L’ELIXIR DEL SOL. NOVEL.LETA EN 9 CAPÍTOLS
Capítol I. On es parla d’un rei molt poderós que busca virrei
Una vegada hi haiva un rei molt poderós. Tenia tant de tot, que ni ell mateix sabia amb exactitud quins eren els seus bens. La seva corona reunia tantes terres i tan allunyades que en seu regne no es ponia mai el sol.
– Quan Nord enllà es fa de nit, Sud ençà tot just comença el dia – exclamaven amb ràbia alguns dels reis del seu temps.
– Doncs, quan el sol va a ponent per un costat de les seves terres, ja s’endevina el sol llevant per l’altra banda dels territoris que li pertanyen – es lamentaven altres reials personatges, morts d’enveja.
Però posseir tantes coses i governar moltes terres, com li succeïa al rei d’aquesta història, no és pas bufar i fer ampolles.Com es pot regnar damunt unes terres si te’n separen quilòmetres i quilòmetres i per arribar-hi has de creuar tot un mar? Com es poden fer acomplir les lleis? Com es pot saber si tot marxa com cal? Doncs, després de molt cavil.lar, el rei (amb l’ajut inestimable dels seus consellers, tot s’ha de dir) va decidir anomenar uns representants seus per tal que s’ocupessin d’administrar els territoris on ell no podia arribar. Aquestes persones van prendre el nom de Virreis i es comprometien a que tot allò que emprendrien ho farien en nom del seu rei, ja que actuaven com a legitims representants seus.
En certa ocasió, el rei necessitava un virrei per governar les terres anomenades de l’Imperi del Sol. I aixi que va trobar l’home que mes li convenia, el va enviar cap aquells territoris remots. L’escollit es va prendre aquell encàrrec molt seriosament i així que va arribar al seu nou destí, es va disposar a viatjar per les contrades que havia d’administrar, a fi que d’adquirir un major coneixement sobre les terres i els seus habitants. En el transcurs dels seus viatges va veure i aprendre moltes coses que el van instruir eficaçment per dur a terme la seva missió.
Capítol II. On s’explica l’origen mític del còndor
Un dia que vagava per algun indret remot, va tenir noticia d’una dona amb fama de ser una bona narradora i que solia explicar contes i llegendes els capvespres al pati de casa seva. Multitud de gent s’hi aplegava i el Virrei, intrigat, no va voler faltar a la cita.
– Temps era temps, una terrible tempesta d’aigua acompanyada de trons i llamps i pedregada es va endur el món que existia abans del que hi ha ara. Les aigües dels cels i de les terres es varen tornar a ajuntar, com en l’època en que el Caos campava arreu. Del cel baixaven llengües de foc que es precipitaven cap a la terra, engolint tot allò que trobaven al seu pas, i mataven totes les coses que tenien vida..D’aquesta feta varen morir tots els homes. Per la seva banda, els animals provaven de fugir al capdamunt de les muntanyes. Malgrat els seus esforços, ni un no es va poder escapar de la mort . De les aus de curta volada no en va quedar cap, unes van caure fulminades pels vapors que desprenia la terra, unes altres, abatudes pel cansament i la fam, van anar perdent les poques forces que els quedaven fins que es morien.
A mesura que la dona desgranava el seu relat, la gent se sentia posseída per les seves paraules, que els arribaven carregades d’una estranya força. Mentre el Virrei tractava d’imaginar-se l’estat en què es devia trobar la terra i el cel, el relat seguia el seu curs:
-…Tan sols una au va poder mantenir el seu vol durant quaranta dies i quaranta nits.. Era el còndor. Tots el coneixeu aquest animal soberg, de plomes negres com l’atjabetja, amb el cap ungit per una diadema, que tè el coll recobert per un finíssim plomissol, el qual, en arribar a la gargamella, s’espesseeix notablement fins a formar un collar també de color negre.
El public va asserntir afirmativament, En canvi, el Virrei va repassar mentalment l’aspecte que tenien els còndors que ell havia vist algunes vegades i li va semblar que les explicacions de la dona no coincidien del tot amb la realitat. Pero no va tenir temps d’encaparrar-se pels desajustos que contenia aquella descripció. El renou d’aquella veu femenina que s’explicava de manera clara i convincent el va dur a escoltar de nou:
…Després de tot aquell terrabastall, va venir un nou món, en el qual només hi havia un còndor, car la força del seu vol li havia permès subsistir i formar part del nou ordre – prosseguia la narradora, atenta al curs del seu relat i a l’impacte de les seves paraules damunt els oients –. Després de molts dies i tantes altres nits sense poder tastar l’aigua, el còndor necessitava calmar la seva set. Va apropar-se al riu per abeurar-s’hi, pero per prudència, va ficar primer la punta de les seves ales dins el corrent. Les aigües, que bullien a causa de les trubulències de la tempesta que havia tingut lloc no ha gaire, li van socarrar la part inferior de les plomes. I des d’aleshores ençà ell, i tots els còndors que l’han succeït, tenen les puntes de les ales blanquinoses.
“Ara sí que les explicacions de la dona coïncideixen del tot amb la imatge dels còndors que jo he pogut contemplar amb els meus propis ulls”, va pensar el Virrei i no es va poder estar d’exclamar en veu alta:
– Vet aquí perquè les ales d’aquesta au son blanques per la punta!
Al seu voltant ningu no es va immutar. Tots seguien pendents del fil de la narració, enduts per la vehemencia d’aquella veu:
-…Va passar un munt de temps i el còndor, amb les ales ribetejades de blanc, va poder veure que amb l’adveniment d’aquells nous temps les coses havien canviat. Va presenciar el naixement d’espècies animals mai vistes fins aleshores. I un nou ordre es va establir. Tots els animals, nouvinguts com eren, van coincidir a reconèixer que el còndor, molt més antic que no pas ells, era superior a tots. Havia nascut el mite.
