LES TRIFULGUES DE MAB I OBERÓ
Il·lustració d’Agustí Ros
- Tothom, al bosc, fa els preparatius per l’arribada del Solstici d’Estiu
A finals de primavera la vida bull a dins del bosc. Éssers remenudois, fades amb corones de lligabosc i llentiscle, follets trapelles i nans de llargues barbes estan ocupats: arreglen els violers, comproven el raig de les fonts, vigilen el grau d’humitat de la molsa, poden les mates i vetllen perquè l’olor del romaní i el fonoll s’escampin arreu.
També els insectes i els animalons més petits aprofiten per renovar-se: canvien de pell, de closca, es repinten les ales, posen al dia el seu vol o el seu trepig, fan neteja de potes i antenes, i s’ocupen d’afilar els agullons.
-I tot això, per què? – em direu.
Pregunteu-ho als habitants del bosc i ells us contestaran a l’uníson:
-Ens estem preparant per l’arribada del Solstici d’Estiu!
I si els torneu a preguntar:
-I què és el Solstici d’Estiu?
Disposeu-vos a sentir les seves explicacions:
-El Solstici d’Estiu és el dia més llarg de l’any.
Però no marxeu, no, us ho prego. Algú surt del Palau de la Clariana de Bosc!
-Oh! M’encanta el Solstici d’Estiu! La seva llum daura totes les coses!
-Uix! Detesto el Solstici d’Estiu! La seva llum no deixa cap lloc al bosc prou fosc per fer una becaina!
-Qui és que rondina per aquí? Però si és el benvolgut Oberó!
-Qui és que em parla així? Si és la meva estimada Mab!
-Per cert, et recordo, Oberó, que d’aquí a pocs dies serà la festa del Solstici d’Estiu. El Sol ens hi ha convidat i no hi podem pas faltar, oi?
-Amb mi no hi comptis, no hi penso pas anar!
-No te’n podràs pas escapar!
-Ja et dic jo que no hi aniré!
Però Mab, que s’ha adonat de la vostra presència, el renya així:
-Enlloc de rondinar més valdria que et presentessis. No veus que tenim visita?
-Oh, disculpeu! Jo sóc el rei Oberó – fa, girant-se tot cofoi, i afegeix – i ella és la reina Mab, la cosa més bonica que hi ha dins del bosc!
-Gràcies, estimat tap de bassa! – fa ella tot saludant..
-Sóc curt de talla, és cert. Però, digueu-me, per què hauria de ser gros o gras si la meva cort està formada per éssers tan menuts com els follets?
-Senyor rei, que us oblideu dels nans, i dels perots! – es queixen aquests.
-Senyor rei, és que ja no us recordeu que també regneu damunt els gnoms, els elfs i els minairons? – reclamen tots ells.
-Si et fessis dir Oberó, ningú no se sentiria ofès!
-Tens raó, estimada Mab. Anomeneu-me Oberó, súbdits meus, i s’acabaran les raons!
-Oberó és el nostre reiet! – exclamen els seus súbdits.
-No hi ha res més cert – certifica Oberó -. Sóc un rei petit sí, però més poderós que ningú.
-Més poderós que ningú???? – pregunten alhora els nans, els perots, els gnoms, els elfs i els minairons.
-Bé, més poderós que ningú si no fos que… – matisa Oberó.
– Si no fos que què? – tornen a preguntar els seus súbdits.
-Si no fos que Mab sempre decideix allò que he de fer – diu Oberó abaixant el cap una mica avergonyit.
-Tenim una reina manaire, sí! – diuen les fades que acaben d’arribar i es disposen a defensar-la.
-La reina Mab és la senyora de totes les fades que vivim al bosc – diu Na Pixallits.
-Ella és la nostra mestressa i està acostumada a manar – afegeix Na Tocanúvols.
-No ho hem dubtat mai! – fan el rei i tots els seus súbdits.
-Es passa el dia donant ordres… – diu Na Malcarada amb to enfadós.
I ara digueu-me, us imaginàveu la vida al bosc d’aquesta manera? Però, què passa, ara? Calleu, calleu, que em sembla que això no s’ha acabat encara.
2. Una reina manaire i un rei rondinaire
Parla Mab. Escoltem-la:
-Estimades fades…
-Quan la reina Mab diu estimades fades ja se sap quina és la seva intenció: Mano i ordeno, obeïu-me, creieu-me. N’estic ben farta! – la interromp la fada Malcarada, rondinant baixet.
Com si hagués sentint ploure, Mab segueix parlant:
-Oberó i jo anirem a la festa del Solstici d’Estiu i, naturalment, estrenarem carruatge. I vosaltres, esclar, us fareu càrrec d’una part de la seva construcció.
Les altres fades prou que ho saben que la seva reina és molt manaire; però, a diferència de Na Malcarada. elles acoten el cap i obeeixen.
-Ves quin remei! – diuen fent un gran sospir.
Ara, Mab es gira cap a Oberó:
-I tu, no penses dir-los res als teus súbdits?
-Per què tanta murga, si el Solstici d’Estiu només dura una estoneta i prou?
-Però si és el dia més llarg de l’any!
-Ui, sí, i per tan poc ens cal un carruatge nou?
-Amic meu, tothom va d’estrena en una ocasió com aquesta! A més, hi haurà mooolts convidats, com ara la reina dels Miralls.
-Oh, sí! La reina dels Miralls que és tan plana que no té ni panxa ni melic!- se’n riu, Oberó.
-Te’n guardaràs ben bé prou de burlar-te’n! – el renya la Reina Mab.
