SOBRE LA CAPUTXETA, ENCARA

El dia 24 de febrer del 2018 anava al metro i vaig veure una adolescent acompanyada d’un home que hauria pogut ser de la seva família, a jutjar pels trets genètics que compartien. La noia anava amb el cap cobert com tantes dones immigrants de cultura musulmana. En mirar aquestes dues persones i no sé per quina estranya raó em va venir la idea de que estava davant dels dos protagonistes del conte de la caputxeta vermella. Qui sap si la noia (el cap cobert indicant que ja és dona, o sigui, que té la regla i tenir sexe amb home pot ser una aventura que pot acabar en embaràs -no desitjat tantes vegades!-), patia persecució per part d’aquell home de mirada lasciva, bavejant (els ulls d’ell no deixaven de perseguir-la; ella amb la mirada baixa, s’esforçava per desempallegar-se d’aquella cerca ocular). Llavors el meu cap, instigat pel que veia, va començar a barrinar.

Barrinada 1

Una peça de roba al cap, (la caputxa vermella en el cas del conte) és el senyal extern usat per indicar que les noies ja són dones. Ara ho veiem en força dones musulmanes, però fins a mitjan segle XX, també es cobrien el cap les dones europees, sobretot en el medi rural, i encara ho veiem ara, entre les imatges de les guerres incruentes que es desencadenen encara ara, en ple segle XXI. La protagonista de la rondalla en qüestió tindria aquesta edat, uns 12/13 anys i duria el cap cobert amb una caputxa, no pas per caprici de son àvia, sinó perquè era un indicatiu social d’haver arribat a la capacitat sexual per infantar. Podem pensar i creure que la noia va rebre l’avís dels membres femenins del seu entorn de mantenir-se alerta respecte dels homes, ja que la contemplació d’una noia que ja és dona els pot incitar a tirar-se-li al damunt, com ho faria un llop depredador, devorador?  De fet, moltes dones hem sentit damunt nostre la mirada de l’home (genèric); jo mateixa, en tenir 12 o 13 anys, i sense que entendre un borrall del que passava ni què incitava, havia sentit dir a la mare i a l’àvia “aquest home t’ha despullat amb la mirada”.

Quanta raó tenia Maria Aurèlia Capmany quan va escriur “T’ensenyaran a considerar el teu cos, no com un tot que ets tu mateixa, sinó com si el veiessis des de fora; la visió de tu mateixa et vindrà des dels ulls del mascle que t’observa de fa segles”. (citat a l’article 10 sentències de dona a dona Clàudia Rius. Barcelona.

Barrinada 2

Quantes menes de llops amenacen avui les noies (també els nois!. Quants llops/violadors  en forma de mestres, monitors, parents  assetgen la canalla… https://es.video.search.yahoo.com/search/video;_ylt=Ay7kL3g925NaBj4A1gmT.Qt.;_ylu=X3oDMTE2ZnFxNWdsBGNvbG8DaXIyBHBvcwMxBHZ0aWQDVUlFU0MwMV8xBHNlYwNwaXZz?p=crida+ben+fort+estela&fr=mcafee&fr2=piv-web#id=1&vid=3012ee6f6b7f061861baabba4f69e953&action=view. Ha ocorregut des de sempre, però ara sembla que hi ha intenció de destapar-ho més.

Barrinada 3

Després de l’anterior barrinada, i donades les connotacions sexuals de la rondalla en qüestió (que com a pertanyent a la etnopoètica és un producte molt versionat i versionable), em convenço cada cop més que es difícil entendre el per què de voler explicar el conte de la caputxeta vermella a oients molt joves. És un relat d’advertiment a les noies a prendre cura d’elles mateixes. En les versions més antigues procedents de fonts orals, la rondalla sembla dir-nos “ningú millor que tu sabrà tenir cura de tu”. Tu (i si tens sort) gent del teu entorn en qui puguis confiar (que no sempre i només coincideix amb l’entorn femení, oi?).

Donem veu una vegada més a la Capmany “Les conquistes d’aquest món no les faràs amb les cames, sinó amb el cap”. (citat a l’article 10 sentències de dona a dona Clàudia Rius. Barcelona)

Barrinada 4

L’any 1992 es va cometre el crim de les nenes d’Alcàsser https://ca.wikipedia.org/wiki/Crim_d%27Alc%C3%A0sser. Poc després vaig ser convidada a explicar contes a l’Artesà de Gràcia i allà, commoguda per aquell assassinat, vaig improvisar (segons les regles de l’etnopoètica) una versió de la caputxeta posant el violador i assassí en el paper del llop de la coneguda rondalla. Estava tan commoguda pel que havia passat que no vaig poder transmetre el relat amb prou serenitat i, per tant, no vaig aconseguir fer-me meus els oients. Allà va ser on vaig aprendre de cop que per emocionar algú, el narrador ha de saber mantenir una certa distància amb els fets que vol exposar.

Barrinada 5

Anys abans, el meu oncle Jordi Vilanova ja m’havia reptat a explicar la caputxeta vermella davant d’un públic adult. Jo li vaig respondre que aquest conte em tenia molt atrapada i que encara no sabia quan podria complir aquell repte. I és que jo havia escoltat de la boca d’una narradora francesa (ara sóc incapaç de recordar el seu nom i el lloc de França on la vaig escoltar, probablement devia ser a París) una versió que em va deixar tan trasbalsada que des de llavors m’ha rosegat la necessitat de fer-me’n una de meva. Aquí hi ha un tastet de la versió escrita que vaig fer (versió que divergeix de l’oral, esclar) i il·lustrat per en Pere Ginard. http://revistatantagora.net/va-de-cuentosla-chica-y-el-loboversion-de-roser-ros/

Aquest tema el vam intentar teoritzar amb la Dolors Llopart.

http://revistatantagora.net/va-de-pensarcontar-el-mundo-de-las-mujeres-a-traves-de-los-cuentosroser-ros-y-dolors-llopart/. Al final d’aquest article hi vam consignar,  a manera de dipòsit, tres versions del conte en qüestió.

 

Barrinada 6

No puc deixar de recordar la lectura que vaig fer de Caperucita en Manhatan de Carmen Martín Gaite. En servo un bon gust de boca per l’atreviment que va tenir l’autora a l’hora de revisitar aquest relat i posar-lo en un context contemporani, però passat el temps, no sé si mantindria l’obra entre les meves preferides. Crec que la raó és la bondat que li suposa al llop. Però parlo de memòria…