LA GUINEU I LES CABRES (3)

Vet aquí que compare corb observava amb enveja des de la branca d’un arbre estant unes cabres que gaudien de l’herba fresca i novella de la primavera.

-Mengeu, cabretes, mengeu! Com més us alimenteu més bons seran els vostres formatges elaborats amb la vostra llet!

Comare guineu jeia ben esterrecada damunt la soca d’un arbre car la gana que dies ha li regirava els budells li havia manllevat totes les seves forces. Mentre es delia contemplant les cabres que pasturaven pels prats no es pogué estar d’exclamar:

-Alimenteu-vos bé, filletes, que ja veurem després si en treu millor partit de les vostres menjades!

I esbossant una mitja rialleta, estirà tots els membres del seu cos i lentament però amb passa segura es dirigí cap on solien fer estada els altres animals. De segur que en portava una de cap, la murrierota de la guineu!

-Voleu saber-ne una de grossa? Misser Corb es dedica a robar formatges de cabra! Malhaja el lladregot!- i acabava dient la guineu a qui se l’escoltava- Passa-ho!

És clar que mentre xerrava la malifeta del corb, la molt múrria es guardava molt i molt de dir que, comptat i debatut, qui s’havia cruspit aquella deliciosa menja havia estat ella.

La nova que havia anat a xerrar aquella boca molla de la guineu s’anà escampant de boca a orella, de boca orella fins a arribar a oïdes de les cabres les quals, en assabentar-se’n, en tingueren un gran disgust.

-Proposo que aturem la producció de llet! -s’aventurà a dir una cabra a les seves companyes-. D’aquesta manera, com que ja no serà possible produir més formatges, ni el corb ni ningú no ens en podrà robar.

El raonament va convèncer. La prova és que a partir d’aquell moment no hauríeu pogut trobar cap cabra, però és que ni una, disposada a produir una sola gota de llet. Abans preferien ser conegudes com a Col·lectiu de Cabres de la Poca Llet!

La decisió de les cabres corregué de boca en boca fins que va arribar a orelles de la guineu. L’astuta bèstia se n’alegrà molt i molt però lluny de fer-ne pública demostració, decidí fer-se  trobadissa amb les cabres i les saludà tot dient-los:

-Bon dia, missenyores.

-A poc a poc, comare guineu!- li respongueren les cabres irritades pels fets i excitades per les decisions preses darrerament pel seu col·lectiu- estalvieu-vos les formalitats: des d’ara ens diem CCPL, és a dir Col.lectiu de Cabres de la Poca Llet.

-I això? És que potser us en passa alguna?- digué la guineu, prenent un posat que qualsevol hauria dit que, realment, estava a la figuera.

-Que no esteu al dia dels nostres fets?- s’apressaren a preguntar-li les cabres.

-Com voleu que m’assabenti de res, jo que visc apartada de tot i de tothom…-contestà la guineu, fent-se la desmenjada.

-Doncs us innovem que nosaltres les cabres, des d’ara CCPL, ens hem declarat en vaga.

-Redimontri, si que aneu fortes!

-Per força, comare, per força. Hem estat víctimes d’un robatori i no volem que es torni a produir cap fet semblant. És per això que ens hem vist obligades a prendre aquesta mesura.

-Però missenyores, això és una bajanada!- exclamà la guineu amb estudiada vehemència.

D’entrada es feu un gran silenci. Les cabres se sentiren molt ofeses car no podien pensar què algú considerés que la seva vaga, la més gran mesura de força jamai posada en marxa per un col·lectiu pacífic i bonhomiós com el seu, pogués ser considerada una bajanada.

-Una bajanada, dieu, comare?- repetiren els animalons, per estar segurs que ho havien entès bé.

-Em sap greu, missenyores però això he dit i així ho penso- digué la guineu mentre, pilleta com era, se li escapava el riure per sota el nas-. I si em permeteu un consell, en lloc de negar-vos a produir llet més us valdria procurar-vos la protecció d’algú.

Les cabres s’havien quedat amb la boca badada. Era tan gran la seva sorpresa que no podien sinó mirar-se les unes a les altres amb un posat desolat que feia angúnia de veure. En canvi, la múrria de la guineu s’ho passava la mar de bé. Era tan fàcil entabanar un ramat de cabres!