-Saps què et dic? Que no penso saludar-la ni poc ni gens! – diu ell taxatiu.
-Però es pot saber per què?
– És sembla un sac de gemecs. Sempre queixant-se, sempre rondinant:
Ai, no et moguis que m’esquerdo;
ai, no em toquis que em trenco!
-Em sembla que en tens una idea mooolt equivocada!
-Que no! No m’equivoco gens! – protesta Oberó.
-Doncs jo et mano que canviïs d’opinió! – crida Mab, molt empipada.
-N’estic ben fart! – remuga el rei entre dents.
-Deies alguna cosa? – fa la reina.
– Bé, jo…– fa, dissimulant, el rei.
-Prou xerrameques! Digues, quina part del carruatge construiran els teus súbdits?
-El cas és que encara no he dit que hi vulguem participar – diu Oberó, fent-se l’important.
-Doncs, si no hi col·laboreu gens, escamparé arreu que ets un rondinaire i un garrepa – li etziba Mab.
-Ehem, ehem, un moment! – diu Oberó, aclarint-se la veu – D’això…, deixa’m parlar amb els Sis Nans Digodans, a veure què se’ls acut…
-Molt bé! Així m’agrada! – fa Mab – Digue’ls que es posin d’acord amb les meves fades. Elles ja fa un munt de dies que treballen.
I és ben cert. Per fer la carcassa del carruatge, Na Bufanúvols ha demanat a les libèl·lules que li cedeixin les ales que ja no fan servir. Els vidres de les finestres del carruatge els construirà Na Pixallits amb les gotes de la rosada. Pels cortinatges no els cal pas patir, les teles d’aranya que arreplega Na Ballmanetes quedaran la mar de bé!. Na Malcarada no hi voldria participar, però les altres fades li demanen que, almenys, els deixi la seva col·lecció de closques de cargol.
– Però si m’han caigut a terra i se m’han esmicolat totes!
– Millor! Amb els bocins farem la tapisseria del cotxe – diuen totes cinc fades alhora.
-Si és així…- botzina Na Malcarada.
Na Gratacels aplega cuques de llum per l’enllumenat del carruatge. Finalment, Na Tros-de-pa s’ofereix a aportar tot allò que trobin a faltar.
3. Fades i nans es posen a la feina
Si em voleu acompanyar, sabrem de primera mà com reaccionen els Sis Nans Digodans, tots petits i tots germans, davant de l’encàrrec d’Oberó.
I és que ells, que són molt bons jans, accepten tot d’una de col·laborar i trien d’ocupar-se del disseny de les rodes i el motor del carruatge. Però en primer lloc els cal reunir-se i llançar algunes idees.
-Vaja, com qui llança campanes al vol! – dic jo, ficant-me allà on no em demanen.
-Què has dit? – salta el nan més petit de tots.
-Jo? – responc tímidament, per por de ser renyada.
-Sí, tu!
-No ho sé…
-Jo sí que ho sé! – exclama el nan més gran -. Campana, has dit campana! Aquesta és la clau!
I mentre jo tracto d’entendre què passa, els Sis Nans Digodans, tots petits i tots germans surten disparats amb els seus caçapapallones a l’esquena.
Per descobrir les seves intencions, decideixo seguir els seus passos. Si em voleu acompanyar serà millor que no feu soroll!
Primer pas: els Sis Nans Digodans, tots petits i tots germans, es dirigeixen cap a un poble, però no qualsevol; ha de ser un poble amb campanes i campanar.
-Nang! Nang! Nang! Nang! Nang! Nang! Nang! – fa quan són les set.
-Ning! – fa quan és un quart.
-Ning! Nang! – fa quan són dos quarts.
– Ning! Nang! Nong! – fa quan són tres quarts.
-Ning! Nang! Ning! Nong! – fa quan són quatre quarts.
-Nang!Nang! Nang! Nang! Nang! Nang! Nang! Nang! – fa quan són les vuit.
Segon pas: els Sis Nans Digodans, tots petits i tots germans, s’enfilen paret amunt i en un obrir i tancar d’ulls cacen al vol els quatre quarts que ha tocat la campana del campanar!
-Perdó, només serà per una estona! – diuen a tall d’excusa.
Tercer pas: Els Sis Nans Digodans, tots petits i tots germans, se’n tornen al bosc caminant en filera; el primer i el darrer protegeixen els portadors dels quatre quarts d’hora que es convertiran d’aquí a ben poc en les quatre rodes del vehicle.
– Amb unes rodes així – diu un -, el carruatge no necessitarà cap motor.
– Sense tracció animal, sense benzina, sense pedals! Quina meravella!
– Això sí que és un carruatge respectuós amb el medi ambient! – diu un altre nan fent un saltiró i una cap-i-tomba.
El bosc s’ha convertit en un gran obrador: les fades treballen en els darrers detalls; els nans es dediquen amb totes les seves forces a amassar cada quart d’hora fins a donar-los forma de roda.
Per la seva banda, la reina Mab està més feliç que mai. Veu com les seves ordres es compleixen a cor què vols, i que els preparatius per anar a la festa del Solstici d’Estiu van a bon ritme.
4. El rei fa trampes
Heu notat el mateix que jo? Oberó està enfadat amb Mab. Per què l’obliga a anar a la festa del Solstici d’Estiu?
Ja fa molts dies que no fa més que cavil·lar, vol estalviar-se d’anar-hi. Però ja cal que s’espavili. El temps passa i el dia s’acosta a passes de gegant.
Finalment, una nit, després de donar voltes i més voltes se li acut una idea.
– Oh, sí! Serà genial! – exclama Oberó.