– I aquesta superioritat tothom la hi reconeix encara! – va cridar el Virrei que amb el poc temps que duia per aquelles terres ja s’havia pogut adonar de la importància que tenia aquesta au mitica per a la gent d’aquestes terres. Tots els altres callaven i la dona el va localizar amb la mirada i els seus ulls es van trobar per un moment. Ell va quedar mut Ella va aprofitar per seguir. S’apropava el final del seu relat i res ni ningu li impediria de dir-lo:
-…Degut a aquesta superioritat, el còndor tragina en el seu pap la Pedra Blanquinosa Portadora del Passat i del Futur. I aquesta pedra té poders màgics
Mentre tothom escoltava el transcurs del relat sense sorprendre´s de res, el Virrei es va quedar d’una peça. Mai ningu no n’hi havia parlat d’aquella pedra! I quina devia ser la seva funció? El nostre home va obtenir resposta de llavis de la narradora que tot seguit va aclarir, com si li hagués endevinat el pensament:
-. Quan el còndor tria un animal per menjar-se’l, s’apropa cap a ell tot volant, l’encercla i, després, llença la Pedra Blanquinosa. Llavors, la víctima, enduta per una estranya força, es dirigeix obedientment cap a l’indret on ha anat a parar l’objecte, disposat a deixar-se menjar per la gran au mítica.
La descoberta de totes aquelles coses anava deixant el Virrei cada cop més astorat. Amb prou feiens si podia seguir el ritme impertorbable de la narradora:
– Quan el còndor vola, se sent un tamborineig que prové de les pedres del seu pap. I aquest soroll ens informa de la direcció que pren el vol de l’au i ens indica cap a on hem de dirigir-nos si el volem encalçar. Perquè nosaltres, els homes, som els únics d’entre tots els éssers vius d’aquest nou món que hem gosat perseguir a mort aquest gran ocell. Però, amb tot, mai no l’hem poguda haver, la pedra màgica.
I després de dir aquelles paraules, la dona va beure un llarguíssim glop d’aigua car la gargamella se li havia assecat de tant parlar i va donar per acabada la sessió.
Sentir aquella llegenda va agradar molt al Virrei, únic oient estranger que hi havia en tot l’auditori. Aixi va ser com es va acostumar a fer escapades al pati de la casa d’aquella dona de llavis de la qual havia sentit per primera vegada l’orígen mític del còndor. Aixo el va convertir en un oient assidu, cosa que li va permetre conèixer relats de tota mena i també li va facilitar poder sentir, moltes altres vegades, els fets llegendaris que tant l’havien trasbalsat.
Amb el temps, el Virrei va fer construir un bonic i espaiós aucellari als jardins del Palau on residia. Entre mig de les moltes aus que s’hi varen encabir, s’hi comptava un magnífic exemplar de còndor. Al Virrei li plaïa molt passar estones ocupant-se del mític ocell i no escatimava mitjans perque la seva captivitat dins l’aucellari fos el més confortable possible. I semblava que l’ocell li ho agraïa, ja que rebia les innombrables visites del Virrei amb veritables mostres d’alegria.
Capítol III. On es parla del retorn del Virrei a la seva ciutat natal
Per les cròniques d’aquell temps sabem que el Virrei va desenvopular les tasques per a les quals havia estat escollit amb prudència i saviesa. I això, juntament amb el seu bon natural, el va convertir en un representant reial molt estimat pels seus súbdits i col.laboradors Però el temps no passa en va i, després de molts anys d’ocupar el càrrec, el Virrei, que s’anava fent vell, tenia un únic desig: tornar a la ciutat que l’havia vist néixer.
Tan gran era aquella obstinació que fins i tot amenaçava de trastocar-li el seny. Els seus propis consellers i col.laboradors temien que si no posaven fi a aquesta situació, el Virrei es tornaria boig de debó. I no varen deixar perdre cap ocasió per fer-li saber que el mllor seria que emprengués el camí de retorn a casa. Si ho feia ara, assenyalaren, seria recordat per la seva manera de fer justa i assenyada tot al llarg de les terres de l’Imperi del Sol. Aquell consell no va desagradar el vell Virrei i ben aviat va començar a organitzar els preparatius per iniciar una nova vida en un vell indret, la seva ciutat natal.
Però el nostre home no es volia pas endur totes les coses que havia anat acumulant durant la seva llarga estada a l’Imperi del Sol. En aquells temps, viatjar era molt incòmode i el bon Virrei no volia haver-se de preocupar, a més a més, per la sort d’un equipatge que prometia ser molt voluminós. A més, volia agrair a la gent amb qui havia col.laborat més estretament els moments compartits, repartint -los els seus béns materials.
També la dona que durant tantes vetllades l’havia encaterinat amb les seves rondalles i les seves llegendes va ser cridada a palau. El Virrei la volia distingir fent-la dipositària del seu estimat còndor. Ja que ella li havia fet conèixer l’origen mític d’aquella au, era just que se’l quedés. Quan la dona va rebre el còndor de mans del Virrei, va decdir deixar-lo en llibertat. I el Virrei no s’hi va voler oposar ja que, ara, ella n’era la seva única mestressa.
