La noia i el llop

(Conte de tradició oral que ocupa el lloc 333 del Catàleg Internacional ATU, escrit seguint els passos d’Yvonne Verdier)

Una noia acaba l’estada a la casa que l’ha tinguda una temporada aprenent de cosir sota el mestratge d’una dona, bona coneixedora de les arts de l’agulla i que li haurà proporcionat els coneixements bàsics per exercir algunes de les tasques domèstiques. De tornada a casa, la noia es troba el llop que li demana on va i quin camí prendrà. Ella l’indica que va a casa de l’àvia i pel que fa la camí triarà el de les agulles de cap (símbol de que encara se sent nena i té ganes de jugar); davant de la seva resposta, el llop pren el camí de les agulles de cosir (símbol de les feines que tota dona adulta havia d’assumir en el si de les societats tradicionals)[i] ja que per a ell l’important és anar a casa de la vella per haver-la a ella i després la noia. Quan l’animal arriba a la casa cuita a menjar-se l’estadant però té cura de reservar una part de la seva carn, de la seva sang i fins i tot dels ossos. Fet això, la bèstia es fica dins del llit fent-se passar per la vella. Arriba la noia i entra a la casa i com que ve amb gana l’àvia/llop li proposa de coure i menjar allò que li ha reservat. Mentre la noia cuina, un ocellet li xerra la procedència d’aquells aliments, però ella no li’n fa cap cas i s’ho menja tot sense sospitar res. Després de l’àpat li ve la son pròpia de la digestió i, amb tota naturalitat l’àvia/llop la convida a ficar-se dins el seu llit. La noia es va desprenent de totes les peces de roba i per consell de l’àvia/llop les llença totes al foc.  Quan finalment el llop l’abraça amb la intenció de menjar-se-la, ella se’n desempallega amb l’excusa que té pipí. El llop, desconcertat per aquella sortida inesperada, la deixa anar a fer les necessitat a fora la casa, com era costum a les societats rurals, però abans li lliga un cordill al peu per impedir que fugi. Tanmateix, la noia aconsegueix deslligar-se i s’escapa. Arriba al riu i troba unes bugaderes que feinejaven per allà i que sense cap pregunta, a la vista de l’estat de la noia, l’ajuden a creuar a l’altra banda. Quan poc després arriba el llop, són les mateixes bugaderes les qui el conviden a passar el riu, però quan aquest és al mig del corrent deixen anar el llençol i l’animal es precipita aigua avall. Finalment, la noia arriba a casa de la seva mare i davant de les preguntes de la dona, ella respon: tot bé, m’he menjat l’àvia i he dormit amb el llop.

El resultat és una història de dones que explica el pas de noia a dona jove, a l’adultesa i, posteriorment, a la vellesa, en el transcurs de la qual, el llop no és més que l’element que permet fer aquest passatge. Observi’s la total absència de nom propi de la protagonista (el de Petit Chaperon Rouge li va ser atorgat per Charles Perrault), com també de la inexistència del llenyataire que sí apareix a la versió dels germans Grimm. L’important aquí és la presència de les dones i el seu rol: la cosidora que acull la protagonista amb l’objectiu de fer-ne una experta en costura; l’àvia, representat de la vellesa que té com a única missió marxar d’aquest món per deixar pas a altres generacions més joves; la mare destinada a ocupar el lloc que deixarà vacant l’àvia amb la seva desaparició; la noia que ja comença a estar preparada per assolir la maternitat, segurament després de la desaparició de l’àvia de qui ha s’ha  empeltat en l’acte d’engolir-ne una part i, posteriorment,  haver entaulat relació amb el llop i haver estat a punt de compartir-hi jaç (l’animal podria representar l’element masculí que farà possible la procreació); les bugaderes que, com les parques, tenen a les seves mans el fil de la vida, i que amb el seu comportament tenen l’enorme poder de facilitat el pas cap a la vida (cosa que fan amb la noia) o enviar a la mort (tal com ocorre amb el llop).

Cada relat, cada rondalla és una construcció basada en una selecció motius o seqüències que reflecteixen la manera de pensar de la comunitat que se’n serveix, la ideologia de qui l’explica, i també de qui el col·lecta. I pot derivar en relats diversificats, donant peu a diferents versions. Això explica que els rols dels personatges dels contes no són immutables, ans al contrari, segueixen els usos i els costums del context socio-cultural que els ha fet néixer i per això són susceptibles d’evolucionar, de transformar-se, sempre que l’explicació (escrita, oral o visual) de les seves aventures continuïn essent útils i interessants per als membres de la  comunitat, oferint-los dosis de distracció, d’evasió, de somieig, d’ensenyaments morals, de pautes culturals, etc.

El conte de la noia i el llop, altrament conegut com a Caputxeta Vermella sembla haver interessat moltes comunitats en èpoques i contextos ben diversos; hi ha proves suficients que demostren que l’interès per l’aventura d’aquesta nena no decau, ans al contrari, segueix donant peu a més versions que evolucionen segons els gustos i interessos d’autors, editors, lectors i oients actuals.