouvinguda i oferir-li els seus dons. Però un oblit injustificable aigualeix la festa: una de les fades del regne és negligida i, plena de despit, es presenta inesperadament al convit duent una terrible maledicció per regal: quan la nena complirà els 15 anys morirà després de punxar-se amb un fus. Sortosament, la darrera fada encara no ha tingut temps de lliurar el seu do, per tant, quan li arriba el torn pot commutar la sentència de mort  recentment decretada per un llarg son que afectarà la innocent princeseta al llarg de cent anys.  Per la seva banda, el rei intenta evitar la consumació del malefici ordenant la destrucció de tots els fusos del reialme. La nena progressa en bellesa i saviesa però en fer els 15 anys, es compleix del seu fat i cau en un son centenari que també s’apodera de tots els qui en aquell moment són a palau. Cent anys més tard, un jove aconsegueix penetrar dins el recinte adormit i besa els llavis de la princesa. Aquell petó té la potestat de trencar l’ensonyament que paralitzava la bella i el seu entorn. El príncep i la princesa aconsegueixen la major felicitat. 

Almenys, això és el que hem cregut els lectors de la versió més coneguda, és a dir, la que els germans Grimm van divulgar en la seva recopilació feta el segle XIX.

Però hi ha fonts literàries anteriors a la ja citada versió dels filòlegs alemanys que donen fe de l’existència d’un argument més complex en el qual s’explica que aquells fets no s’acabaven tal i com ells varen ressenyar. De fet, la seva continuació desencadena una colla de situacions que no fan sinó complicar les coses, augmentant el patiment dels dos enamorats i allunyant l’esperat moment de la seva felicitat.

Els antecedents literaris de La Bella dorment

Entre els més antics d’aquests antecedents, hi ha una novel.la anònima catalana del segle XIV anomenada Fayre-de-joy e Sor-de-plaser i una altra, francesa, titulada Feits et Gestes du Roi Perceforest et des Chevaliers du Franc Palais del mateix segle que desenvolupen un argument semblant al que hem explicar més amunt, això sí, en una versió més llarga i complexa.  Posteriorment, en el segle XVII, trobem, entre les pàgines del “Pentamerone”, el recull de rondalles escrit per l’italià Giambattista Basile (publicat entre el 1634 i el 1636), una rondalla titulada  Sole , Luna e Talia amb un argument molt semblant al de les novel·les citades. També, en el mateix segle XVII, Charles Perrault, un francès cortesà, acadèmic i reconegut home de lletres, va escriure una rondalla amb el títol de La Belle au bois dormant.  Però entre aquesta versió entronitzada per Perrault a finals del segle XVII (que fou publicada per primera vegada  el 1698 dins el llibre Contes de temps passé dedicat a la princesa Élisabeth-Charlotte d’Orléans en ocasió del seu matrimoni) ) i els altres tres textos s’hi detecten certes diferències.

Reprenem els fets allà on els hem deixat.  Les dues novel·les del segle XIV i també la rondalla de Basile continuen de la següent manera: tan bon punt el protagonista masculí de la història (rei o cavaller, segons la font) descobreix la bella centenària, se sent profundament trasbalsat pel seu atractiu i s’uneix a ella. Fruit d’aquella fusió en neixen un nen i una nena. Mogut per la gana, un dia, un dels dos nadons xuma el dit de la seva mare creient que era el pit, i ho fa amb tanta força que aconsegueix arrencar la punxa del fus que la princesa duia clavada i que cent anys enrera l’havia sumida en profund son. En deixondir-se, la bella/vella mare pren consciència de la seva recent maternitat sense, però, arribar a comprendre els fets que l’han dut a convertir-se en portadora de vida. Més tard, bo i desperta, rep la visita del pare de les criatures, que li confessa ser el causant de l’actual situació. Visiblement enamorat de la mare dels seus fills i volent responsabilitzar-se de la seva paternitat, el jove visita periòdicament la seva família il·legítima sense decidir-se, no obstant, a proclamar-ne públicament l’existència per por de la reacció de la seva esposa. Tan bon punt l’esposa de rei (o cavaller) en qüestió  intueix l’existència d’aquesta branca familiar, diguem-ne borda, fa tots els possibles per treure-se-la del davant, car no ignora que tot allò constitueix una greu amenaça per a ella, ja que no ignora que s’hi juga la seva posició al tron. Però, tal com era d’esperar en una rondalla meravellosa, tots els esculls són superats fins al punt que ja no hi ha cap impediment perquè el nou matrimoni, esdevingut ara legítim, visqui i regni feliçment i en pau fins al final dels seus dies, en companyia dels seus dos fills.