Però li cal algú de confiança per dur a terme el seu pla.
– Follet Grillat! – diu cridant al seu ajudant – T’he de confiar un secret!
– El Follet Grillat és tot orelles!
– Cric, cric – corrobora el grill que sempre l’acompanya.
– Doncs bé, Follet Grillat, escolta amb atenció. I tu també grill – i abaixant la veu, Oberó explica el seu pla – xiu, xu xiu; bla, bla, bla….
– El Follet Grillat assegura al seu senyor que tot anirà com ell desitja – confirma el receptor del pla secret -. Què hi dius, tu, grill?
– Cric, cric – fa aquest, que en el seu llenguatge vol dir “rebé”.
Dit i fet. El Follet Grillat espera que es faci fosc per confondre’s amb les ombres de la nit. Llavors, ell i el seu inseparable company s’endinsen al bosc. Grill i follet caminen de puntetes cap a l’indret on el carruatge, ja del tot acabat, espera el dia de l’estrena.
S’hi acosten, s’asseguren que no els veu ningú i, llestament, li prenen una roda.
Però, des de la fosca estant, algú ha seguit amb l’ull atent el seu anar i venir nocturn.
– Hum! El Follet Grillat passejant pel bosc!– exclama Na Malcarada que, aprofitant les ombres de la nit, era al bosc recollint closques de cargol per recomençar la seva col·lecció -. Quina una en deu dur de cap?
El Follet Grillat, que no s’ha adonat de res, tot d’una sent una veueta que l’interpel·la:
– Qui és el grillat que camina pel bosc de nit i de fosc?
– Oh, amic grill, qui ens ha descobert? – pregunta el follet al seu company. De l’ensurt que ha tingut, s’ha entaforat la roda robada dins la gorra –. Deu ser una fada malcarada!
– Com m´has reconegut, Follet Grillat? – respon la interpel·lada, deixant-se veure.
– El Follet Grillat també voldria saber com redimonis se’l pot descobrir tan fàcilment! – respon ell emmurriat.
– Bé, la teva ombra amb el grill al damunt és inconfusible! Es por saber què estàs fent?
– El Follet Grillat està complint una missió molt especial – respon l’interpel·lat, enigmàtic.
– Ah sí? I de què es tracta? – fa ella.
– El Follet Grillat no està autoritzat a parlar-ne – fa ell.
– Doncs escamparé arreu que t’he vist fent coses inconfessables – fa ella.
– El Follet Grillat prefereix confiar allò que estava fent a una sola fada, encara que sigui malcarada…
– Ep!, una mica de respecte! – salta ella.
-…que no pas que tothom ho sàpiga – torna a fer ell.
– Cric, cric, cric, cric! – insisteix el grill.
I dit això el Follet Grillat ho xerra tot a la fada Malcarada.
Tot? No ben bé! El follet prefereix callar-se que és Oberó, el seu rei, el qui li ha encomanat aquella missió. El grill hi està d’acord.
Us ho he advertit, aquí se’n cou una de grossa i jo no m’ho vull pas perdre.
5. Una notícia s’escampa arreu
L’endemà al matí, al bosc no es parla d’altra cosa.
Els més discrets diuen:
– Oh, vaja! Ha desaparegut una de les rodes del carruatge!
Els més malpensats exclamen:
– Quina barra! Algú ha robat una de les rodes del carruatge!
Na Malcarada no sap què fer. Ella sap qui ha fet desaparèixer la roda. Però no vol escampar arreu que ho ha fet en Follet Grillat. De fet, ja li sembla bé que la reina Mab no pugui anar amb el carruatge nou de trinca a la festa del Solstici d’Estiu. N’està ben farta! És tan manaire!
Al bosc tothom coneix l’afecció de la fada Malcarada a fer-se passar el mal humor cantant cançonetes i la seva traça a l’hora d’inventar-ne de noves. Per això, sovint, una corrua de fades menudes, minairons i perots li van al darrera, atrets per les seves ocurrències.
Escolteu la que s’acaba d’inventar ara mateix!
– Ai, del Follet Grillat,
ves si n’és de descarat!
Qui si no ha robat la roda?
Creieu-me! Jo ho sé del cert,
aquesta nit l’he descobert!
Quan acaba de cantar, aquella colla d’éssers diminuts arrenquen a córrer amb grans cridòries, a veure qui serà el primer d’esbombar allò que acaben d’escoltar.
-Ai, que en sou de xerrairots! – els renya Na Malcarada, però no està gaire compungida, no.
Al Palau de la Clariana del Bosc, la reina Mab mou un gran sarau. Està que treu foc pels queixals!
– I ara, com anirem a la festa del Solstici d’Estiu?
Oberó es frega les mans de content, segur d’estalviar-se el viatge.
El Follet Grillat, per la seva banda, parla amb el seu inseparable company:
– Amic, saps què et dic? Que ja cal que ens amaguem, que si no la ballarem!
L’altre contesta amb un:
– Cric, cric! – que en el seu llenguatge vol dir “oi tant!”.
I toquen el dos.
Però no pas nosaltres, que no volem perdre’ns res del que està a put de passar…
6. Un carruatge de bo de bo
La Reina Mab ho té molt clar:
-Nans, fades! Us ordeno que trobeu una solució!
-Ja ho heu sentit – diu el gran dels sis Nans Digodans, amb ganes d’obeir
-Per arreglar-ho ens caldria trobar una nova roda! – es lamenta el nan més gran.
-Sí, però on? – es pregunta Na Gratacels.
-Podríem anar a caçar un altre quart d’hora! – diu un dels nans més petits.