En iniciar el vol cap a la seva emancipació, el còndor va deixar caure una de les seves plomes que suaument es va dipositar prop de la dona que li havia retornat la llibertat. Ella la va recollir i la va partir en dos trossos, tot dient al Virrei:
– Preneu aquest tros de ploma, que jo conservaré l’altre. Si mai un de nosaltres es troba en un mal pas només li caldrà passar la mà pel seu damunt tres vegades i llavors apareixerà el còndor disposat a resoldre allò que convingui – i encara va afegir – Tot allò que li succeirà a l’amo d’una de les parts de la ploma, serà conegut per l’altre, el qual acudirà tot d’una a prestar el seu ajut.
El Virrei va prometre que guardaria el tros de ploma i que mai no oblidaria aquelles paraules. I un cop va haver acabat de repartir tots els seus béns, aquell home bondadós es va acomiadar de tothom i va marxar cap a la seva ciutat natal on va començar una nova vida.
Una de les primeres decisions que va prendre en arribar, va ser buscar-se una dona que se l’estimés de bon de veres per a poder-s’hi casar. La recerca no va durar gaire, car ben aviat en va trobar una, xamosa i fina com poques i de bellesa discreta, que el va acceptar tal com era, vell però bonhomiós. L’enllaç es va celebrar ben aviat i la parella va inciar la seva vida en comú amb ganes de conviure en pau i armonia.
Es van instal.lar en un palau nou de trinca, que van fer construir segons els cànons de la moda de l’època. Cada any, aixi que les primeres calors de l’estiu es deixaven sentir i la vida a ciutat es feia impossible, es traslladaven a la torre que s’havien fet bastir en un indret més fresc. L’estil de l’habitatge evocava el de les construccions que el Virrei havia conegut i habitat en les terres de l’Imperi del Sol. Justament, va ser en una de les sales d’aquesta torre on el Virrei va voler col.locar la part de la ploma del còndor que li havia pertocat.
A partir d’aleshores, el Virrei i la seva esposa, que ben aviat fou coneguda amb el nom de la Virreina, passaven els hiverns a palau i, quan arribaven les primeres calors, feien cap a la torre que d’estiueig.
Capítol IV. On se sap que no tot són flors i violes a cal Virrei
Al cap d’un cert temps de dur una existència regalada, un fet inesperat va venir a torbar la tranquilitat dels Virreis. La Virreina, aquella dona que es mostrava tothora alegre i xamosa, que sempre havia estat més aviat grassoneta i plena de vida, va començar a perdre el color que tan sovint il.luminava les seves galtes i a decandir-se com un lliri sense aigua.
El Virrei que, no cal dir, s’estimava molt la seva dona, no va plànyer diners ni mitjans per tal de fer venir al costat de la malalta els millors metges amb l’encàrrec d’esbrinar quin era el mal que l’afectava i quin fóra el millor remei per combatre la malaltia que, sens dutbe s’havia instal.lat al seu cos i li apagava els ánims.
Durant una colla de dies, la delegació de doctors van examinar la dona i la van sotmetre a tota classe de proves. Però tot i que es tracava del bo i millor de la professió, cap d’ells no va ser capaç de dir de quina mena era el mal que tenia. L’única cosa que van ser capaços de dir va ser que la Virreina no estava allò que se’n diu pròpiament malalta, no. Més aviat, el que l’afectava era un no sé què, un ves què tinc. Ara bé, fos malaltia o no, una cosa era certa: si ningú no hi posava remei, d’aquí a no gaire no se’n cantaria mai més ni gall ni gallina, de la senyora Virreina. El Virrei estava desesperat i d’allò més emmurriat. I qui, sinó els metges, podien mirar de trobar una solució per a l’enigma que afectava la salut de la seva esposa?
El metges van recomanar al matrimoni que fes llargues estades a la torre d’estiueig. De segur que la senyora se sentiria millor fora vila i, d’altra banda, el senyor Virrei podria templar-hi els nervis.. Però aquell canvi d’aires no va servir per a res, ni cap dels dos va millorar.
El Virrei, que encara no havia perdut l’esperança, va cridar de nou els metges a consultes. I llavors va ser quan un d’ells, que no havia parlat gaire en les reunions anteriors, va anomenar un remei que, a seu entendre, era l’únic capaç de guarir la Virreina.
– És clar! – van exclamar tots a una – L’Elixir del Sol!.
Si no s’hi havien referit abans, es va excusar el metge que n’havia parlat en primer lloc, era perquè era un remei que no es podia comprar a la farmàcia, ni l’apotecari més experimentat el podria fer, degut a la difícultat per aconseguir els seus ingredients. Per fer-se’n una idea, els quatre components provenien exclusivament del sol: una gota de suor, una gota de sang, una llàgrima i, per últim, un raig dels seus.
El Virrei, en veure que els metges no tenien ni idea del lloc on es podia trobar tot allò, va decidir espavilar-se pel seu compte. Poser, si feia unes crides, podria convèncer algun jove arriscat perquè sortís en busca dels preuats ingredients. Així doncs, va enviar els seus missatgers arreu amb el següent missatge:
Es fa saber i es posa en coneixement de tothom que:
es busca gent jove disposada a anar a buscar els ingredients necessaris per fer l’Elixir del Sol, remei que és urgeix en gran manera per guarir l’extranya malura que afecta la Senyora Virreina.
No cal dir que qui ho aconsegueixi tindrà una bona recompensa.
Més de deu joves varen respondre a la crida i embarcar-se a l’aventura. Però així que demanaven on s’havien de dirigir per acomplir l’encàrrec, i altres detalls sobre l’expedició, ningú no els en sabia donar ni pista ni resposta. Això va fer que tots els candidats renunciessin a marxar i també a la recompensa promesa pel Virrei.