-Vet aquí la meva paraula de guineu: si accepteu la meva protecció, ni el corb ni ningú no us podran cap mal.

I va ser tan convincent la guineu, es va explicar amb tanta claredat que, finalment, les cabres acceptaren posar-se sota la seva protecció.

Així fou com, a conseqüència d’aquella decisió, les cabres reprengueren la seva producció de llet protegides, això sí, per comare guineu. I, de bell nou, es reinicià l’elaboració de formatges i per tota la contrada es va estendre aquella oloreta que enamorava.

I tant i tant es va arribar a expandir aquella flaire que  va arribar fins on era el corb. I tan bon punt l’ensuma, l’animal es recorda de com aquella mateixa olor, en altre temps, l’havia fet arrencar el vol amb tota prestesa. Però també recorda que no en va poder tastar ni una mala engruna d’aquell formatge tan ben robat, i tot per culpa de la guineu.

Llavors, el corb, per mor que no li torni a passar el mateix, decideix fer una inspecció per tal d’assegurar-se que la seva astuta contrincant no corre ni per aquí ni per allà. La realitza a fons i amb tanta cura i diligència que inverteix una bona picossada de temps. Però, convençut com està de que la feina ben feta no té fronteres, el corb es dirigeix amb la consciència tranquil·la i l’ànim satisfet cap a l’indret on els formatges han estat exposats al sol per acabar d’assecar-se.

Prestament, amb uns quans cops d’ala el corb ja és allà, a tocar dels formatges. Ai, que no sap quin triar…S’apropa, s’acosta. Ja hi és! Ja endevina les rodones siluetes dels formatges! Ja les pot abastar!

-Ai, que potser trio aquest d’aquí, ai, que potser és millor aquell d’allà….

La guineu, el vigila des de fa una bon estona. Ella no té mai pressa, espera el moment adequat.

I, quan el corb procedeix a realitzar les darreres maniobres per a un bon aterratge, just llavors…la guineu es tira un pet. Un enorme pet. Un immens pet. Un pet comparable a les explosions atòmiques. Però això no és tot: aquell és un pet terriblement pudent. Un pet que desprèn una pudor immensa, indescriptible, incontrolable.

I heu de saber i entendre que la fetor d’aquell pet és tan gran que el corb no pot gairebé respirar; i heu d’entendre i saber que la seva densitat és de tal que fa impossible qualsevol intent de prendre aire. Conclusió: aquests dos fets posen el corb molt, molt a punt de dinyar-la, molt a prop de perdre de vida, l’apropen perillosament a la mort.

-És clar -reflexiona el corb- he passat tanta estona assegurant-me que la guineu no seria per aquí per tal de frustrar els meus plans, que el formatge s’ha fet vell, la llet s’ha passat, i tot plegat s’ha tornat pudent. Ara bé! –es consola el corb- Sort que abans de menjar-me el formatge se m’ha acudit olorar-lo-. I s’allunya d’allí tot d’una. Mentre va volant no es pot estar de reflexionar:

-Ja m’ho deia la meva mare qui no es consola és perquè no vol!

 

Les cabres es riuen de la guineu

Quan la guineu va voler cobrar pel favor que havia fet a les cabres defensant-les del corb…

El tracte que ella proposava era que li haurien de donar un formatge cada vegada que ella tindria gana. No estava disposada a passar-ne més!

Elles li van respondre que la seva llet no estava en le seu millor moment, s’havien constituït feia poc en el Col·lectiu de les Cabres de la Poca Llet (CCPL) i la producció de formatges no passava pel seu millor moment. Tot i així, la guineu va exigir el pagament del favor.

Les cabres van anar a demanar auxili a compare corb.

Un bon dia la guineu va poder sentir l’olor dels formatges. En acostar-se al lloc on s’estenia una filera de formatges va veure les cabres com mortes per terra i compare corb sobrevolant-les.

La guineu, creguda que les cabres eren ben mortes, va abandonar el formatges per mor que fossin elaborats amb llet en mal estat.

Així que va girar cua, les cabres es van posar dretes i elles i el corb es van felicitar per la bona fi de l’aventura.