-Sí, però com? – respon el nan gran.
-Jo ho sé! – diu Na Tros-de-pa, fent-se la interessant -. Es tracta d’arreplegar tots els trossos de temps, siguin on siguin, siguin com siguin. – fa la fada.
-Està ben sonada…- pensa un nan que no ho entén.
-Tens raó! – crida Na Pixallits.
-Entre tots ho aconseguirem!- exclamen les altres fades.
-Mans a l’obra! – responen els nans.
Dit i fet.
Na Malcarada és la més ràpida: s’encara al nan més gran, i me li diu:
-Té! A veure si ets capaç de caçar l’estona que dura el pessic que et clavo ara! – i fuig tot d’una, no fos cas que el nan, enrabiat, s’hi vulgui tornar…
– Ai!!! – es queixa el nan encalçant aquell fragment de temps al vol. Ja el té!
-Corre! – diu Na Bufanúvols al cinquè nan-. A veure si podem enxampar la durada del vol de tres libèl•lules.
-Fet !– respon el nan després d’una bona correguda.
Na Pixallits i el segon nan passen una estoneta atrapant el temps que triga a fondre’s una de les gotes de rosada d’un pixallits flor.
Na Gratacels i el quart nan malden per agafar la durada del reflex de la claror del fanalet d’una cuca de llum. I també ho aconsegueixen!
Na Ballmanetes i el tercer nan es voldrien endur el temps que triga una aranya a teixir una teranyina; però l’insecte està en plena cacera d’una mosca i no els fa cap cas. Na Malcarada que ho veu, s’acosta i li canta:
– Tela d’aranya
perquè balli amb manya,
tela de teranyina,
perquè balli fina.
L’animal, que ho sent, comença a teixir amb més manya i millor ritme que abans. La fada i el nan obtenen així el que s’havien proposat. I tot, gràcies a la Malcarada!
I quan els nans ja començaven a amassar els trossos de temps, vet aquí que compareixen Na Tros-de-pa i el sisè nan amb una pila d’estonetes arreplegades aquí i allà: la que triga en sortir la banya d’un caragol, la que transcorre quan un arbre fa un esternut, la que dura un singlot de ratolí, un pet de perot, un rot de papallona, un badall d’escarabat. Fins tot han recollit la durada d’un dels petons que s’han fet d’amagatotis Mab i Oberó!
Ara sí, els Sis Nans Digodans prenen tot aquell material i comencen a donar-li forma.
Però, ai!…la nova roda no els ix del tot rodona, coixeja una mica; i és que els trossos i les estones són molt irregulars i és difícil fer res millor.
Un cop enllestida la feina, fades i nans col·loquen la nova roda.
Tot és a punt.
7. Cap a la festa falta gent!
Abans de ficar-se dins el carruatge, la reina Mab aprofita per donar algunes instruccions a les seves fades.
-Gratacels, maca, mentre jo sigui fora procura que el meu palau estigui endreçat. Tu, Pixallits, ja saps, cuida´t de que totes les flors del meu jardí tinguin prou aigua. Bufanúvols, oi que t’ocuparàs dels meus vestits? S’han de rentar i planxar! Malcarada, suposo que, malgrat el teu mal geni, assajaràs les cançons pel concert que heu de fer la setmana que ve!
-La reina sempre diu Mano, ordeno, obeïu-me, creieu-me – fa ella per tota resposta.
-Pel que fa a tu, Ballmanetes, espero que no t’oblidis de fer venir el pintor que acabi el meu retrat. Ha d’estar acabat quan jo torni, que li he de regalar a Oberó!
-Pobre de mi! – fa Oberó.
-I a mi, Majestat, que no em maneu res? – diu Na Tros-de-pa.
-I tant que sí, Tros-de-pa! Tu t’ocuparàs… de tot una mica..
-Com sempre! – sospira la fada.
-Ets massa bona fe! – li diu Na Malcarada.
-I tu tens massa mal geni! – li contesta Na Tros-de-pa.
-Apa, no us baralleu! – els diu Oberó abans de pujar al carruatge.
-Vaja! I tu no els dius res als teus súbdits abans de marxar? – fa la reina Mab.
-Què vols que els digui? – fa el Oberó arronsant les espatlles – Que la reina Mab m’obliga a anar una festa?
-Doncs, ja els parlaré jo – diu decidida Mab-. Estimats follets!
-Senyora reina, que us oblideu dels nans, i dels perots! – diuen aquests.
-Senyora reina, que no us recordeu dels gnoms, els elfs i els minairons? – reclamen ells.
-Si és que no m’heu deixat acabar! – s’exclama ella -. Tornem a començar: estimats follets, nans, perots, gnoms, elfs i minairons! – girant-se cap al rei, li pregunta a cau d’orella – M’he deixat algú?
-A mi no m’hi emboliquis! – fa Oberó amb un posat desmenjat.
-Bé, estimats tots. M’agradaria dir-vos… – però abans que la reina els digui res, tots escampen la boira, no fos cas que se li acudeixi de manar-los alguna cosa!
-Au, anem! – diu Oberó, obligant-la a pujar al carruatge.
Aquell és un moment solemne. Tots els habitants del bosc s’han aplegat per veure de prop el famós carruatge.
-Oh! La carcassa és feta d’ales de libèl·lula!
-Gràcies a mi – diu ben alt Na Bufanúvols.
-Valga’m déu! Hi ha gotes de rosada per vidres!
-Sóc jo qui les he dutes – diu Na Pixallits saludant tothom amb orgull.