Capítol V. On hi ha qui, malgrat tot, es disposa a fer camí
Varen caldre moltes crides per trobar algú prou valent i, alhora, prou esbojarrat, que acceptés d’anar a la recerca dels quatre ingredients. Però qui busca troba, i això és el que li va succeir al Virrei. Un dia, de bon matí, se li van presentar set vailets, tots xicots i tots germans. Tan poc varen trigar a posar-se d’acord un i altres que, en arribar el vespre d’aquella mateixa jornada, ja tots set estaven a punt marxa. A l’hora d’acomiadar-se, els nois varen reiterar al Virrei que farien tots els possibles per tal d’aconseguir el que s’esperava d’ells, és a dir, per tornar amb els productes que farien possible l’obtenció del preuat elixir. El Virrei estava d’allò més esperançat.
I tal dit, tal fet. Ja en teniu els set germans sortint a córrer món.
Després de set dies i set nits de caminar sense rumb, els va sortir al pas un home que amb una sola mà acabava de desarrelar una colla d’arbres ferms de debó. Als set germans se’ls van obrir set pams de boca. Amb un personatge així per company res ni ningú no els podria fer por! Així, el més petit de tots, li va adreçar aquestes paraules:
– Quina mena d’home sou, que arrenqueu els arbres com si fossin naps?
– Des de quan a la menudalla li es permès d’interpel.lar als gegatons com jo?
– Els menuts som de mena tafaners i també un xic tossuts, o sigui que ja ho sabeu, no deixaré de preguntar fins que no obtingui resposta: quina mena d’home sou?
– Ja t’ho he dit, nap-buf! Sóc de mena gegantona i el meu nom és Arrencapins, satisfet?
– I tant que si! Però digueu-me senyor Arrencapins, que no us agradaria fer camí plegats, amb els meus germans i amb mi?
– Doncs, ara que ho dius, sí que m’avindria a tenir-vos per companyons. Fet i fet, ja començava a estar tip d’anar sol. Ça com llà, on estaré millor sinó al vostre costat?
I així fou com, sense més enraonies, la colla va seguir el seu camí. I ja n’eren vuit.
Camina que caminaràs, al cap de poc, varen topar de nassos amb un home que també tenia quelcom d’extraordinari i és que, era tanta la seva força que amb un cop d’espatlla en tenia prou per apartar una muntanya. Així que el veuen, als set germans se’ls obren els set parells d’ulls com si fossin set parells de taronges.
– On s’és vist un prodigi com aquest! – van exclamar tots alhora.
– Bon home – li va dir el més petit de tots -, que us faria res de dir-nos qui sou i com us dieu?
– Des que tinc ús de raó que tothom em té per un gran forçut, tant, que tothom m’anomena Regiramuntanyes
– Si tanta força teniu i tanta manya us doneu a l’hora d’enretirar muntanyes, què us impedeix formar part de la nostra colla? Amb el vostre ajut podrém véncer molts obstacles! Què hi dieu?.
– Doncs…que com que no tinc res més a fer i ningú no m’espera enlloc, no veig perquè no us hauria de fer cas.
La colla va seguir caminant a bon pas. I ja n’eren nou.
Encara no havien fet quatre passes, varen notar com tot el cel s’ennuvolava, mentre un desgavell de núvols molt negres i molt espessos tot ho cobria i es feia una gran foscor. I, tot d’una, es va poder veure un home al cim d’una muntanya que entre bufada i bufada, feia marxar a tot córrer els núvols que s’havien concentrat en aquelles alçades. Aquest cop, la sorpresa fou tan gran que a cadascun dels set germans els cresqué el nas set pams. La bufera que me’n gastava aquell homenet, que, si hem de ser sincers, no aixecava dos pams de terra, els havia deixat meravellats. Quan el més menut encara no havia tingut temps de badar boca per interpel.lar l’amo d’aquella bufera tan sensacional, ja me’n teniu el propi Bufim Bufaina – que així es deia el personatge – que els surt a l’encontre tot oferint-los els seus serveis.
– Bufim Bufaina, per servir-vos! – els va dir per tota salutació.
– Aquí els meus sis germans i jo, i uns companys nous de trinca – va respondre el més menut mentre anava dient els noms dels nouvinguts. Aquests, contents de formar part del grup, varen inclinar el cap així que es van sentir al.ludits.
– Xoqueu-la! – va fer en Bufim Bufaina oferint la seva mà als nou integrants d’aquell grup insòlit. I tots varen encaixar, de més gran a més petit.
I ja n’eren deu, que ja són colla!
Deu que durant dies i més dies, nits i més nits, es varen fer un tip de pujar muntanyes, de baixar valls, de creuar boscos, d’atravessar erms i de passar gana i de patir de fred i tota mena de calamitats. Fins que un dia van trobar un hortet…
– Lloat sia déu! – van exclamar tots sense excepció. -. Potser ara podrem treure el ventre de penes!
Dit i fet. Tots deu varen entrar a l’hort i allà on hi havia alguna cosa per menjar hi anaven clavant la dent i ja no le’n treien fins que s’ho havien cruspit tot Ben aviat aquell tros de terra, que fins feia ben poc era florit de verdures que feia goig de veure i olorar, s’assemblava força a un camp de batalla que és una altra manera de dir que no l’hi va quedar ni flor ni fulla, ni fruita ni arrel.
El més petit de tots, que tot i ser el més curt de talla no es quedava enrera a l’hora de menjar, va anar de dret a una col disposat a cruspir-se-la tota sencera. Però així que la va prendre pel tronc per arrencar-la
… zzzuuuiiiiiiiittt!!! zzzuuuiiiiiiiittt!!! zzzuuuiiiiiiiittt!!!
la col es posa a créixer, créixer i créixer, amunt, amunt, cap al sol de pet. I amb la crescuda es van endur, amunt, amunt, el vailet que l’havia tocada.
