La tarda fa olor de crispeta
La tarda fa olor de crispeta i perfuma
el vestíbul del cine. Un cop d’ull a les fotos
de la cartellera i quatre crèdits -director,
quadre d’actors, argument-, ens tens prou per triar
la pel·li. No tens pressa i fas cua mentre
et mires la mossa que tens davant i penses
que tan se te’n fum del programa que fan. T’hi acostes.
A la pell duu enganxada l’olor de moresc i el jersei
li és curt, amb prou feines li tapa melic
i panxa. Ara que seieu de costat, ni tu saps
què vols, què busques. Li ofereixes blanc mannà i
ella, somrient, hi fica la mà. Un gest senzill
que t’aviva el desig de poder grapejar
aquell cos tot just ullat. Tot fa olor de crispeta.