-Mireu a dins! Les cortines són fetes de fines teles d’aranya!
-Ha estat cosa meva – revela Na Ballmanetes.
-I amb la meva intervenció! – aclareix Na Malcarada
-I està entapissat de closques de cargol esmicolades!
-I pensar que era la meva col·lecció! – es lamenta Na Malcarada.
-I quan es faci fosc, qui il·luminarà el camí?
-Les cuques de llum que he portat jo! – exclama ben contenta Na Gratacels.
– I el conductor és amic meu! – crida Na Tros-de-pa. En efecte, acaba d’arribar un llagost que d’un salt es col·loca al pescant del cotxe.
-Bravo! – exclamen tots.
Davant d’aquella eufòria, Oberó demana la paraula per fer una lloança de la feina dels seus súbdits:
-Jo demano un bravo pels Sis Nans Digodans, tots petits i tots germans, que han estat els constructors de les quatre rodes del carruatge.
-Bravo, bravo, bravo! – tornen a exclamar tots.
Els constructors de les rodes inclinen els cap mentre saluden tothom.
-De les cinc rodes, diria jo – puntualitza la reina Mab.
-Au, marxem! – diu el rei que ara té pressa per marxar.
El llagost que fa de conductor obeeix tot d’una l’odre.
El carruatge va fent camí coixejant ara aquí, ara allà;, la reina Mab ho nota prou que allò no roda fi. De tota manera, no diu res perquè Oberó és capaç de dir-li de no anar a la festa.
Amb aquell rodar una mica irregular de les rodes del carruatge Oberó s’adorm com un soc i comença a roncar.
-Ja hi som! – rondina la reina Mab.
-Catxic, catxec, rrric, rrrec – fa el carruatge
– Rrronc, rrronc – sembla que li contesti Oberó.
El llagost condueix el carruatge tot sentint:
-Catxic, catxec, rrric, rrrec
Rrronc, rrronc
Catxic, catxec, rrric, rrrec
Rrronc, rrronc
-Quin bon ritme per conduir! – s’engresca el llagost i accelera la marxa.
La reina Mab, en canvi, està més desperta que mai i mira sense parar per la finestra.
I és per aquesta raó que un bon tros lluny del camí veu…què veu? Millor dit…qui veu? Però si és la reina dels Miralls fent autoestop! És que a darrera hora se li ha espatllat el carruatge…explica una mica sufocada.
La reina dels Miralls, ho heu vist bé? La que s’assembla a una lupa i que n té panxa ni melic?
I ara, què? Doncs la reina Mab ordena al llagost aturar el vehicle i acull l’autoestopista. Oberó no s’adona de res. Està enfeinat dormint. I un cop s’ha instal·lat la nouvinguda i s’ha reiniciat la marxa, les dues reines es posen a xerrotejar, a enraonar. La reina dels Miralls té tantes coses per explicar! La reina Mab té tantes ganes de parlar!
-Catxic, catxec, rrric, rrrec – fa el carruatge
-Rrronc, rrronc – ronca Oberó duent el compàs.
-Xerrim, xerram, bla, bla bla, – proclamen les reines a tort i a dret.
I heus ací el soroll que sent el bon llagost des del seu lloc de conductor:
-Catxic, catxec, rrric, rrrec
Xerrim, xerram
Rrronc, rrronc
Xerrim, xerram
Catxic, catxec, rrric, rrrec
Xerrim, xerram
Rrronc, rrronc
Xerrim, xerram
Catxic, catxec, rrric, rrrec
Xerrim, xerram
Rrronc, rrronc
Xerrim, xerram
Catxic, catxec, rrric, rrrec
I així van fent!!
-D’aquí a un moment serem a lloc – anuncia el llagost des del pescant.
-Oh, estimada Mab! Mai no havia fet un viatge tan rutilant! – confessa emocionada la reina dels Miralls.
Havent arribat, Mab clava un pessic al dormilega d’Oberó.
-Però es pot saber on som? – fa aquest, despertant-se sobresaltat.
-No res, que ja hem arribat – l’informa la reina Mab i a cau d’orella li diu -. Tenim una passatgera: la reina dels Miralls!
-Oh, encantat! Vos sou aquella reina que sempre va queixant-se, sempre rondinant: no et moguis que m’esquerdo, ai, no em toquis que m’esberlo?
-Pocavergonya! – el renya la reina Mab.
– No cal que em defensis, que jo ja em sé espavilar – interromp la reina dels Miralls -. Voleu que us digui una cosa, senyor rei? Que sou un roncador excepcional. Gràcies als vostres roncs i al soroll del vostre magnífic carruatge he fet un viatge de primera. M’ho he passat la mar de bé!
-Estic encantat d’haver-vos servit de distracció! – diu el rei, saludant-la.
-Prou de xerrar i mireu on som! – els avisa la reina Mab -. Ja hem arribat!
-El Sol és a punt de sortir! – diu meravellada la reina dels Miralls mentre nota com el rei dels astres es reflecteix damunt la seva superfície brillant.
Els tres viatgers baixen del carruatge i el llagost l’aparca al lloc que els han destinat. Els convidats ja hi són tots. Quin goig que fan!
8. Una celebració com cal
El Sol fa la seva entrada i els convidats el reben així:
-Sol Naixent!
Sonin flautes i trompetes!
Sonin timbals i clarinets!
Salut, oh pare de tots!
Salut, oh llum i benestar de la terra!
No hi ha ningú més somrient, juganer i bell que tu!
Desperteu i veniu, ocells cantadors del cel!
Afineu bé les vostres veus per festejar l’arribada del Sol.
