LITERATURES D’INFANT

Foto: Tristán Pérez

Imatge 1: un infant assegut en un cotxet dalt d’un autobús mirant tot sol un vídeo o el que sigui que li proposa la pantalla del mòbil. Sovint es dona el cas que l’adult que l’acompanya està ocupat també consultant els darrers missatges que li arriben atropelladament. Auto-entreteniment.

 Imatge 2: un infant assegut a la trona davant d’una taula (la de casa, la d’un restaurant, etc.), mirant embadalit una pantalla mentre les persones adultes que l’envolten que potser li donen el menjar (si no se l’administra l’infant tot sol) li adreça cap paraula, a tot estirar conversen entre ells. Auto-entreteniment.

 Imatge 3: l’infant ha crescut i té a l’abast una tauleta amb una pila d’apps i també una indret amb llibres (ambdós suports els coneix per cor). Durant les diferents hores del dia ha anat alternant un suport i un altre. Però, a l’hora d’anar a dormir, escull amb cura el llibre (en paper, de ben segur!) que voldrà que l’adult li expliqui mentre plegats esperen l’arribada de la son. Complicitat entre el tàndem infant adult.

Aquestes tres imatges (i tantes altres), formen part d’escenes vistes i viscudes per molts de nosaltres, i ens evoquen infants mirant/llegint les imatges damunt d’un suport. Tenen a veure amb la literatura? A les dues primeres situacions ningú es preocupa per saber què és el que apareix a la pantalla. A la tercera situació, l’infant ja més gran i amb més experiència (també literària) sap que triant el suport del llibre es garanteix l’escalf de l’adult ja que el so i la paraula que animaran el llibre procedeix d’una font coneguda i, per tant, li aporta seguretat. I per deixar-se anar a mans del son, en moltes ocasions en cal una bona dosi.

Quan parlem de literatures d’infant, sigui quin sigui el seu suport, l’adult té un lloc preeminent a l’hora de suscitar l’interès envers el fet narratiu. Ja ho sabem, la literatura arriba en diferents suports i és bo que així sigui. L’important és com provocar el conreu del fet literari, damunt i al voltant del qual ha de recaure tot el nostre esforç com a adults responsables del creixement harmònic de l’infant.

Foto: Tristán Pérez

D’entre totes les moltes oportunitats de què disposa l’infant per accedir a la literatura, considero un privilegi del tot imprescindible que pugui fer els seus primers passos per aquest terreny en companyia d’adults que l’acompanyin amb el bressoleig dels mots, el que jo anomeno literatures d’infant. De fet, aquest és el camí que molts infants han tingut la sort de recórrer. Treballem perquè segueixi ocorrent de la mateixa manera i, si cal, basquegem-nos per millorar-la.

Foto: Tristán Pérez

Què entenc per literatures d’infant?

Les literatures d’infant són per a mi totes aquelles peces verbals pertanyents als diferents gèneres literaris (poesia, teatre, contística) que els adults adrecem als menuts que tenim a la vora amb ganes de relacionar-nos-hi amb una certa proximitat i que transmeses repetidament acaben tenint un ritme i una cadència molt personal que tant sol agradar a les orelles que les escolten, fins al punt d’enamorar-les!

Aquestes peces es deixen regalar (perquè són un veritable regal) sense més intervenció que la veu de qui la diu, el cos que li fa de caixa de ressonància, el qual, segons les circumstàncies, pot arribar a convertir-se en objecte (només cal recordar el joc de “aquest és el pare, etc. que reposa damunt dels dits mentre se’n va cantarellejant la lletra). També disposem de suports com el llibre i la pantalla, el titella o altres petits objectes (guants, mocadors, peluixos) tots ells objectes al voltant dels quals es transmet literatura. Moltes de les literatures d’infant deuen el seu origen a la oralitat, per bé que no pas totes. Ara bé, vingui d’on vingui, tingui l’origen que tingui, podem organitzar el nombrós material que adrecem als menuts amb la mateixa nomenclatura que M. L. Ténèze^[i] fa servir pel repertori de tradició oral adreçat als infants: petita literatura fixa, petita literatura mòbil.

Formen part del primer grup la poesia, el joc amb fórmula, el refrany, la dita, la cançó,  el joc dansat, l’endevinalla, etc. i deu el seu nom al fet que els textos que en formen part no accepten gaire variacions, car la  capsa rítmica que els conté i els conforma s’encarrega de que se’n mantingui l’estructura, el ritme, la sonoritat. En la seva transmissió hi juga una paper important la cantarella que hi posa qui el transmet.

