La Maria explica contes
Quan la Maria explica contes sap que fa un acte literari. I ni ella ni ningú, i avui més que mai, gosaria posar en dubte la importància de la literatura. No en va aquesta denominació rima amb cultura, reflexiona.
Però explicar contes és, també, per a ella un acte de comunicació i perquè ho sigui de debò calen tres premisses::
- un conte per ser contat,
- una boca que l’expliqui
- unes orelles que se l’escolti
El conte
Mentre la Maria explica rondalles, contes d’autor, antics o contemporanis a en Joan, s’han fet amics o, com a mínim, companys de fatigues, de vivències. Sense gairebé adonar-se’n, la Maria i en Joan s’han convertit en amos i senyors d’un be immaterial, que viu dins la seva imaginació i, que, com a molt, podran palpar si es troba dins d’un llibre. I, malgrat tot, o potser precisament per això, en Joan i la Maria se senten immensament rics, com si estiguessin en possessió d’un gran tresor!
La Maria té set raons per seguir explicant contes a en Joan:
- Perquè són molt capaços de captar-li l’atenció.
- Perquè li procuren evasió a través de la imaginació, l’experiència, l’emoció.
- Perquè li estimulen la fantasia, de les paraules en Joan en fa imatges mentals.
- Perquè li desenvolupen l’intel·lecte, oferint-li codis i símbols per desentrellar.
- Perquè l’ajuden a clarificar els sentiments, permetent la identificació amb accions i personatges.
- Perquè el seu ús reiterat motiva a en Joan a buscar significats.
- Perquè li fan companyia.
Aquestes són les mateixes raons que té en Joan per seguir escoltant contes, tot i que ell no en sigui gaire conscient.
La boca
La boca de la Maria no es limita a explicar contes a en Joan. També li canturreja moixaines, juga amb ell a dir endevinalles i entrebancallengües, mimologismes i onomatopeies, dites i refranys, cantarelles i jocs de falda. Mentre la Maria dóna a conèixer a en Joan tot aquest patrimoni, practica un acte de generositat immensa, fa ús i alhora difon una riquesa d’expressió verbal i simbòlica que resulta imprescindible per a la construcció de l’imaginari d’en Joan i el del col·lectiu. Les boques que, com la de la Maria, expliquen, canten, xerren, s’esgargamellen per seguir fent possible l’existència de l’homo narrans, han tingut des de sempre un paper primordial a l’hora de nodrir el fons fantasiós de l’infant i del gran, privilegi que ara comparteix amb el cinema, la televisió, el vídeo.
Les orelles
Les orelles d’en Joan es beneficien de la immensa font de plaer que significa rebre allò que la Maria li comunica. Tanmateix, a les orelles d’en Joan els agrada jugar al “potser sí, potser no” que és el mateix que dir que tant aviat escolten, com no. I quan ho fan, no sempre paren atenció seguint la mateixa pauta: tant poden deixar-se dur pel que diu el conte, com per la manera com el diu la Maria. Ell no sap que, des de sempre, escoltar ha estat el mitjà privilegiat a través del qual els infants com ell i també les persones grans com la Maria han pres contacte amb la llengua literària. Contràriament al que es pugui creure i pensar, quan en Joan escolta està immers en una tasca enorme: per un costat intenta captar el ritme de la parla de la Maria però també es deixa portar per la cadència de la melodia que produeix la seva veu. Per l’altre, dedica grans esforços a crear una imatge mental per cada paraula o conjunt de paraules que procedents de l’argument la seva oïda va captant. Per fer-ho, usa les ja existents en el seu “magatzem”, però també en crea de noves. Degut a això, de vegades en Joan es cansa d’escoltar a mig conte, o bé té ganes de moure’s, o s’adorm amb el renou de les paraules per companyes.
Com explicar contes, avui?
Aquesta és una pregunta que sovint es fa la Maria, sobre tot quan explica contes de tradició oral (molts dels quals coneix gràcies als llibres, tot s’ha de dir). Ha de ser fidel a l’original? Pot recrear el model inicial? En el cas d’introduir canvis, quins han de ser?
Inquieta i curiosa com és, la Maria es documenta.
Fullejant la col·lecció francesa titulada Quand deux fables se rencontrent [1] descobreix que el conte del llibre de Calila e Dimna,[2] del segle III, El religioso que vertió la miel y la manteca sobre su cabeza, i la faula de La lletera que el francès Jean de La Fontaine va compondre en el segle XVII són un mateix relat, el darrer actualitza el primer.
També ha deduït que H.C. Andersen devia conèixer allò que Patronio explica al Conde Lucanor i que es titula De lo que contesció a un rey con los burladores que fizieron paño.[3] quan va escriure el cèlebre conte de El vestit nou de l’emperador. Però el danès, amb el seu art va aconseguir actualitzar el conte fent d’un infant el veritable heroi de la narració ; una manera digna del seu segle XIX, època en que la infància començava a deixar de ser considerada una època de pas necessària tan sols per arribar a l’adultesa.
De manera intuïtiva, la Maria creu, doncs, que igual que teoritzen els folkloristes dels nostres dies, no existeix un “saber” popular immutable, petrificat i a punt sempre d’extingir-se, sinó més aviat una sèrie de processos de caràcter comunicatiu, com els que intervenen en qualsevol relació humana i per tant subjectes a les mateixes lleis evolutives.[4]
Qui explica contes avui?