I el Sol es passeja, inclinant el cap per saludar els seus convidats tot agraint els elogis.
-Visca el Rei del Dia! – exclama la Lluna quan el té a prop.
-Gràcies amiga Lluna, Reina de la Nit i del meu cor – li diu el Sol retornant-li l’elogi i dedicant-li una profunda reverència. De tothom és sabut l’estima que es porten els dos astres.
La reina dels Miralls s’inclina davant la Lluna. És la primera vegada que assisteix a un acte semblant.
-Estic encantada de conèixer-vos –, exclama la Lluna -. El vostre nom em du ressonàncies molt grates. Quantes vegades m’han pres per un mirall quan la meva silueta es reflecteix damunt les aigües!
-Sou, oh Lluna, una veritable Reina de la Nit – contesta la reina dels Miralls.
Llavors, Oberó se li acosta per darrera i, entremaliat com és, li comenta:
– La reina dels Miralls es creu molt brillant però és tan plana que no té panxa ni melic!
-Llenguallarg! – el renya la reina Mab.
-M’encanten les reines brillants que no tenen panxa ni melic! – exclama la Lluna divertida -. Jo, en canvi, quan faig el ple sóc tan rodona i panxarruda que tothom es veu en cor de clavar-me queixalada, pobre de mi!
-Si sabéssiu, Lluna – continua Oberó, burleta -, aquesta reina és un veritable sac de gemecs. Sempre queixant-se, sempre rondinant: no et moguis que m’esquerdo, ai, no em toquis que m’esberlo!
-Pocavergonya! – el torna renyar la reina Mab.
-Deixeu-lo parlar, us ho prego – demana, llavors, la reina dels Miralls – us demostraré que no és cert això que acabeu de dir.
I es col·loca de manera que la Lluna es reflecteixi damunt la seva superfície brillant. El resultat és tan espectacular, tan enlluernador, que de l’ensurt, Oberó ensopega i cau, després fa un bot, una tombarella i salta pels aires.
– Ai que caic!
-Oh! – exclamen els que ho veuen.
-Ves que vinc! – crida Oberó des de dalt estant.
– Ho sento, no ho volia fer! – diu disculpant-se la reina dels Miralls.
Per evitar-li una mala caiguda, la reina dels Miralls s’afanya a parar-li el cop.
Oberó cau de ple damunt seu. Malgrat la seva petitesa, sona un cop sec i la superfície del mirall CRAC-CRAC! s’esquerda.
Ara és Oberó qui s’ha de disculpar:
– Em sap greu, quin desastre!
Els convidats, esverats, acudeixen a auxiliar-los. Però Oberó i la reina dels Miralls han esclatat a riure. La situació és tan còmica!
– Així, no ha estat res! – respira alleujada la reina Mab.
– Sí, que ha estat res! – exclama Oberó. I mirant-se la reina dels Miralls diu – Us prometo, senyora, que mai més no tornaré a dir de vos que sou un sac de gemecs.
– Ara sí que em sou simpàtic! – diu la reina dels Miralls.
– Ara sí que sóc feliç! – exclama la reina Mab en veure que han fet les paus. En efecte, els dos protagonistes de la caiguda comencen a parlar i ni tan sols s’adonen que la festa del Solstici d’Estiu s’està acabant i els convidats comencen a marxar.
Escolteu el seu comiat:
– La nit s’acosta, t’hem de deixar.
Sonin flautes i trompetes!
Sonin timbals i clarinets!
Pare de tots, et donem les gràcies!
Llum i benestar de la terra, et recordarem sempre
somrient, juganer i bell com cap altre!
Marxeu, ocells cantadors del cel.
Abans, però acomiadeu-lo
amb els mateixos refilets amb què l’heu rebut.
I el Sol inclina el cap per acomiadar els seus convidats mentre els cita per la propera festa.
9. Retorn al bosc
El viatge de tornada transcorre plàcidament, com una bassa d’oli. Els tres viatgers parlen entre ells com a bons amics.
La reina Mab vol comentar tots els detalls de la festa i com que ni Oberó ni la reina dels Miralls han tingut temps de veure res ni ningú, no hi poden ficar cullerada; així Mab pot xerrar pels descosits.
El llagost condueix el carruatge a bon pas:
– Catxic, catxec, rrric, rrrec
Xerrim, xerram
Xiu, xiu xiu.
Xerrim, xerram
Catxic, catxec, rrric, rrrec
Xerrim, xerram
Xiu, xiu, xiu
Xerrim, xerram
Catxic, catxec, rrric, rrrec
Xerrim, xerram
Xiu, xiu, xiu.
Xerrim, xerram
Catxic, catxec, rrric, rrrec.
En arribar a l’indret on la van recollir, la reina dels Miralls sol·licita poder baixar del carruatge.
Mab se n’acomiada tot dient-li:
– Has de venir a conèixer el nostre Palau de la Clariana del Bosc.
-Ho faré, ho faré – i els diu adéu amb un – A reveure i gràcies!
-Conductor, en marxa! – crida Oberó al llagost.
-A les vostres ordres! – exclama el llagost.
-Catxic, catxec, rrric, rrrec
Catxic, catxec, rrric, rrrec
Catxic, catxec, rrric, rrrec
Catxic, catxec, rrric, rrrec
Catxic, catxec, rrric, rrrec – fa el carruatge obeint les mans destres del conductor.
En arribar al bosc, la reina Mab corre a felicitar les seves fades. Tot ha anat tan bé!
I les fades reben la felicitació de la seva reina amb el cor alegre i les galtes brillants de satisfacció.