Capítol VI. On es parla de la trobada amb el Sol
Un cop a dalt, al vailet li va ser del tot impossible saber què era allò que li feia més nosa, si la claror o la calor. Però tot té una explicació: havia anat a parar a la casa del Sol i per tant, era ben normal que allà dalt hi fes una calor que desfeia les pedres i una claror que et deixava els ulls en blanc.
L’amo d’aquella casa, el Sol, en adonar-se que tenia visita va rebre el vailet calurosament – no ho sabia pas fer d’una altra manera, és clar! – i li va preguntar què el portava per casa seva.
– Sóc ací, Il.lustre Senyor, perquè sense saber ni com va ni com costa una col m’ha portat a les vostres portes, cosa que em va de primera perquè potser allò que estic buscant, vos m’ho podreu oferir en un obrir i tancar d’ulls.
– Vejam què cosa serà això que has de menester – va fer el Sol amablement, car, no rebia visitants amb molta assiduïtat i, per tant, volia fer un bon paper.
– Doncs veureu, Il.lustríssim Senyor: voldria, si no és molt demanar, una gota de la vostra suor.
– Ui, ui, ui, fill meu. Això no és pas tan senzill com sembla. Doncs has de saber i entendre i entendre i saber que aquí on em tens, jo no faig ni feina ni tasca en aquest món, només hi sóc per il.luminar. És a dir, jo no en gasto de suor.
En sentir aquella resposta , el vailet es va quedar tot preocupat. “Si que comencem bé!” va pensar per dins. Però abans de donar-se per vençut i veient l’amabilitat amb què el tractava aquell astre tan il.lustre, li va fer una altra demanda:
– Bé, no us hi amoïneu, senyor Sol, que si de suor no en gasteu, almenys una goteta de sang, sí que me la podríeu dar.
– Doncs això tampoc podrà ser, fill meu, tampoc – va haver de respondre el Sol, tot contristat, ja que la seva voluntat hauria estat complaure el vailet -. Jo no estic aquí per prendre mal, tan sols ofereixo a aquells qui la volen la meva claror i la meva escalfor.
– Si que estem ben arreglats! – va exclamar el xicot que ja començava a veure que allò de trobar els ingredients per fer el remei que hauria de curar la Virreina, no seria pas bufar i fer ampolles, que diguéssim -. Potser més val que me’n torni per allà on he vingut, perquè tal com veig que van les coses, tampoc em podreu concedir la cosa que ara us volia sol.licitar.
– I quina és, si es pot saber? – va preguntar el Sol tot xafarder.
– Oh! només es tractava d’aconseguir una llàgrima…
– Mala sort, vailet! Bé prou que es nota que no saps amb qui te les heus! Que no saps que a mi no em disgusta ni m’alegra res? I essent així, quina altra cosa em podria fer saltar les llàgrimes?
– Ves! Ja em direu què hi pinto jo aquí dalt i sense res! Me’n torno cap avall que m’esperen els meus! Adéu siau i gràcies, malgrat tot!
I dient això el minyó va saltar a coll-i-bè de la col i li va tocar el tronxo amb els peus, i llavors aquella verdura fantàstica va començar a enxiquir-se, a enxiquir-se amb un zzzuuuiiiiiiiittt!!! per aquí i un zzzuuuiiiiiiiittt!!! per allà, ben aviat va ser a baix.
Els sis vailets es van alegrar d’allò més del retorn de son germà i, en veure´l sà i estalvi, l’Arrencapins, en Regiramuntanyes i en Bufim-bufaina van sentir una gran satisfacció. Però tan bon punt el nou vingut va abandonar la col i els va explicar el resultat de les converses que acabava de mantenir amb el Sol, llavors pla si es van disgustar! Però el desànim els va durar tan sols uns moments ja que, tot d’una, els va sorprendre una visita inesperada: el Sol era allà al seu costat i els estava dient quelcom:
– Veureu, nois. No acostumo a rebre gaires visites jo, allà dalt. Per això, quan aquest vailet tan eixerit m’ha vingut a veure – va explicar el Sol mentre assenyalava el més petit de la colla –, m’he quedat tot preocupat perquè no he pogut ajudar-lo en res del que m’ha vingut a demanar. Així és que, tan bon punt ha marxat, he decidit parlar amb tots vosaltres per veure si hi puc fer alguna cosa.
El primer de reaccionar va ser l’Arrencapins:
– Si accepteu la meva invitació, oh Sol, podrien anar a arrencar pins plegats.
– No en parlem més – va respondre aquest. Estava disposat a fer tots els possibles per ajudar aquella colla i no s’ho va fer dir dues vegades.
Així que es varen posar a la feina, el Sol va començar a suar – no hi tenia gens de traça a dur pins amunt i avall. I així va ser com aquell joc entre el Sol i l’Arrencapins els va permetre obtenir el primer dels ingredients que buscaven.
Ple d’entusiasme pel bon resultat obtingut, l’Arrencapins es va dirigir a en Regiramuntanyes i el va convidar a reptar al Sol.
Llavors, el forçut va dir al Sol i tots ho varen sentir:
– Amic, si veniu amb mi a regirar alguna muntanya procuraré esclafar–vos un dit amb una pedra, amb tots els respectes. A veure si us surt sang i podem afegir amb èxit un altre ingredient a la llista.
– Això no m’ha passat mai encara, però estic disposat a provar-ho per tal d’ajudar-vos.
I tal dit, tal fet, per indicació d’en Regiramuntanyes va intentar remoure’n una però però va fer un moviment tan desmanyotat que se li va encastar dit a sota. L’incident es va produir amb tant d’encert – el company de les muntanyes era tot un artista! -, que el Sol es fa fer una ferida de la qual en va sortir una gota de sang. Ara ja tenien el segon ingredient.