Formen part del segon grup tota mena de contes, a l’interior dels quals, nogensmenys, no és improbable trobar-hi fórmules, cançonetes o altres petites peces que es mantenen força inalterables en el temps i l’espai de la narració. Les paraules que s’usen per explicar un conte creixen i es multipliquen. s’esquitllen o es perden seguint la inspiració del qui explica o les exigències del qui escolta.

Tot això que acabo de deixar per escrit ho he après al llarg dels anys, practicant, estudiant, creant. He comès, certament, alguns errors, però també encerts, tot plegat , fruit de la reflexió, l’estudi i les ganes de posar-ho en pràctica, experimentant i innovant tant en formats com en continguts.

Quan la literatura s’explica i s’escolta

Sense menysprear la importància del rol que juguen els iguals entre ells, els adults som uns magnífics introductors literaris de tota mena d’infants, fem feina de mediadors literaris. Moguts per unes irrefrenables ganes de comunicar-nos i molt sovint donant resposta a la crida dels menuts, els adults ens afanyem a explicar-los contes o a llegir-los llibres o a interpretar-los-els. La situació dona peu a escoltar, mirar, llegir, compartir, explicar, inventar i també a dialogar. Tot plegat, són maneres diverses de compartir literatures, amb la satisfacció afegida que obrant així -segons certifiquen els estudis una i altra vegada- ajudem a millorar l’apetència lectora de nois i noies, tot i que no és garantit al 100%. El que sí és cert és que d’aquesta manera es reforcen llaços afectius irreversibles entre infants, adults i peces de la literatura (amb suport o sense) i, al mateix temps, es fan properes les aventures de personatges (de ficció o no) que passen a engrossir l’imaginari de qui escolta o llegeix a més de millorar sensiblement la parla de tots.

Entre els explicadors de contes actuals (els joves pares i mares de família s’afegeixen als molts mestres o bibliotecaris) hi ha sovint la temença que si no se segueix la versió “original” d’un determinat conte “popular” (sobretot quan es fa de viva veu) no s’està “complint” amb la tradició; aquest dubte és fill de la creença que existeix un “model” predeterminat al qual cal sotmetre’s, cosa que és ben lluny de la realitat. Tanmateix, mentre el narrador (o mediador literari) va construint la seva versió, explicant-se amb les seves paraules, triant un camí o un altre segons el seu designi, però també els gustos de qui l’escolta, es fa intèrpret d’un fet, una història en la mesura que, de l’escenari que exposa, no n’existeix un model definitivament fixat malgrat que els llibres ens puguin fer creure el contrari.

En aquest sentit, em sembla interessant aportar al testimoni del filòsof i hel·lenista francès, l’estudiós Jean-Pierre Vernant (2000, 5-6), quan descriu amb tota simplicitat els seus moments com a narrador casolà:

Fa un quart de segle, quan el meu nét era un nen i amb la meva dona i amb mi passava les vacances, vam establir una regla tan imperativa com la cura personal i l’hora dels àpats. Cada vespre, quan era el moment de ficar Julien al llit, sentia que em cridava des de la seva habitació amb una certa impaciència: “Bavi, el conte, el conte!”. Aleshores m’asseia al seu costat i li explicava una llegenda grega. Sense esforçar-m’hi gaire, triava alguna cosa del repertori de mites que em passava el temps analitzant, decorticant, comparant, interpretant, mirant de comprendre, i llavors ho transmetia com qui explica un conte de fades, sense cap altra preocupació que resseguir, al llarg de la narració i d’una punta a l’altra, el fil del relat en tota la seva tensió dramàtica Hi havia una vegada… Julien semblava escoltar-se’ls tan content… Jo n’estava, també. Em feia molt feliç lliurar-li directament, de boca a orella, una petita part d’aquest univers grec al qual em sento tan lligat i la supervivència del qual, en el món d’avui i entre nosaltres, em sembla més necessària que mai.

Amb el seu testimoniatge, Vernant exposa quin és l’esperit amb el qual convé encarar la necessària i, a la vegada, privilegiada tasca de compartir literatura entre un adult i un infant.

 

[i] TÉNÈZE, M.L.: “Introduction à l’étude de la littérature orale: le conte” a: Annales (1969), 1104-1118.