LA VENJANÇA DE LA GUINEU (2)
Vet aquí que comare guineu, bo i atrapada com estava al bell mig de Madama la Lluna, no parava de barrinar. Hi havia dues coses que la preocupaven especialment: una era trobar la manera d’abandonar aquell lloc; l’altra era com venjar-se de compare corb.
Per tal d’alliberar-se de la primera de les seves cabòries, aplicà un dels seus principis de vida preferits: a l’hora d’actuar és preferible no tenir pressa. Per ventura n’havia tingut en aquella ocasió memorable en que es va cruspir el formatge prenent-li del bec de compare corb? Què millor que donar temps al temps?
Car en efecte, tot ve que arriba. Com per exemple, que Madama la Lluna es posi de cara a llevant i comenci a entrar en quart minvant. Quin descans sentí la guineu en comprovar que només amb un lleuger saltironet ja es trobava altre cop en terra ferma! Ella que és més aviat feble i de coratge molt escadusser, si convenia qui sap lo que els entrebancs d’aquella mena se li resolguessin per la via fàcil i sempre en benefici propi.
Resolta aquella cabòria, ara li calia anar per la segona. No cal dir com n’estava de fastiguejada perquè el corb l’havia ensarronada d’aquella manera tan tonta, fent-li creure que la lluna era un formatge. Però allò que més la molestava era que l’ocellàs havia anat per tot arreu explicant als quatre vents de quina manera més fàcil s’havia rigut d’ella. I no estava disposada que un animal com ell, conegut arreu per la seva astúcia i la seva murrieria, veiés arruïnada la seva carrera per culpa d’un ocell tan poc agraciat i tan babau com era el corb.
Que era poc agraciat es coneixia tan bon punt hom li posava els ulls al damunt. I per descobrir que era babau només calia fer-se explicar allò que succeí quan Apol·lo el va enviar a buscar aigua. Perquè heu de saber i entendre i entendre i saber que, en aquella ocasió, el molt panoli del corb, va preferir deixar-se endur per la seva golafreria enlloc d’acomplir l’encàrrec del déu, cosa que l’hauria omplert de bona fama. Tot plegat va passar que, mentre volava i volava en busca de l’aigua, una figuera se li va creuar pel camí i ell, llaminer de figues com era, va preferir esperar sota l’arbre fins que la fruita madurés i s’oblidà d’anar a buscar l’aigua.
Així doncs, la guineu creia que tenia prou motius per a fer-ne una de grossa i convertir el corb, de nou, en víctima de la seva murrieria. I a fe que ho faria! I per tal de no errar-la, no tenia cap pressa.
Tan bon punt la lluna va arribar a la seva fase més decreixent i va aconseguir aquell aspecte de tallada de meló que podem veure des de la terra estant, la guineu se n’anà a trobar compare corb que feia estada damunt de la branca d’una figuera.
La guineu li etzibà una salutació del tot indelicada:
-Què, compare corb, que potser esteu esperant que madurin les figues?
Però el corb no li’n feu cabal. Tenia motius més que suficients per estar de bon humor, per tant, ell també li dedicà un compliment ple de referències iròniques:
-I vos, comare guineu, ja vàreu poder degustar el formatge que us vaig oferir fa cosa de mig mes?
Davant d’allò, la guineu va contestar, fent-se la desmenjada:
-Tan bo fou aquell formatge com gustosa és la tallada de meló que tot just anava a passar-me entre les dents.
-Meló haveu dit, comare?- feu el corb que en sentir el nom d’aquella fruita (que per a ell era una de les menges més exquisides que al món hi hagi) per poc no cau figuera avall, car ja es creia sentir com li baixava per la gargamella.
-Sí, sí, meló del bo, compare-. I mentre deia això, la molt múrria de la guineu no feia sinó llepar-se els bigotis una vegada i una altra. I el corb que ho veia, sentia com també tota la seva boca es feia aigua.
-I no em podríeu dir com fer-ho per aconseguir-ne una com la vostra, de tallada de meló?- preguntà el corb que només de parlar-ne ja tenia mengera.
-Això sí que serà difícil, compare corb- feu la múrria de la guineu, prenent un posat tot compungit-. De tanta gana que tenien les meves germanes se m’han cruspit tot el meló i només m’han deixat una tallada. Però- afegí, fent-se la generosa-, estic disposada a compartir el poc que em queda amb vos, compare corb.
Davant dels bons sentiments que semblava tenir la guineu, el corb començà a notar que un cert rau-rau li ballava per la panxa per haver-se mostrat tan malagradós amb ella.
Però la guineu va tornar a prendre la paraula:
-Veureu, compare corb, la cosa anirà de la següent manera: quan vos haureu tancat els ulls, jo tiraré enlaire la tallada de meló. Llavors comptaré fins a deu i el primer que l’encalci, ben seva serà. Fet?
-Fet!- contestà el corb segur com estava de que gràcies a les seves ales seria el primer en caçar al vol la tan desitjada tallada de meló. I consti que fins ara, encara no l’havia ni vista. Però el desig que sentia li havia ennuvolat l’enteniment i a més a més, ell era confiat de mena i no es malfiava de res ni de ningú.
Compare corb tancà els ulls.
Comare guineu feu semblant de tirar la tallada enlaire i després va començar a comptar:
a la una el sol i la lluna
a les dues peres crues
a les tres o tot o res
a les quatre segar i batre
a les cinc tot ho tinc
a les sis el cavall gris
a les set el miquelet
a les vuit un bon bescuit
a les nou el dinar es cou
a les deu ja dinareu!
Llavors, deixà que el corb enfoqués la direcció de Madama la Lluna, cosa que feu l’ocellot, que no es descuidà de volar duent el bec ben obert per tal de caçar la tallada.
Però com que de meló no en va trobar ni rastre, car no era tal sinó Madama la Lluna en quart minvant, l’única cosa que pogué caçar el corb amb el bec, fou una colossal i tremebunda patacada.
I llavors, la guineu, orgullosa de la seva astúcia es digué a ella mateixa que havia obrat bé car qui vol viure de tot s’ha de riure.
Mentrestant, el corb tot i haver estat enganyat per segona vegada per la guineu, no se’n volia fer mala sang, es digué a sí mateix per consolar-se:
-Pensa, si reps sotragades, a les penes, punyalades.