La Maria no és de les que es deixa arrossegar pels laments que adverteixen de la deserció de pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, veïns i padrins, germans grans, parents propers. Ella, juntament amb molts altres, constata una revifalla de les ganes d’explicar contes i sap que si es donés el cas que els infants com en Joan no en sentissin a casa seva –per dinar, per sopar, per dormir, per viatjar -, podrien acudir a indrets com biblioteques (avui més nombroses i acollidores que mai), casals i centres cívics, a més de festes majors i de carrer, on una colla de gent que sota denominacions com ara narradors, explicacontes (neologisme que ella prefereix mil vegades al de contacontes), animadors a la lectura, xerraires compulsius, etc. els regalarien les orelles amb més o menys traça i manya. És clar que no oblida els nombrosos mestres d’escola que, creguts de la importància de la narració oral, s’escarrassen per fer que els contes tinguin la presència que es mereixen.
Però a la Maria no se li escapa que, actualment, no tan sols és la gent menuda la qui pot omplir-se les orelles de relats. Hi ha contes per a tots els gustos i per a totes les edats i el seu cultiu es troba arreu, des de bars a teatres de petit format, i s’ofereixen als interessats en forma de cicles, de festivals, de maratons, de concursos i trobades.
La Maria ho té clar: l’expansió del fet narratiu és, avui, un fet imparable. Mai com ara hi havia hagut tanta inquietud per formar-se, tant d’interès per enriquir i augmentar el patrimoni, per conèìxer les més variades formes d’explicar. Pedagogs, actors, clowns, escriptors, músics, gent del món de l’art i de la cultura estan posant el seu gra de sorra en el desenvolupament d’aquest art antic i nou a la vegada.
Bibliografia
Llibres
Primeres literatures. Llegir abans de saber llegir
Barcelona: Pirene – La Galera, 1998
Articles
A los Cuentos de antaño
A: CLIJ 99, noviembre 1997, p.24 – 33
Retrat de Charles Perrault amb els Contes du temps passé al fons
A: Faristol 29, desembre 1997, p.15 – 21
La bella dorment: itinerari d’una rondalla més que centenària
A: Revista Fundació Gran Teatre del Liceu, temporada 1999-2002
Homo narrans
A: Revista n, 3, solstici d’hivern 2001
Revistes
Tantágora, revista dedicada a la narración oral, al cuento, a los narradores. Edita: Tantágora
Revista N. Edita Associació de Narradores i Narradors (veure pàgina web
Pàgines web
www.naocat.com
ANIN www.anincat.org
Relats per ampliar el repertori a l’hora de convidar a escoltar
Per a públic menut
33 Contes
Barcelona: Rosa Sensat, Col.lecció Temes d’Infància n. 3/4
(Contes de tradició oral i contes d’autor, procedents d’arreu; són per llegir-los primer l’adult i després explicar-los als menuts)
El Tatano
A: Cavall Fort
(Contes d’autor molt propers als jocs de falda i a la rima poètica, són per recitar mentre es diuen o es llegeixen; van acompanyats d’il.lustracions per ensenyar)
Barrila de titella
Barcelona: Rosa Sensat, Col.lecció Temes d’Infància n. 316
(Contes de tradició oral i contes d’autor, procedents d’arreu; són per representar en titelles
De quan les bèsties van començar a parlar
Barcelona: La Galera, 2001
(Conte de tradició oral adaptat per a representar en teatre)
Per a públic més gran o juvenil
Col.leccions
El Sac (23 v.)
Barcelona: La Galera
(Col.lecció dirigida per Teresa Duran i Roser Ros; conté relats d’arreu versionats per Caterina Valriu, Miquel Desclot, Gabriel Janer Manila, Pep Coll, Teresa Duran, Roser Ros; il.lustrats a tot color per Joma, Pep Montserrat, Arnal Ballester. Miquel Calatayud; Asun Balzola, Jesús Gabán; organitzats en línies temàtiques: gegants, nap bufs; fades, bruixes, dracs, gegants, diables)
Xerrameca de xerraires (18 v.)
Barcelona: Onda
(Col.lecció dirigida per Teresa Duran i Roser Ros; conté relats d’arreu versionats per les dues directores; il.lustrats a tot color per Montse Ginesta, Arnal Ballester, Fina Rifà, Marta Balaguer, Paula Reznicková, Irene Bordoy, Joma, Noelle Granger, Francesc Infante, Lluïsa Jover, Francesc Rovira i Jordi Bulbena; organitzats en línies temàtiques: rondalles, contarelles, llegendes, creences)
Contes de tots colors (8 v,)
Barcelona: Espasa Calpe/Rosa Sensat
(Col.lecció dirigida per
Inongo-vi-makomé i Roser Ros; conté relats procedents de la tradició oral de
l’Àfrica negra, el Magrib, Japó, Amèrica llatina, el poble romanó i l’Europa mediterrània
versionats per narradors originaris però que viuen entre nosaltres:
Inongo-vi-makomé, Badia Bouia, Minoru Shiraishi; Martha Escudero i Alexander
Hernández, Sebastián Porras i Roser Ros; organtizats en línies temàtiques:
contes d’animals, contes d’encantaments, contes dels orígens, contes d’enginys
i altres trampes.
[1] Quand deux fables se rencontrent cuenta con dos títluos “La laitière et le dévot” y “Le berger et le chacal (Paris, 1997).
[2] Es tracta d’una col·lecció de contes formats per cinc llibres , o “tranta” escrita 300 anys d.C. És un conjunt de faules d’animals, apòlegs, exemples que havíen de servir de regles de conducta destinat a reis i príncips.
[3] El conte Lucanor va ser escrit en el segle XIV per l’Infante Don Juan Manuel.(Escalona 1282 – 1348), nebot d’Alfons X el Savi. Es tracta d’una novel.la que utilitza narracions anteriors ja existents en la tradició oriental. Va ser concebut com un manual per a instruir joves prínceps.
[4] ORTÍ, A, SAMPERE, A Leyendas urbanas en España, Barcelona: Martínez Roca, 2000, p.. 21.