Llavors va arribar el torn d’en Bufim-Bufaina que, és clar, no es volia quedar enrera.
– Amic Sol, si fóssiu tan amable de situar-vos en aquest indret… – va fer indicant-li el lloc.
Quan l’astre començava a caminar cap a la direcció indicada, en Bufim-Bufaina va engegar una bufada de les seves que ben aviat va aixecar un vent i una polseguera que déu n’hi do!. El pobre Sol, encertat de ple per aquell temporal intempestiu, encara no havia tingut temps de tancar els ulls que ja llagrimejava com un beneit.
Els deu companys i també el Sol estaven contents com unes pasqües perquè ara ja tenien tres dels ingredients.
Tan sols els quedava aconseguir el darrer.
– Si ens volguéssiu dar un dels vostres raigs, ja podríem donar per enllestida la nostra feina – va concloure el més petit de la colla que no podia amagar la seva enorme satisfacció.
– Ai, fills meus, això que em demaneu ara és del tot, del tot impossible – respongué el Sol i aquest cop el seu posat i la seva veu denotaven que la seva preocupació anava de bon de veres -. Fa molt de temps que no sóc amo dels meus raigs. Els vaig cedir a l’inca Tupac-Amaru i al seu poble
Tot i que la decepció s’havia pintat a la cara de tots, encara hi va haver algú de la colla que va aventurar-se a dir:
– Bé, si no hi teniu inconvenient i ens ho permeteu, voldríem saber on viuen aquest Tupac-Amaru i la seva gent. Almenys així podrem anar a demanar-los un dels vostres raigs que, segons dieu, els pertanyen des de fa un cert temps.
– Tot el que us puc dir és que Tupac-Amaru i la seva gent viuen a les terres anomenades de l’Imperi del Sol – i havent dit això, es va acomiadar d’ells -. Aneu-hi en bona hora i que la sort us acompanyi.
En quedar-se sols, els deu amics estaven una mica preocupats perquè, segons el que els havia dit el Sol, els esperava de nou un llarg camí ple d’incerteses i perills. Però, assenyats com eren, varen decidir que abans d’emprendre viatge cap a les terres de l’Imperi del Sol en busca de l’ingredient que els faltava, passarien per casa el Virrei per a deixar els que ja posseïen.
Capítol VII. On apareix un company de viatge mític
El Virrei es trobava a la torre vetllant en tot moment per la salut de la seva esposa que com més anava més es debilitava. Així és que cap allà varen encaminar els seus passos els deu expedicionaris. I mentre esperaven la compareixença de l’amo de la casa, al més petit de tots li va cridar l’atenció un tros de ploma d’au que hi havia a la cambra on els havien conduït.
Era d’un color negre intens amb una franja de color blanc a la vora. El vailet no en va tenir prou de mirar-se-la i, xafarder com era, va passar la mà pel damunt del borrissol de la superfície. Dessota la pols que el temps hi havia acumulat va descobrir un tacte suaument vellutat que va acariciar una i una altra vegada fins a tres.
I llavors es va produir un estrany prodigi: per la finestra oberta de la sala va entrar un magnífic còndor, negre com l’’atzabetja, i abans que ningú gosés badar boca es va dirigir al més petit de la colla tot demanant-li en què el podia servir.
No havia passat ni un moment, quan el Virrei va arribar a la sala, i tot d’una va reconèixer aquell magnífic còndor. Era el seu company, l’au mítica d’aquelles terres que en altres temps ell havia governat. Podeu pensar quina va ser la seva alegria en veure’l! Era tan gran l’emoció que sentia en aquells moments que al pobre home no li sortia ni un fil de veu, ni tampoc es va adonar del tros de ploma que estava en mans del més petit dels set germans. En canvi, el minyó, refet tot d’una de l’ensurt d’aquella sobtada aparició, de seguida va demanar al còndor:
– Porta’m a les terres de l’Imperi del Sol on viu l’Inca Tupac-Amaru – i li ho va demanar amb una veu tan plena d’autoritat i amb un posat tan decidit que el còndor es va disposar a portar-l’hi tot seguit.
I abans que els de la colla li haguessin explicat al Virrei com havia començat tot i ell hagués tingut temps de fer-los partíceps del significat de la ploma, el còndor ja estava a punt de deixar els passatgers a l’indret que li havia estat indicat. Sí, sí, heu sentit bé, he dit passatgers. Perquè no varen ser un sinó dos els qui viatjaren per l’aire cap a les terres de l’Imperi del Sol.
El primer havia estat, és cert, el minyó de qui tots tenim notícia, però durant el viatge varen recollir la narradora coneguda també de tots, que s’havia posat al corrent de tot allò gràcies a la part de la ploma de còndor que conservava.
Un cop a terra, el minyó, atrafegat com estava per l’objectiu que l’havia dut allà, va sentir que la dona li deia:
– Sé que estàs buscant un raig de sol. Però només podràs aconseguir-lo si pots demostrar que n’ets digne.
– I com ho puc saber jo, això? – va fer intranquil, el noi.
– Vine’m aquí, minyó i escolta bé: Has de saber i entendre i entendre i saber que…
Capítol VIII. On es dóna a conèixer el Temple del Sol
El minyó estava desconcertat. Ell no s’havia embarcat en aquell viatge per acabar escoltant una història de la vora del foc! Per molt que la qui la hi expliqués hagués compartit amb ell l’aventura de volar damunt un còndor. Però la dona va seguir desgranant com si res els següents fets:
– …fa molt de temps set tribus poblaven aquestes terres. El cap d’una d’elles, la dels inques, era Tupac-Amaru. Durant el seu mandat el comportament de la seva gent fou tan just, valent i honrat, que el Sol els va concedir els seus raigs…
– Sí, i des d’aleshores ença el Sol ja no pot disposar-ne! – va interrompre el minyó , impacient. Ell ja s’ho coneixia tot allò!