Oberó fa el mateix amb el Sis Nans Digodans; i tot i que no hi posa l’entusiasme de Mab, oidà quins elogis fa de la seva feina!
Els nans s’ho escolten amb les orelles vermelles, barreja d’orgull i de vergonya; és que són molt tímids i tot aquell munt de felicitacions els semblen massa.
Les fades ja frisen per desmuntar el carruatge; ho fan amb molta cura i amb l’ajuda dels seus amics animalons tornen les ales de libèl·lula, les teranyines, i les altres coses, però ai!, les gotes de rosada s’han evaporat i pel que fa a les closques de cargol esmicolades, Na Malcarada no les vol pas. Les cuques de llum i el llagost se’n tornen a casa seva pel seu propi peu.
Als Sis Nans Digodans els correspon tornar les rodes. Cal fer-ho ben prest per no incomplir la promesa feta al campanar i a la campana.
Però, ai, ai, ai, només podran retornar tres dels quarts prestats.
– Perquè, per cert, què se n’ha fet del quart quart? – pregunten.
En sentir aquesta pregunta, Oberó xiula, mira enlaire i, dissimuladament es fa fonedís.
Però Na Malcarada ja ho havia xerrat tot, ho recordeu?
– Sabem què ha passat! Sabem què ha passat! – diuen fades i follets elfs i minairons després d’haver-la obligada a buidar el pap.
Quin guirigall!, tothom vol donar la seva versió del robatori de la quarta roda.
-Hi hagi ordre! –proclama la reina Mab -, parla, Malcarada!
La fada se’n moria de ganes! I davant de tothom explica tot el que sap.
10. El culpable
Un cop desvetllat el secret, Na Malcarada se sent molt millor. És com si s’hagués tret un pes de sobre.
La reina Mab amb un posat greu i preocupat entra de dret al Palau de la Clariana del Bosc. Necessita silenci per reflexionar.
-Que vingui el culpable! – mana finalment.
-Això mateix, que vingui el culpable! – criden per tot els habitants del bosc.
El culpable no és altre que el Follet Grillat, ho recordeu?
Tothom el busca amunt i avall. No hi ha mata ni matoll que no hagi sofert una revisió a fons, tots els vegetals han estat escorcollats, tots les rius inspeccionats.
Finalment descobreixen el Follet Grillat i el grill amagats a dalt de tot d’una branca de fonoll.
– Que confessi la seva falta! – criden tots a dins del bosc quan el porten davant la Reina Mab.
Però el Follet Grillat i el seu grill fan veure que no entenen res.
– Feu-lo parlar! – crida la reina Mab des del balcó de Palau.
I llavors, les fades l’omplen de preguntes:
– Per què ho has fet? Qui t’ho ha manat? On l’has amagat?
I veient que no en respon ni una, es disposen a fer-li pessigolles als peus, damunt del nas, sota l’aixella, a la panxa, tot arreu.
Però el Follet Grillat no diu ni piu. Només riu.
– Així no el fareu pas parlar! – exclama la Reina Mab i sense dubtar un moment, ordena – Pessiga-li el cul, Malcarada!
– A les vostres ordres, senyora reina! – fa la fada per tota resposta i clava el primer pessic – Nyic! Ja està.
– Ai! No! – crida el Follet Grillat posant-se la mà al lloc on ha rebut la pessigada.
– Confessa! – criden les fades a cor.
– No! – xiscla el follet.
– Pessiga-li el cul dues vegades, Malcarada! –mana de nou la reina.
– A les vostres ordres, senyora reina! – fa la fada per tota resposta i es disposa a clavar els altres dos pessics – Nyic, nyic! Ja està.
– No, no! Si us plau, no em pessiguis – demana el Follet.
– Confessa! – criden les fades a cor.
– No, no! – xiscla el follet.
– Pessiga’l fins que confessi la seva culpa – mana la reina.
– Nyic, nic, nyic! – va pessigant la fada.
– Confessa! – criden les fades a cor.
– D’acord, el Follet Grillat ho dirà tot – diu finalment – però no pessigueu més a aquest pobre grillat.
– Cric, cric – afegeix el grill que fins llavors ha estat més que callat.
– I ara, deixeu-me anar! – suplica el follet.
– Cric, cric – torna a dir el grill.
– Ens has de prometre que parlaràs! – criden tots els assistents a cor.
– Paraula de Follet Grillat! Parlaré! – promet el follet
Però així que el Follet Grillat es disposa a confessar la seva culpa, apareix Oberó en persona.
11. El rei dona la cara
– Atureu-vos! – ordena Oberó.
-Senyor rei, el Follet Grillat no ha dit ni mitja paraula! – s’afanya a dir-li el seu ajudant així que el veu i afegeix amb to acusador – Però, Na Malcarada m’ha pessigat.
-Ho he fet per ordre de la meva senyora, la reina Mab – s’excusa la fada.
-I tu – diu el rei girant els ulls cap al balcó –, qui et creus que ets per ordenar que pessiguin un dels meus súbdits?
-Justament quan has arribat anava a confessar la seva falta! – l’escridassa la reina Mab.
-Falta? Quina falta? – fa el rei i afegeix decidit – Si algú ha comès una falta, aquest sóc jo!
-Tu??? – se sorprèn la reina Mab – Espera’m que baixo!
I dient això abandona el balcó i es reuneix a la clariana amb tothom. Per res del món no es perdria les explicacions d’Oberó!
-Vos???? – exclamen tot els reunits els quals, veient que la reina s’acosta a ells s’afanyen a fer-li lloc.