La versió de Perrault fa anar les coses d’una altra manera: la princesa es desperta del seu son centenari en el moment en què té un príncep davant (no un rei ni un cavaller), mentre deixa anar una frase que ha esdevingut famosa en la parla col·loquial francesa fins fa poc: “Est-ce-vous, mon Prince? lui dit-elle, vous vous êtes bien fait attendre” (“Sou vos, príncep meu?, li digué ella, bé prou us haveu fet esperar”). Després de comprovar que l’amor era un sentiment recíproc entre els dos protagonistes, el lector s’assabenta de la seva voluntat de cohabitar. Durant aquesta convivència, la princesa infanta dos fills. La mare del príncep (sí, lector, per a Perrault, el jove encara estava sota la fèrula de la reina mare, ja que no havia contret matrimoni ni tenia, sembla, cap compromís matrimonial); la dona, per tant, dèiem, recelant l’existència de les secretes amors, fa servir també tots els mitjans a la seva disposició per acabar amb l’existència d’aquella branca familiar no reconeguda ni beneïda per cap ritual. Però tot acaba com era d’esperar en una rondalla meravellosa: superats tots els entrebancs, els dos enamorats varen viure feliços per sempre més en companyia del fruit dels seus amors.

Les seqüeles d’unes dissimilituds aparentment innòcues

Si comparem les versions més antigues de l’argument que estem tractant i La Bella dorment de Perrault hi trobarem unes dissimilituds, aparentment innòcues, però que ens interessa remarcar especialment per les seves ulteriors seqüeles en el transcurs del relat. Es tracta de l’origen nobiliari del jove galant i el seu estat civil, dues qüestions que estan estretament lligades, com veurem. A les dues novel·les del segle XIV aquest apareix  sota l’aparença d’un cavaller, a Sole, Luna e Talia  el trobem com un rei consumat, mentre que a La Bella dorment és un jove príncep. El fet de tenir un origen nobiliari determinat i un estat civil concret condiciona el comportament del protagonista masculí del relat que provocarà mutacions substancials en els personatges secundaris de la rondalla.

En els contes, la condició de príncep sempre ve acompanyada de la solteria com a estat civil.  Contràriament, ser cavaller o rei en aquest tipus de relats comporta la condició d’home casat i sense descendència.  En qualsevol cas, els amors del personatge masculí amb la princesa tindran unes conseqüències diferents:

• quan el festejador és casat, ja tingui la condició de cavaller o la de rei, la seva esposa legítima es revel.la contra els amors que el seu espòs manté fora del matrimoni i contra els seus fruits. Com que la noble parella no té fills legítims,  la dona tem que l’arribada dels fills il·legítims constitueixi un entrebanc per la seva continuïtat al tron: tindrà els dies comptats com a continuadora de la nissaga i del títol nobiliari al qual ha accedit per la via del matrimoni. Coneixedora la fragilitat de la seva situació, l’esposa autèntica utilitzarà contra la seva contrincant i els seus fills els mètodes més innobles per desfer-se’n.

• quan el festejador és solter té l’aparença d’un príncep que habita en un regne en companyia de la reina mare la qual, intuint que el seu fill  manté relacions extra maritals amb una jove desconeguda, pren consciència del seu imminent destronament. Així, la reina mare, esdevinguda sogra, utilitza contra la seva jove il·legítima i els seus fills tota classe de procediments per lliurar-se de la seva presència.

Tot indica, doncs que l’aparició d’un protagonista masculí amb el rang de príncep dins l’argument de La Bella dorment  és responsabilitat íntegre de Perrault. L’acadèmic, que vivia en un ambient cortesà, va decidir prescindir de l’heroi casat, potser per no haver de referir-se a la pràctica d’amors fora del marc dels matrimonis de la reialesa (no oblidem que el llibre on hi ha la rondalla de la qual estem parlant Contes du temps passé anava explícitament dedicat a la princesa Elisabeth-Charlotte d’Orléans). Així, va transformar aquell heroi masculí en un jove príncep solter i sense compromís, cosa que li permetia justificar, fins a cert punt,  les relacions adúlteres que durant força temps aquest mantingué amb la princesa.