-…i el seu resplendor era tan intens que encegava tots els qui s’hi acostaven – va continuar dient la dona, mentre amb la mirada convidava el vailet a callar.
El minyó va obeir l’ordre però no es va poder estar de fer un gest afirmatiu amb el cap. Ell coneixia per pròpia experiència com era de forta la claror del Sol!
– Des que es van convertir en amos d’aquell tresor, els inques estaven inquiets per por que els seus veïns no els el prenguessin. Fins que varen decidir guardar-lo sota terra. I varen anomenar aquell indret Temple de Sol. Però ben aviat, les sis tribus restants varen declarar la guerra als inques, car ells també volien tenir aquell tresor. I quan el Sol va veure tot que el succeïa, va amenaçar els inques de Tupac-Amaru que si les set tribus que poblaven aquelles terres no aturaven ben aviat les seves baralles, ell mateix els prendria el que els havia donat i no els ho tornaria fins que el respecte i la bona companyonia tornés a regnar entre ells.
– I què va passar? – va demanar el minyó que començava a interessar-se vivament per tot allò. Fins i tot es va asseure a terra per poder-ne seguir millor el fil.
– Que Tupac-Amaru va voler demostrar al Sol que ell i les sis tribus restants eren capaços de conviure en pau i seguir gaudint del preuat tresor– va contestar la dona –. I després de set dies d’intenses reflexions, va convocar els caps dels sis pobles que havien declarat la guerra a la seva gent i els va adreçar les següents paraules: “Que parlin aquells que neguin que el Sol va distingir el meu poble atorgant-li els seus raigs”. I ningú no va parlar. “Que parlin aquells que neguin que és de justícia que el tresor reposi a les terres de la nostra demarcació”. I tampoc ningú va parlar. “Que parlin aquells que considerin que potser la meva gent i jo mateix hem comès un error impedint que qualsevol persona – sense distinció de poble o tribu – es pugui acostar al tresor i, si convé, gaudir-ne”. I tothom va parlar car ningú no aprovava allò que havien fet els inques.
La narradora va fer una pausa que el minyó va aprofitar per desentumir les cames. També ell se sentia reconfortat: pensant que si qualsevol podia acostar-se al tresor potser no que no li seria tan difícil com semblava això d’accedir al lloc on es guardaven els raigs i aconseguir-ne una part.
– Però l’inca Tupac-Amaru encara no havia acabat de fer ús de la paraula:. “Que parlin aquells que neguin que el Sol va premiar el capteniment honrat i valent del meu poble.” I ningú no va parlar “Que parlin aquells que considerin que només els valents i honrats haurien de ser dignes d’apropar-se al tresor i disposar-ne sense cap altre límit que el que és dictat pel seu propi judici”. I aquí els sis caps varen parlar tots alhora donant la raó a Tupac-Amaru. “Que parlin aquells que se sentin capacitats per judicar qui és digne de gaudir del tresor”. I cap d’ells no va obrir boca.
– De debó no hi havia ningú que ho pogués fer? – no es va poder estar de dir el minyó.
-. No, fins que Tupac-Amaru va tornar a parlar i ho feu així – va respondre calmosa la dona -: “Que parlin aquells que creguin que caldria formar un consell de savis.” I aquí, tots els caps de les tribus reunides varen interrompre les justes paraules del cap inca amb les seves. I llançaven a l’aire els noms de gent seva que destacaven per la seva saviesa. “Que parlin aquells que creguin que el consell hauria d’estar format per set còndors”. I aquí varen enraonar els que ho aprovaven, i varen callar els qui ho rebutjaven. Però Tupac-Amaru va defensar amb vehemència la seva proposta i, finalment, i va haver acord. Cada tribu triaria un còndor per formar el consell dels set, els quals tindrien la funció de guardar el tresor i la potestat de decidir qui entraria i qui no.
– Ah! – és tot el que va poder articular el minyó que ja es veia jutjat pels set còndors.
– Gràcies a aquella feta, la pau va regnar de nou entre les set tribus. I al cap dels inques Tupac-Amaru, conegut arreu pel seu valor i la seva honradesa, li va ser reconegut el seu gran sentit de la justícia i la seva enorme saviesa. I el Sol no va tenir cap motiu per prendre els seus raigs que van quedar per sempre més dipositats a l’interior del Temple del Sol . – I després d’una pausa per remullar-se els llavis ressecs de tant de parlar, la dona va prosseguir però aquest cop la seva veu va prendre un altre to -. I des d’aleshores ençà, molts han estat els qui han anat cap al Temple del Sol però pocs, molts pocs, han superat el veredicte dels set guardians del tresor.
El minyó va empal.lidir. Que potser ho deia per ell?
– No t’ inquietis – el va tranquil.litzar la dona en veure que al seu company li marxaven els colors de la cara – car tu posseeixes una ploma de còndor, primer requisit que demostra la teva vàlua, almenys per arribar fins aquí – i tot dient-li això li allargava la part de la seva ploma fins que un tros i l’altre es van convertir en un bell exemplar de ploma .
– Jo ja he acabat la meva feina. Ara serà el còndor qui t’ajudarà. Ves cap a ell i fes tot el que et dirà.