-Sí, jo i només jo. El Follet Grillat no ha fet sinó complir les meves ordres – diu Oberó alçant la veu a fi que tothom el senti -. De què us estranyeu? Jo no volia anar a la festa del Solstici d’Estiu…
-Si és que ets un avorrit! – fa desdenyosa la Reina Mab.
-… i veient que no tindria més remei que obeir i complir el desig de Mab, vaig manar al meu ajudant, el Follet Grillat, que robés una de les rodes de carruatge.
-Ja m‘ho olorava jo, que tu hi tenies alguna cosa a veure amb tot això del robatori! – l’interromp la reina.
-Si no m’obliguessis sempre a fer el que tu vols…- li diu Oberó.
Oberó i la reina comencen a discutir-se, com és habitual.
Seguint el seu exemple, també a la clariana tothom discuteix amb tothom.
-El comportament d’Oberó no ha estat gens decent – proclama una fada.
-Cal que sigui castigat – diu una altra fada
-Sí, però com es castiga un rei? – pregunten un parell de follets.
12. Una visita inesperada
I mentre pensen com castigar el rei, arriba algú que ningú no s’esperava. És la reina dels Miralls que, tal com havia promès als seus amics, venia a fer-los una visita i a conèixer el bosc i els seus habitants. Fa molt bona cara, ve molt ben habillada i llueix una superfície polida i brillant, nova de trinca (se l’havia fet canviar des que Oberó li havia caigut al damunt, llavors de la Festa del Solstici d’Estiu).
Entra a la clariana del bosc per la part de dalt i tot seguit divisa el palau dels seus amics.
-Què és això que veig? – exclama la nou vinguda, obrint uns ulls com unes taronges.
Voleu saber què és això que tant la sorprèn? Doncs la gentada reunida a la clariana.
-Vet aquí els habitants del bosc! – es diu a ella mateixa -. Goita com criden! Mira com salten! Si no paren d’esbatussar-se! Manoi, si en saben de discutir-se!
En efecte, allí a la clariana, cadascú s’atreveix a opinar.
-Jo dic que l’haurien de fer fora del bosc! – diu una fada.
-Jo crec que la falta d’Oberó no ha estat tan greu – observa un elf.
-Vaja! I què t’ho fa pensar? – pregunta un nan.
– Doncs que si la Reina Mab no volgués manar tant, el rei no hauria fet el que ha fet – respon el follet que havia parlat primer.
-Jo no sé què es pitjor – diu un perot que no entén res – Si ésser rondinaire com Oberó o manaire com Mab…
I mentre uns i altres parlen pels descosits, la reina dels Miralls es troba cara a cara amb el llagost que conduïa el carruatge el dia de la festa del Solstici d’Estiu.
-Què està passant aquí? – l’interroga la reina dels Miralls.
-Mireu, com que els qui els barallen no són pas de la meva família, encara que me’ls estimo com si ho fossin, us ho explicaré sense embuts: Oberó n’ha fet una de grossa i cal decidir quina pot ser la millor sanció.
-Oberó està en un mal pas? – exclama preocupada la reina dels Miralls – l’he d’ajudar com sigui!
-Senyora reina dels Miralls, senyora reina dels Miralls! – protesta el llagost quan veu que ella fuig esperitada – que no voleu saber quina una n’ha fet?
Però la Reina dels Miralls ni el sent, ni se l’escolta. Està massa enfeinada fent-se pas per entre els petits éssers que omplen la clariana del bosc de gom a gom.
-La reina Mab sí que hauria escoltat fil per randa les meves explicacions! – es lamenta el llagost, molest per la falta d’interès d’aquella reina forastera .
Però l’objectiu de la reina dels Miralls és arribar ben aviat al cor de la clariana del bosc.
-Però, ai, ai, ai, què té, què li passa, senyora reina dels Miralls? – fa espantat el llagost.
Oh, no!, quina relliscada!
-Ai, ai, ai, que es trencarà en trenta mil bocins! Mai més no se’n cantarà ni gall ni gallina, de la reina dels Miralls! – reflexiona el llagost mentre intenta arribar on és ella – Quina desgràcia!
El llagost tanca els ulls per no contemplar aquell desastre. Espera uns instants doncs està segur que sentirà el soroll de la trencadissa.
Però no, res de soroll. Només un Hurra!!! que surt de la gargamella de tots els reunits a la clariana.
El llagost obre els ulls a poc a poc i què és el que veu? Sí, tots els habitants de la clariana són allà, però Oberó i Mab han desaparegut. Han desaparegut?!
Un perot explica els fets que han anat així: en efecte, la reina dels Miralls ha relliscat, no està gaire acostumada a caminar per damunt de la pinassa, no. Volent impedir la caiguda, Oberó i Mab s’han volgut interposar entre la seva amiga i el terra. i llavors, oh no! han caigut damunt la Reina dels Miralls i llavors…ningú no ho sap del cert, però corre el rumor que…Mab i Oberó són… No, sí, no!, són…a l’altra banda del mirall!
-Ara sí que l’hem feta bona!- exclamen a l’uníson tots els habitants del bosc.
I, irats, es giren cap a mi, com si la persona que ha estat exposant els fets fins ara tingués alguna cosa a veure amb el que acaba de succeir.
Però jo, què els puc dir? Tot plegat ha estat fruit d’un infortunat atzar que s’ha colat entremig del relat. Que si no arriba a ser per la relliscada de la Reina dels Miralls, haurien passat coses interessants, fabuloses, increïbles!
Tot plegat és una llàstima, què hi farem! Em sap greu per vosaltres, estimats lectors. Res, ja ens trobarem un altre dia.