Però aquest canvi esborrava del relat la presència de l’esposa legítima, la qual exercia el paper de personatge femení oposat al de la princesa. Això va obligar Perrault  a inventar una reina mare i una bona excusa per crear un enfrontament amb la princesa centenària. Llavors, va atorgar a la reina mare una espantosa mengera, semblant a la dels ogres, que li permetia acarar-se als seus nets i a la seva bella i centenària mare mitjançant el mètode del devorament. Amb la creació d’aquest antagonisme entre la reina mare i l’amant i els fills del seu fill, l’acadèmic francès aconseguia salvar la tensió de l’argument i, al mateix temps, complir les lleis més elementals de tot relat que ha de tenir, com sabem, un inici, un nus i un desenllaç. A més a més, això li permetia arribar al final presentant la mort de la reina-ogre com l’única sortida possible, com a conseqüència del seu innoble procedir. Així, el nou matrimoni i la seva fillada podia regnar pels segles dels segles.

Les vicissituds d’un text decapitat

La Bella dorment dels germans Grimm és, sens dubte, la versió més coneguda d’aquesta rondalla. Però la difusió d’aquest relat decapitat, protagonitzat per la  princesa que es desperta del seu son centenari gràcies al bes d’un príncep, ha comptat amb la inestimable col·laboració de Walt Disney que, a mitjans del segle XX, en va fer una pel·lícula de dibuixos animats. 

Això no obstant, va ser el mateix Charles Perrault el qui va posar les bases perquè aquest argument arribés al nostre coneixement convenientment escapçat. Emportat per un comprensible afany de complaure el seu públic,  l’acadèmic va convertir el rei en príncep i, amb la finalitat de no tacar la reial reputació del personatge, el va convertir en solter.  Però tot seguit s’adonà que amb aquella transformació eliminava el conflicte que enfrontava l’amant a l’esposa legítima. I llavors, va introduir com a  personatge una reina mare a la qual va haver d’atorgar una natura d’ogressa i així poder entrar en conflicte amb la princesa,. A més a més, va cometre l’error de no introduir aquest personatge fins ben entrada la segona meitat del relat, tot i que damunt seu requeia tot el pes de les seqüències finals de la rondalla. 

Epíleg: del passat , del present i del futur d’aquesta rondalla

Les rondalles són productes verbals imaginaris, però, a més a més, ens arriben carregades  de símbols. Com els còdols en els llits dels rius, dins els arguments de les rondalles s’hi van dipositant a poc a poquet, paraula rere paraula, fragments de les maneres de pensar i de fer de les diferents èpoques que les han fet possibles. Però no és pas menys cert que, tal com el riu és empès pel corrent, també les rondalles es mouen i canvien segons els temps. Els diversos grups humans que les han anat explicant hi ha anat deixant la seva empremta. I en aquest incessant anar i venir, les rondalles han incorporat un munt de coses, al mateix temps que n’han anat perdent.

Les dues novel·les del segle XIV, veritables antecessores literàries del que més endavant seria la rondalla de La Bella dorment, tenen per protagonista una princesa convertida en mare soltera a causa de les relacions extra maritals que mantenia amb un cavaller. Era una manera fer totalment estesa i acceptada a l’època.

Basile, a mitjans de segle XVII, publica, entre d’altres, la rondalla de Sole, Luna e Talia en la qual es fa referència a les amors il·lícites  del rei i la princesa centenària sense provocar gaire escàndols al seu voltant. Aquesta manera de fer no devia ser gaire xocant per l’època i el context.

I l’argument de La Bella dorment no n’és pas cap excepció.

D’arrel social i contextual foren també les raons que van moure a Perrault a introduir les modificacions que coneixem, amb una princesa seduïda per un príncep solter i sense compromís.

Ulteriorment, el guió, decapitat a partir del segle XIX i difós en la seva versió curta pels germans Grimm, ens ofereix un argument que fineix amb un cast i únic  petó entre els protagonistes i passa de puntetes per damunt de les conseqüències d’una relació amorosa, unes seqüeles que, com hem pogut veure, havien estat acceptades amb tota naturalitat per lectors i oients d’altres temps i indrets.

Ja en ple segle XX, la versió cinematogràfica de Walt Disney es basa en el conegut guió dels germans Grimm, configurat el segle passat.

I què passarà amb aquesta rondalla i la seva protagonista al segle XXI? Cap a on evolucionarà? Potser no sofrirà cap canvi! Llavors quedarà demostrat que la gent d’aquest temps ja no està interessada en la rondalla de La Bella dorment i, per tant, no s’hi sedimentaran fragments del pensament i de les nostres maneres de fer i pensar.