I així que va acabar de parlar, la dona va desaparèixer sense que el minyó pogués fer res per impedir-ho. Llavors es va apropar al còndor, que ja l’estava esperant i l’animal li va donar les següents indicacions:
– Mira minyó, ara t’hauràs de presentar davant els set còndors que representen les set tribus que habiten aquestes terres. Si els mostres la meva ploma et deixaran entrar al Temple del Sol. Però pren, també, la pedra Blanquinosa Portadora del Passat i del Futur que tots els còndors portem al pap. En aquesta pedra hi ha gravat el teu comportament en el passat i en el futur. Mostra-la als guardians. I si la pedra els indica que tens un passat i un futur immaculats, ells no t’impediran d’entrar. Un cop allí, actua tal i com et dicti la teva pròpia consciència. Vés, i que la sort t’acompanyi! – i dient això, el còndor va donar una empenta amistosa al minyó per tal d’animar-lo a seguir endavant.
El minyó no les tenia totes, però malgrat tot va presentar-se davant els set còndors els quals, en veure la ploma que duia, li feren franca l’entrada. Llavors es va dirigir cap al que li va semblar ésser el més vell i li va entregar la pedra Blanquinosa Portadora del Passat i del Futur. I la pedra indicava que el minyó era net de cor. Entre altres coses, s’hi podia veure que, en el passat, el seu havia estat del tot satisfactori. I pel que fa al futur…
Un cop dins el Temple del Sol, el minyó va poder contemplar tota l’opulència i l’abundor de les riqueses allí acumulades i va comprovar amb els seus propis ulls la varietat i la quantitat de coses que hi havia allí reunides. Malgrat tot, la presència de tanta riquesa no li va fer oblidar que era allí per prendre just un raig de sol i prou. I amb aquella manera d’obrar va demostrar que havia estat digne d’entrar.
El minyó tenia molta pressa, per tant, es va acomiadar ràpidament dels set còndors guardians i enfilant-se damunt l’au que l’havia dut fins allà, li va pregar que el tornés tan aviat com li fos possible a la torre del Virrei on, si no s’equivocava, tothom ja devia estar passant ànsia.
Va ser un viatge llampec. I també ho va ser l’adéu que es van intercanviar l’au i el seu passatger. I és clar, amb les presses, la pedra blanca es va quedar a la butxaca del minyó. Però el còndor no s’hi va encaparrar gens ni mica ja que estava segur que havia anat a parar en bones mans.
Capítol IX. On tot tornen a ser flors i violes a cal Virrei
No cal dir que els germans van estar d’allò més contents de tornar-se a trobar tots set sans i estalvis.
Per la seva banda, l’Arrencapins, en Regiramuntanyes i en Bufim-Bufaina tampoc no es van quedar curts a l’hora de demostrar la satisfacció que tenien de reveure el seu petit company de fatigues.
I el Virrei va tenir una doble alegria: d’una banda, l’alegrava enormement el retorn del vailet portant el raig de sol; de l’altra, estava orgullós com ningú de pensar la inestimable ajuda que els havia proporcionat a tots plegats el seu estimat còndor. Entre uns i altres, finalment, la Virreina es podria guarir!
Com que els diferents ingredients per confeccionar l’Elixir del Sol havien estat dipositats en una capseta, tothom va estar d’acord en què no hi havia cap motiu que impedís obrir-la per tal d’afegir-hi el darrer de tots.
Però al destapar-la, tots varen poder contemplar, meravellats, que la gota de suor s’havia convertit en un diamant; que la gota de sang era, ara, un robí de bo de bo; que la llàgrima era una veritable perla. Oi més: quan el minyó es va treure el raig de sol de la butxaca, tothom va poder veure ben clar que allò era or.
L’Elixir del Sol estava servit!
Meravellats i plens d’esperança, tots varen córrer cap a la Virreina per comprovar amb els seus propis ulls quin efecte li faria. Però quan Missenyora, des del llit estant , va veure la lluïssor de l’elixir tan llargament esperat, tot d’una es va espavilar i era ben bé com si mai no hagués perdut les ganes de viure.
L’alegria del Virrei en veure la Virreina eixerida com un pèsol fou immensa. I va jurar que la seva generositat envers els deu esforçats amics que havien fet possible la curació de la seva dona no coneixeria límits:
En primer lloc va disposar que a l’Arrencapins, a n’en Regiramuntanyes i a n’en Bufim-Bufaina els fossin repartides a parts iguals les terres que ells posseïa als voltants de la seva torre d’estiueig.
A més a més, durant el temps que aquells fidels amics havien estat a la torre esperant que tornés el més menut de la colla, havien conegut unes dames que solien fer estades a la casa i se n’havien enamorat,. Llavors els Virreis es varen comprometre a pagar totes les despeses de cadascun dels casoris.
I tot fou fet tal i com havia estat disposat.
I un cop passades les bodes i amb les festes ben acabades, el Virrei es va disposar a ocupar-se dels set germans. Però…què se n’havia fet dels set germans? Senzillament, havien decidit marxar pel mateix camí que havien arribat. El Virrei estava força descontent de la sobtada desaparició dels set vailets. Havia arribat a estimar-los com si fossin fills seus! Però si ara ja no els tenia allí, no era cosa de lamentar-se, oi? A més a més, la ploma del còndor havia quedat a casa seva amb la qual cosa, si mai tenia necessitat d’ells, sempre podria els podria fer anar a buscar.
Però no cal pas patir pels set vailets. Com que el més petit de tots duia la pedra Blanquinosa Portadora del Passat i del Futur és de suposar que deuria fer bon ús de la seva virtut màgica, cosa que deuria permetre aconseguir una bona feina per a ell i per a tots els seus.
I vet aquí
que mig món diu que sí
i mig món diu que no:
aneu a saber qui té raó.
