REFLEXIONS ENTORN DE LA PARAULA
En Leo tenia cinc anys acabats de fer quan va dir: “Lles idees són els mobles del nostre cap”. Artista de la paraula? Poeta precoç?
Simplement, un infant capaç de fabricar pensaments un poc insòlits i els sap, pot i vol expressar mitjançant els mots, un dels llenguatges artístics que posseïm els humans.
En Leo no és pas un artista, ni de bon tros! Però… la seva capacitat actual per expressar verbalment una idea com la que acaba de dir ens fa preguntar-nos: l’artista es fa o neix? Qui sap si la bona rebuda per part del seu entorn d’aquest llampec poètic podria marcar l’inici d’un llarg camí (que pot ser molt incert) durant el qual podria anar desenvolupant les seves capacitats com a home de lletres?
Però a n’en Leo li falta quelcom molt important per formar part del món artístic: voler-ho ser. Li calen un munt d’anys, experiència i obstinació. Perquè ell encara no en sap res, de tot això.
O sigui que potser hagi nascut amb el cuc de l’art, però si no ho descobreix (o no l’ajuden a fer-ho) i no s’ho treballa de valent, poc que arribarà a ser artista.
Ser artista vol dir poder-se, voler-se i saber-se capaç de crear, sí, però a base d’experimentar, observar, atrevir-se, provar, enfrontar-se a l’error, tornar-ho a provar; o sigui, actuar per buscar experiències i inspiració onsevulla.
##·##.##
A mi, què voleu, em tempta el món de les lletres, l’art de la paraula.
versos em ballen pel cap
mots em pessiguen la llengua
m’afuen la pensa
se m’enduen lluny
Hi esmerço força temps, hi poso tot el tremp que puc i intento no defallir quan no me’n surto, quan ningú no valora el que faig. I també provo de no enfilar-me al núvol el dia que alguna cosa em surt prou bé i, a més, algú ho reconeix, i encara més si s’hi reconeix.
##·##.##
A cops, em llanço i després de llegir, observar, m’atreveixo a experimentar, a provar una, moltes vegades, a enfrontar-me a l’error. I em surten coses com aquesta. I llavors sento com si a en Joan Salvat-Papasseit se li escapés el riure per sota el nas, tot dient-me: trapassera!
Com que m’apassiona la lletra, tant si és sonora com si és silenci, m’he fet una mena de lletania per quan vaig perduda en la meva cerca de l’art:
Prenc un llibre, l’obro.
Excavo les paraules,
faig dos sots a la plana:
un per la meva soledat,
l’altre,
per a jo.
Solitària,
em faig lloc
entre els blancs
del full escrit.